All posts by villeadomat

Atzucac: Childhood "Falls Away"

Una de les bandes més joves del moment ha irromput amb força en el panorama musical. Els britànics Childhood, que començaren com un duo format per Ben Romans Hopcraft i Leo Dobsen i ara sembla ser són un quartet, amb poques cançons han entrat a formar part de la nova psicodèlia junt amb bandes com Temples, Tampe Impala, Telegram, Jagwar Ma o Palma Violets. Avui Divus Julius Bonasera ens presenta “Falls Away”, el nou single amb una tornada suggerent,el nostre atzucac. L’any passat varen estar al FIB i,probablement, aquest estiu publicaran el seu primer disc.

Joe Henry, la senzillesa tradicional

Joe Henry fa parada a Barcelona aquesta nit a la sala Luz De Gas. En el marc del 25 Guitar Festival BCN i amb un nou disc a punt de publicar-se, el músic nord-americà arriba a la ciutat per mostrar el seu repertori de jazz clàssic, folk i fins i tot country. Productor d’artistes tan mítics de la indústria musical nord-americana com Solomon Burke, Allen Toussaint, Elvis Costello o Ani DiFranco, Joe Henry ha bastit un estil propi basat en les arrels de la tradició musical del seu país. Quan als 25 anys va desplaçar-se a Brooklyn, Nova York, Henry va començar a fer-se conegut en alguns cercles, tocant a diversos bars, i poc després recolliria els fruits del seu esforç amb un primer disc, Talk of Heaven, l’any 1986. Des d’aleshores, ha publicat 12 treballs d’estudi. El seu domini vocal, així com el virtuosisme a la guitarra i al piano, han fet que Joe Henry hagi estat comparat amb altres grans com Randy Newman o Tom Waits. Al llarg de la seva ja dilatada carrera, d’una o altra manera, ha col·laborat amb músics de bandes tan diferents com Helmet o The Jayhawks i fins i tot Madonna ha versionat una cançó escrita per ell, a l’àlbum Music.

Els enigmes del professor Kolja: El misteri de Tunguska

Un matí, el cel de la inhòspita Sibèria es va tenyir de vermell, tot ple de foc, i després d’una eixordadora explosió i un gran estrèpit va iniciar-se un soroll similar al de centenars de pedres caient des del cel. El terra va tremolar, i una intensa calor arribava des del punt d’impacte, on un objecte d’enormes proporcions havia caigut feia uns moments. Així es com relatava anys després els esdeveniments del 30 de juny del 1908 a la Sibèria Central un dels testimonis oculars de l’incident, l’anomenat Incident de Tunguska, regió d’aquella zona de Sibèria, a Rússia.

Aquell matí, un objecte certament estrany i que encara no ha estat del tot identificat (es parla principalment d’un meteorit, però també hi han opinions que diuen que es podria tractar d’un petit forat negre o de matèria fosca) va ser el responsable que tot animal a 3 km de distancia del punt d’impacte moris instantàniament, i que els arbres quedessin tombats. L’ona expansiva va arribar a afectar objectes de fins a 600 km de distància, com vidres o diversos danys a zones sensibles dels animals i persones com els timpans. El so de l’impacte es va poder escoltar fins a 800 km de distancia, i va afectar directament a més de 2.000 km2 (exactament 250.000 camps de futbol).

Així i tot, encara que el misteriós incident de Tunguska sigui molt probablement conseqüència d’un fet més habitual del que es pensa, encara hi han veus d’entre la població rural de la zona, la majoria ni tan sols escolaritzada, que parlen del fet com si es tractés d’una mostra de poder del deu de les tempestes, Ogdy. Que fos un simple meteorit o no, això és una cosa que degut a les limitades investigacions sobre l’esdeveniment no sabrem a ciència certa fins d’aquí força temps.


Pulp, el documental

Jarvis Cocker, líder dels Pulp, una de les bandes capdavanteres del Britpop, anuncià l’estrena europeu el proper 7 de juny en el Sheffield Doc Fest del documentlal “Pulp. A Film about Life, Death and Supermarkets“. La banda que es tornà a reunir ara fa poc i ha donat alguns concerts, de moment no ha anunciat el desig de publicar material nou Per saber els llocs on es podrà veure el documental podeu visitar el següent enllaç pulpthefilm.com. Us deixem amb el tràiler.

