De Brises i Boires: "Cómo se hace una novela" Miguel de Unamuno

El darrer dilluns a l’espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar l’autòpsia de la novel·la unamuniana: Cómo se hace una novela: Miguel de Unamuno.


Miguel de Unamuno y Jugo va nàixer el 1864 i va morir el 1936. Fou un escriptor i filòsof de la coneguda Generació del 98. A la seva obra hi trobem tots els gèneres: novel·la, poesia, teatre, i assaig, com també els contes. Tot i la seva devoció per les lletres, també es dedicà a la vida acadèmica: fou rector de la Universitat de Salamanca fins a 3 cops, fins que fou destituït l’octubre del 36 pel general franquista. El 1883 acaba la carrera de Filosofia i Lletres i a l’any següent es doctora amb una tesi sobre la llengua basca. Anys més tard, el 1889 prepara altres oposicions i el 1891 accedeix a la càtedra de grec de la Universitat de Salamanca, una càtedra que li costà uns mesos hivernals tot preparant-se per ella. 

De la obra narrativa unamuniana cal destacar Paz en la guerra (1895), que en la qual utilitza el context de la tercera guerra carlista per plantejar la relació del jo amb el món, Amor y Pedagogía (1902), en la qual mescla allò còmic amb allò absurd, Niebla (1914), que la caracteritzà com a “nívola” per no obtenir cap crítica referent a les regles estètiques o compositives que havien imposat els crítics de l’època. Finalment, Abel Sánchez (1917), on introdueix temes bíblics per presentar l’enveja i Cómo se hace una novela (1927), el llibre que avui recomanem. Val a dir també que té llibres d’assaig i filosofia, amb influències del racionalisme i positivisme que després va tenir un cert rebuig per aquestes escoles per la influència de filòsofs com Adolf von Harnack, com Del sentimiento trágico de la vida (1913) i La agonía del cristianismo (1925).


“Una ficción de mecanismo, mecánica, no es ni puede ser novela. Una novela, para ser viva, para ser vida, tiene que ser, como la vida misma, organismo y no mecanismo.”


Cómo se hace una novela” pretén explicar la relació entre els personatges i els autors, la relació entre els ens narratius i allò narrat, i els fets que ho duen a terme. També com la possibilitat de la vida sense narracions, sens novel·les. A l’obra hi trobem zones d’introspecció narrativa, on Unamuno reflexiona sobre la novel·la i l’escriptura. Tot i així, hi trobem un cert contingut polític, a la queixa per haver estat expulsat del país pel règim riverià, insultant-lo de tots els modes possibles. Definint-la en dos paraules: és una obra egocèntrica i narcisista. A part de tot això, parla de les seves pròpies capacitats, de la seva vida i èxits, i també com ha dit abans un servidor diverses fiblades polítiques al general riverià i al rei Alfons XII El que pretén crear l’escriptor és diguem-ne un manual d’ús, una sort de diari autobiogràfic que s’escapi a les limitacions estètic-temporals del gènere del dietari i obri noves portes als camins literaris de la prosa.


Unamuno pensa que l’element més important és que hi hagi lectors actius, un lector que no esperi històries tradicionals amb clares idees, exactes finals, sinó que faci de la novel·la un assumpte propi. No obstant això, també seus preferits com la obsessió per la mort amb frases com El vicio de la lectura lleva al castigo de muerte continua i confrontació entre la veritat i l’art, i la relació entre l’autor i el personatge. Anar fent una novel·la sense pla ni concert previ, “a el que surti”, fent ús de les seva expressió, que funcioni com a metàfora d’anar construint-se una vida. Aquesta és la idea principal que tanquen les pàgines de Cómo se hace una novela, d’Unamuno.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s