Category Archives: De Brises i Boires

De Brises i Boires: “El lector del tren de les 6:27h” Jean-Paul Didierlaurent

Fa uns dies vàrem recomanar des del nostre espai literari De Brises i Boires el llibre El lector del tren de les 6:27h, de l’escriptor francès Jean-Paul Didierlaurent.

9788466419611

Jean-Paul Didierlaurent és un escriptor francès, nascut el 2 de març de 1962 a La Bresse, al departament dels Vosges.
Després de la diplomatura universitària en publicitat va començar a treballar a París, abans de tornar als Vosges.
S’inicia en el món de la narrativa l’any 1997 guanyant el premi Henry Thomas, “És el que m’ha fet escriure”, explica. “El meu primer concurs, el premi Henri Thomas, de Sant-Dié-dels-Vosges. És així que tot ha començat! (…) Necessitava estimular-me. I a més, volia ser llegit per gent que no em coneixia, que anava a jutjar-me pels meus escrits. Es tenia el dret d’enviar-ne dos, anònimament, és clar. El jurat va passar-s’hi tres hores deliberant per fer la tria de dos contes. I van ser els dos meus! Be, vaig pensar, cal continuar!”
Així doncs va continuar rebent diferents guardons com: el premi de la ciutat de Nanterre en 2004 i 2005, el premi de la comunitat Francesa de Bèlgica en 2005 i el de la nouvelle gourmande de Périgueux en 2008.
Ha vist els seus contes publicats en els reculls Corrida de muerte, Arequipa i Le Frère de Péret, abans de guanyar el premi Hemingway 2010 amb Brume.
La seva primera novel·la, El lector del tren de les 6.27 h (2014), ha obtingut un èxit fulgurant.
Les primeres produccions literàries de Jean-Paul Didierlaurent són relats curts. Entre aquests sobresurt Brume, guanyador del Premi Internacional Hemingway el 2010, editat par Au Diable Vauvert el mateix any dins el recull Brume : et autres nouvelles du Prix Hemingway 2010.
L’any 2012 torna a guanyar el mateix premi amb Mosquito, que torna a publicar la mateixa editorial a la recopilació Mosquito : et autres nouvelles du Prix Hemingway 2012.

La seva primera novel·la El lector del tren de les 6.27 h, apareguda el 2014, ha estat qualificada de “fenomen literari”, i se’n han venut els drets de traducció a més de 25 llengües.

Amb un estil molt lleuger i de forma quasi cinematogràfica, la novel·la narra la història d’un home de 36 anys, Guylain Vignolles, que havent patit des d’escola el joc de paraules entorn al seu nom, vil guinyol, està acostumat a fer-se invisible per no ser víctima de burles ni rialles. Guylain viu sol amb un peixet vermell en un suburbi de Paris. Treballa nodrint la Cosa, una màquina trituradora de llibres que ningú ja no vol llegir, i cada tarda, en acabar la jornada, el protagonista en treu les poques pàgines que han quedat senceres i les repara. De nou, cada matinada per anar a la feina, espera el tren de les 6.27 h en el mateix punt per pujar al mateix vagó i seure en el mateix seient. Allà comença a llegir als altres passatgers en veu alta els fragments salvats. Un dia troba casualment un USB amb un escrit atípic que li farà canviar de vida: és la història d’una dona que treballa netejant els urinaris públics d’un centre comercial.

Al llarg de la història hi van apareixent tot de personatges inversemblants, com el vigilant que parla en vers, el mutilat que busca les seves cames… i tot barrejant l’humor negre amb la tendresa l’autor busca la complicitat del lector envers els personatges incompresos.
Advertisements

De Brises i Boires: ‘La hermana menor. Un retrato de Silvia Ocampo’ de Mariana Enriquez.

Fa uns programes vàrem recomanar des del nostre espai literari De Brises i Boires el llibre ‘La hermana menor. Un retrato de Silvia Ocampo‘ deMariana Enriquez.

