Category Archives: Estrenes

Mandarines per la pau

Aquest proper 30 d’abril s’estrena Tangerines, la darrera pel·lícula de Zaza Urushadze, candidata d’Estònia al Millor Film de Parla No Anglesa de la darrera edició dels Oscars. La pel·lícula, a més, va obtenir una nominació a la mateixa categoria als Globus d’Or i es va emportar el guardó en els Satellite.

Al film, se’ns narra la història de com Ivo, un estonià, decideix quedar-se a Geòrgia quan en aquest país esclata una guerra a causa de les reivindicacions d’independència d’una província. Durant l’inici del conflicte, dos soldats de bàndols contraris resulten ferits davant la casa d’Ivo, que es veu obligat a tenir cura dels dos.

Amb un missatge clarament antibel·licista, Tangerines és una de les millors pel·lícules europees dels últims anys, en gran part gràcies a la bona feina dels actors protagonistes, i també a causa del talent en la direcció d’Urushadze, que tot i no ocultar en cap moment el seu missatge, aconsegueix que el film commogui sense resultar artificial en cap moment.

Marie Heurtin i la seva història

Aquest mes d’abril s’ha estrenat a alguns cinemes (no es un film per a les masses) la darrera pel·lícula de Jean-Pierre Améris, director de films com La Vida (2001), titulada La história de Marie Heurtin. En aquest film, basat en una història real de finals del segle XIX, serem testimonis de com la jove Marie, una noia cega, sorda i muda, intenta comunicar-se amb el món que l’envolta gràcies a l’ajuda d’una monja del convent on va ser reclosa de ben petita.

Amb les interpretacions d’Isabelle Carré, una de les actrius habituals del director, i Ariana Rivoire com a la jove Marie, el film d’Améris es caracteritza per una exquisida delicadesa i sensibilitat a l’hora de narrar la seva història. L’austeritat a l’hora de rodar que imposen el director i l’encarregada de la fotografia, Virginie Saint-Martin, ajuden a configurar un atmosfera molt personal d’acord amb el desenvolupament de la jove protagonista. Per les característiques de les que fan gal·la tant el guió com la forma de narrar, La història de Marie Heurtin exigeix un cert esforç per part de l’espectador, tot i que aquest és recompensat pel bon conjunt que conformen totes les parts de l’obra.

Així, el film segueix l’estela d’altres obres destacades com L’enigma de Gaspar Hauser (1974) de Werner Herzog; El Petit Salvatge (1970) de Truffaut o El miracle d’Anna Sullivan (1962) d’Arthur Penn, però Améris li aconsegueix atorgar al film un toc personal a partir de la comprensió, la paciència i l’amor cap a la història de superació que afronta Marie Heurtin conjuntament amb l’ajuda de les religioses que l’acompanyen. No és una obra mestra, però és un film delicat i sincer amb algunes idees curioses sobre el llenguatge i els seus límits.