L’In-Edit del dilluns 27

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els documentals musicals de l’In-Edit d’avui. La vida d’Oldfield és plena d’alts i baixos. I al cor de tot: Tubular Bells, un dels grans supervendes de la història, un disc gravat –tanmateix- quan el seu autor estava fet merda. Aquesta és la història d’àlbum i creador, i porta tot el que desitgeu saber. Hi ha la família d’Oldfield, la seva adolescència, el seu pas per la Kevin Ayers Band, els seus “mals viatges d’àcid”, Terry Riley i l’esperit de la repetició. Aleshores arriba Tubular Bells, una cosa per a la qual encara no existia nom. Oldfield encarrega dotzenes d’instruments a Virgin, glockenspiels i Farfisas i gongs xinesos. Richard Branson, quan escolta el màster enllestit, exclama: “però si no canten!”. Tot esclata des d’allà, però Oldfield només és capaç de remugar absurditats a les entrevistes. Veiem al film detalls tan crucials com la portada i el tipus de lletra i com es va escollir. Es relata allò que havia de rellançar Tubular Bells encara més amunt: la utilització d’un fragment de l’elapé a la banda sonora d’El exorcista (1973). Arriba el punk rock i rebategen Oldfield (faltant-li) com Mike Oldfart. Oldfield ho explica tot, fins i tot la seva entrada al culte de l’Exegesi, el seu “renaixement” espiritual, i d’aquí al seu recent risorgimento a la inauguració de les Olimpíades del 2012. 

Un es pot emocionar amb Spandau Ballet. Ho demostra aquesta excel·lent glosa del seu camí. Soul Boys of the Western World té allò que els manca als programes de nostàlgia 80’s: context i visió. Aquí ve un film sense clixés ni titulars barats. Un treball que traspua entusiasme, i que per fi retorna Spandau Ballet al lloc que es mereixen. Els membres del grup apareixen un per un explicant la seva versió, i és impossible no contagiar-se de l’anticipació i l’eufòria. Cinc mossos de classe obrera d’Islington, fills dels 60’s, soul boys i punks fallits que van renéixer en emplomallats new romantics com repintades aus fènix. Primera sorpresa: et cauen bé. Se t’enganxa la sensació de triomf i potencial dels primers anys, i en no res ja estàs ovacionant aquells nens malparlats que només anhelaven passar-s’ho immensament bé. El treball no tem aprofundir en assumptes de classe, i una enorme majoria de les accions es defineixen en un paisatge working class; fins i tot els drapets que porten (“és una tradició obrera. Pots traçar-ne l’origen fins als mods”). Dels dies del Blitz fins als primers #1, de “To cut a long story short” a la Spandaumania, gires mundials, Live Aid, fatiga i esfondrament, i d’allà a plets i amarg final. Però la història romandrà. Com les cançons. L’estrena del documental coincideix amb la presentació del seu últim àlbum The Story, a la venda el 14 d’octubre i que inclou tres cançons noves, a més de tots els seus Hits. Dilluns 27 19:00 Multisalas Sala 5, Dijous 30 17:00 Aribau Club 1