81304_la_hermana_menor_portada_med

Mariana Enriquez va néixer el 1973 a Buenos Aires. És llicenciada en Periodisme i Comunicació Social per la Universitat Nacional de la Plata, subeditora del suplement “Radar” del diari Pàgina / 12 i docent d’Especialització en Periodisme Cultural de la UNLP. Va publicar les novel·les Baixar és el pitjor (Espasa Calpe, 1995 i Galerna, 2013) i Com desaparèixer completament (Emecé, 2004), la col·lecció de contes, Els perills de fumar al llit (Emecé, 2009), la nouvelle Nois que tornen (Eduvim, 2010) i els relats de viatges Algú camina sobre la teva tomba. Els meus viatges a cementiris (Galerna, 2013). Els seus relats van aparèixer en antologies de Xile, Mèxic, Espanya, Bolívia, Equador, Perú i Estats Units. Part de la seva obra ha estat traduïda a l’alemany i l’italià.
L’escriptora argentina Silvina Ocampo és una de les figures més exquisides, talentoses i estranyes de la literatura espanyola. Filla d’una família aristocràtica, autora d’una obra que, al dir de Roberto Bolaño, sembla provenir d ‘”una neta cuina literària”, al voltant d’ella s’han ordit mites que envolten no només la seva obra, revaloritzada amb entusiasme en els últims anys , sinó també la seva vida privada: la particular relació que tenia amb el seu marit, Adolfo Bioy Casares; la seva canviant i xafardera amistat amb Jorge Luis Borges, que menjava cada nit a casa seva; els seus presumptes romanços amb dones, com la poeta Alejandra Pizarnik o la mare del propi Bioy; les seves pertorbadores premonicions; els seus ambigus conflictes amb l’olímpica Victòria Ocampo, la seva germana gran.
En aquest llibre, l’argentina Mariana Enriquez, a través d’una enorme quantitat de fonts bibliogràfiques i testimonis d’amics, crítics, parents i marmessors de Silvina Ocampo, qüestiona els mites, descorre el vel sobre els secrets, i mira amb una intensitat única la vida de qui va viure amb l’afany de romandre oculta. El resultat és el retrat emocionant d’una dona entranyable i fosca, intel·ligent i suaument perversa, propietària una imaginació desaforada (i d’unes cames espectaculars), a qui avui es considera una de les millors contistes del Riu de la Plata.

De Brises i Boires: “Homes sense Dones” Haruki Murakami

Fa uns programes vàrem recomanar el llibre Homes sense Dones, de l’autor japonès Haruki Murakami, des del nostre espai literariDe Brises i Boires.
Homes-dones-Murakami_ARAIMA20150226_0278_1
 

Haruki Murakami (村上春樹 , Murakami Haruki?) (Kyoto, 12 de gener de 1949) és un autor de novel·les i contes japonès.
Si bé va néixer a Kioto, visqué gran part de la seva joventut a Kōbe. El pare era fill d’un monjo budista,mentre que la mare és filla d’un mercader d’Osaka,però ambdós ensenyaven literatura japonesa.
Des de la joventut, Murakami va estar molt influït per la cultura occidental, en particular, per la música i literatura. Va créixer llegint nombroses obres d’autors estatunidencs, com Kurt Vonnegut, Richard Brautigan i Jack Kerouac. Són aquestes influències occidentals les que sovint distingeixen Murakami d’altres escriptors japonesos.
Estudià literatura i dramatúrgia grega a la Universitat de Waseda (Soudai), on conegué la seva dona Yoko. La seva primera feina va ser en una botiga de discos (igual que un dels seus personatges principals, Toru Watanabe de Norwegian Wood). Abans d’acabar els seus estudis, Murakami obrí el bar de jazz “Peter Cat” a Tòquio, que romangué obert entre 1974 i 1982.
El 2011 li va ser concedit el Premi Internacional Catalunya.