Productora de Pardals: Jimmi Goodwin

El mestre Bergman i la seva Productora de Pardals ens presenta a Jimmi Goodwin. Goodwin és un veterà de l’escena musical britànica. Nascut a Manchester l’any 1970 és el lider, vocalista i baixista de Doves. La raó per la qual sigui el nostre protagonista a Productora de Pardals és que després de tres dècades formant part del trio mancusià ha decidit treure el seu primer disc en solitari, Odludek; paraula que és polonesa i significa ermità. El disc és molt eclèctic i Goodwin prova amb el blues, amb el folk i el britpop i inclús s’atraveix amb temes de caire més electrònic. Aquí us deixem amb la peça preferida d’en Bergman, Didsbury Girl, que per cert dedicà a Divus Julius Bonasera.

Ville à Cômic: Mafalda

Benvolguts/des amants del còmic, la setmana passada els nostres experts: en Manitas i l’Epistol van dedicar l’espai Ville à Còmic a parlar del 50è aniversari de la Mafalda. El 29 de setembre del 1964 debuta oficialment aquest meravellós còmic a la revista “Primera Plana”. El seu autor és Joaquin Salvador, més reconegut pel nom de Quino. Tot i així, la Mafalda va aparèixer un any abans, doncs la seva primera funció era convertir-se en una icona comercial per una línia d’electrodomèstics. 

Més tard, la Mafalda va entrar a formar part del diari El Mundo de Buenos Aires, entre altres diaris i revistes. A mesura que el còmic anava agafant més importància, Quino començava a notar certs indicis d’amenaces per la precària situació política del seu país. El 25 de juny 1973, la Mafalda apareix per últim cop en una tira publicada en el seminari de “Siete Días”. Bàsicament, la Mafalda són contes morals d una nena amb una mentalitat fóra d època, curiosa, inquieta, amb una visió del món molt més àmplia que la dels altres. És una nena que sap el que busca. Està sempre preocupada per l humanitat, la pau i els drets humans. És una persona molt desperta, propensa a filosofar a partir de fets quotidians i que mai li falten preguntes pels seus pares a qui crítica durament, ja que a vegades són bastant passius. 

En un cos de nena mostra la rebel·lia juvenil marcada pel progressisme. Cal no oblidar, que la Mafalda és una rebel sensata, és a dir, no es tracta d’una destructora anàrquica del món. No li agrada la injustícia, la guerra, el racisme, les armes nuclears, les absurdes convencions dels adults… Mafalda va opinar sobre fets tan rellevants com ara la guerra del Vietnam, el moviment del tercer món, la repressió, el sexe el femení, la religió… Podríem dir que la Mafalda representa l aspiració idealista i utòpica de fer d aquest un món millor.

Niu de Pardals: Ahleuchatistas (Ashville ) + Iepi (Banyoles) i Poino (Londres) + Trialogue (bcn)


Duet d’explosions continuades amb un suprem bateria i un inquietant guitarrista “loopejant” a mes no poder, mostrarà escales i sons poc probables gràcies al fet que la seva guitarra disposa d’una distribució dels freds fora del normal i així aconseguir jugar com un dimoni i exportar els seus sons aquí al planeta terra davant de tots nosaltres… El guitarrista és Shane Perlowin i l’altre component Ryan Oslance que és d’aquells bateries que el veus i penses, com pot ser? – quin ritme i no para., sembla que no es cansa mai!


Un altre grup instrumental proper que té molt a dir, sona que trona i els encanta posar tralla i molta velocitat en les seves composicions. Tenen un bon nivell i això potser per les mil i una hores que s’hauran passat tancats per millorar la seva tècnica. Han fet gira amb That Fuckint Tank  i han estat tocant per llocs de Luxe com la Faena II, El Arrebato entre d’altres.


PoiNO (Londres)

Bogeria amb estat pur, el caos es present, tensions sonores quasi constants, però el resultat és consistent neuròtic, psicòtic, paranormal i fora de sèrie, tot una bona fórmula d’energia per treure-la tota fora i el més important venir dimecres al seu concert per gaudir i comprovar si això és real o és que aquesta gent vénen d’un altre planeta.

John Greenhorn – A la bateria
Ross Blake – Baixista
Gaverick de Vis – Guitarra i veu.

La sincronització i sons que extrauen dels seus amplificadors i bateria és del més sorprenent que podem veure actualment, Ara trepen encara més i treuen el seu nou disc Bon Ick Voyeur, noves dimensions i potser mes a prop d’Star Trek que de nosaltres mateixos. Podríem dir que segurament sigui un dels millors concerts de l’any i així ho esperem uns quants.

* Per més informació detallada dels concerts podeu accedir a…. http://ojalaestemibici.blogspot.com/