Un es pot emocionar amb Spandau Ballet. Ho demostra aquesta excel·lent glosa del seu camí. Soul Boys of the Western World té allò que els manca als programes de nostàlgia 80’s: context i visió. Aquí ve un film sense clixés ni titulars barats. Un treball que traspua entusiasme, i que per fi retorna Spandau Ballet al lloc que es mereixen. Els membres del grup apareixen un per un explicant la seva versió, i és impossible no contagiar-se de l’anticipació i l’eufòria. Cinc mossos de classe obrera d’Islington, fills dels 60’s, soul boys i punks fallits que van renéixer en emplomallats new romantics com repintades aus fènix. Primera sorpresa: et cauen bé. Se t’enganxa la sensació de triomf i potencial dels primers anys, i en no res ja estàs ovacionant aquells nens malparlats que només anhelaven passar-s’ho immensament bé. El treball no tem aprofundir en assumptes de classe, i una enorme majoria de les accions es defineixen en un paisatge working class; fins i tot els drapets que porten (“és una tradició obrera. Pots traçar-ne l’origen fins als mods”). Dels dies del Blitz fins als primers #1, de “To cut a long story short” a la Spandaumania, gires mundials, Live Aid, fatiga i esfondrament, i d’allà a plets i amarg final. Però la història romandrà. Com les cançons. L’estrena del documental coincideix amb la presentació del seu últim àlbum The Story, a la venda el 14 d’octubre i que inclou tres cançons noves, a més de tots els seus Hits. Dilluns 27 19:00 Multisalas Sala 5, Dijous 30 17:00 Aribau Club 1
L’In-Edit del dilluns 27
Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els documentals musicals de l’In-Edit d’avui. La vida d’Oldfield és plena d’alts i baixos. I al cor de tot: Tubular Bells, un dels grans supervendes de la història, un disc gravat –tanmateix- quan el seu autor estava fet merda. Aquesta és la història d’àlbum i creador, i porta tot el que desitgeu saber. Hi ha la família d’Oldfield, la seva adolescència, el seu pas per la Kevin Ayers Band, els seus “mals viatges d’àcid”, Terry Riley i l’esperit de la repetició. Aleshores arriba Tubular Bells, una cosa per a la qual encara no existia nom. Oldfield encarrega dotzenes d’instruments a Virgin, glockenspiels i Farfisas i gongs xinesos. Richard Branson, quan escolta el màster enllestit, exclama: “però si no canten!”. Tot esclata des d’allà, però Oldfield només és capaç de remugar absurditats a les entrevistes. Veiem al film detalls tan crucials com la portada i el tipus de lletra i com es va escollir. Es relata allò que havia de rellançar Tubular Bells encara més amunt: la utilització d’un fragment de l’elapé a la banda sonora d’El exorcista (1973). Arriba el punk rock i rebategen Oldfield (faltant-li) com Mike Oldfart. Oldfield ho explica tot, fins i tot la seva entrada al culte de l’Exegesi, el seu “renaixement” espiritual, i d’aquí al seu recent risorgimento a la inauguració de les Olimpíades del 2012.