El tema principal de les novel·les de Murakami és la pèrdua de l’amor i els intents (endebades) per aconseguir-lo. També cal mencionar la tendència de l’escriptor a traspassar la frontera de la representació real i la ciència-ficció.

Homes sense dones, d’Haruki Murakami ha estat publicat per Empúries el març del 2015, té 269 pàgines. i és un recull de set relats curts que comparteixen el tema, explícit en el títol.
No és un llibre sobre l’amor, ni tampoc un llibre sobre el sexe. És un llibre de Murakami, i, gairebé diriem que per tant, és un llibre sobre la solitud forçada per la incomunicació generada per sistema de vida que hem adoptat. Ras i curt: les dones que apareixen, no com a protagonistes, en tots els relats d’Homes sense dones estan igualment condemnades a no trobar la manera de comunicar-se més o menys íntimament no només amb les persones que estimen (o creuen estimar), sinó també amb els altres companys d’espècie.
No és tracta del sartrià L’enfer sont les autres. Es tracta de com que jo porto l’infern amb mi, la comunicació amb els altres és un acte criminal. El matís és important.
A primera vista pot semblar un missatge desesperançador. Murakami només fa ballar d’alegria quan se’l llegeix posant com a música de fons les peces que componen la banda sonora de les seves narracions, que sempre fa explícites. Proveu de llegir algun dels relats d’Homes sense dones amb Gorillaz, Beatles, John Coltrane o Billye Holliday de fons. Entendreu perquè Murakami sembla escoltar les més enganxadisses composicions lleugeres o les més rítmiques peces de jazz amb la mateixa actitud interioritzada que es pressuposa (de vegades massa benèvolament) en els assistents a un concert de música clàssica. Però no és desesperançador. El viatge a l’interior que sembla proposar el nipó en les seves històries no sembla un viatge als inferns, sinó, més aviat, un viatge al coneixement com a primer esglaó per la superació. Al cap de Murakami, allò que passa i que és destil·lat fins esdevenir aquesta literatura de graduació alta, exlou generalment la violència com a tema, i transcorre en un ritme que gairebé podríem definir com a versallesc. Ni hi caben els estirabots, i les sorpreses venen exigides per l’atefacte literari que construeix.

No desvetllarem trames ni personatges. Només creiem que llegir Homes sense dones, com Kafka a la platja , Tòquio Blues o 1Q84 (per posar exemples) són un pas adequat en la línia de saber més com sóm i de passar-ho bé fent-ho. A tall d’estímul, aquest són els relats d’Homes sense dones-

Drive my car: un actor sense carnet de conduir contracta una xòfer perquè al porti al teatre, i…
Yesterday: un home de cinquanta anys evoca un amic de joventut, en Kino, l’unic japonès que ha posat letra japonesa a Yesterday, del Beatles, que estimava la seva millor amiga i…
Un òrgan independent: un donjuan molt discret, que a més és cirurgià plàstic, el Dr. Tokai, s’enamora d’una dona que ni tan sols és clienta seva, ni està casada, i…
Xahrazad: Un home que sembla patir una certa claustrofòbia rep periòdicament la visita d’una dona que li ordena la casa, la vida i li explica històries, com a Les mil i una nits, i…
Kino: un home troba la seva dona al llit amb un company de feina (d’ell), deixa la feina, posa un bar, sovintejat per una dona que beu brandy i…
Samsa enamorat: Alguna cosa (perquè no un escarbat?) s’ha convertit en Gregor Samsa, que, perplex, rep la visitat d’una serrallera que va a arreglar-li en pany d’una porta d’una casa on ha despertat i que no sap on és. Per acabar d’explicitat l’homenatge a Kafka. aquesta història és la única que passa fora del Japó. És clar: Praga, primavera de 1968. Perdó… i…
Homes sense dones: Un home truca a un altre home per dir-li que la seva dona (la del que truca), antiga nòvia del trucat, s’ha suïcidat, i…

De Brises i Boires: “Pèl de Panotxa” Jules Renard

El darrer dilluns vàrem recomanar des del nostre espai de llibres De Brises i Boires la nova traducció del llibre Pèl de Panotxa, de l’escriptor Jules Renard.

00106522022331____1__1000x1000

Pierre-Jules Renard (Châlons-du-Maine, Mayenne , febrer 22 de 1864 – París, 22 maig de 1910) va ser un escriptor, poeta, dramaturg, crític literari i autor de teatre francès. Va ser membre de la Acadèmia Goncourt i un dels fundadors del Mercure de France.
Va néixer el 22 de febrer de 1864 , fill de François Renard i Anna-Rose Colin, en Châlons-du-Maine, Mayenne, França, lloc on treballava el seu pare en la construcció del ferrocarril. Renard va créixer en Chitry-les-Mines, Nièvre . Va tenir tres germans majors: Amélie, nascuda el 1858, hauria de morir a primerenca edat; una segona filla també anomenada Amélie, nascuda el 1859; i un tercer anomenat Maurice, qui havia precedit a Pierre-Jules a l’haver nascut en 1862. La infància de Renard es va caracteritzar per ser difícil i trista.

Malgrat haver decidit no assistir a la prestigiosa Escola Normal Superior (École Normale Supérieure), va desenvolupar un amor per la literatura, el qual eventualment dominaria la seva vida. Entre 1885 i 1886 va realitzar el servei militar a Bourges .

Algunes de les obres de Jules Renard s’inspiren al camp de la regió de la Nièvre. Els seus personatges són irònics i algunes vegades cruels, arribant inclusivament en les seves Històries naturals (Histoires naturelles) a humanitzar animals i embrutir als homes. Era partidari del pacifisme i de l’anticlericalisme. Ha deixat una obra apreciada per la seva senzillesa i per la seva sinceritat.

La trama de Pèl de panotxa s’estructura en 48 escenes independents més l’àlbum d’en Panotxa amb el que podria ser la descripció de 30 fotografies inexistents. Sembla que la família Lepic de la novel·la és el retrat de la família de l’autor, un cau de passions contingudes. Viuen en un entorn rural, amb un passament folgat, el pare, la mare, el fill gran, la filla i el  petit, Panotxa, un noiet sense nom. El noi petit dels Lepic —anomenat Panotxa, pel color del cabell— és un fill rebutjat. Pidola almoines d’afecte, necessita ser estimat.  El pare i la mare s’odien i Panotxa és l’intermediari que en rep els cops. En Panotxa és objecte d’humiliacions,  és qui remata amb les mans les peces caçades

pel pare, és qui per no fer-se veure a taula es queda amb gana, és qui carrega el sarró i l’escopeta en les sortides familiars. Panotxa no replica mai. Però el relat mostra la crueltat amagada del noiet, la impietat amb els animals, mentre espera secretament la mirada d’aprovació dels pares i dels germans, es va endurint, fins que inicia el camí sense retorn de la rebel·lió.

Les accions vexatòries cap al protagonista estan just esbossades a través del llenguatge col·loquial, amb constants el·lipis i sobreentesos. La indefensió i també la murrieria de qui ho explica són el producte de la venjança verbalitzada de l’autor cap a la seva família, cap a l’entorn hostil de la seva infantesa. Per tot plegat, encara que Panotxa és un infant, el fons de la història i la forma de presentar-la reclama lectors amb una certa maduresa.
La versió teatral que va fer el mateix autor és, després de cent vint anys, obra de repertori en teatres parisencs. Aquí, Adrià Gual en va fer una versió que va estrenar al Teatre Romea, el 1907, amb la seva companyia Teatre Íntim. ¿Quina companyia la muntarà de nou?
JULES-RENARD1

De Brises i Boires: “Submissió” de Michel Houellebecq

El darrer dilluns des del nostre espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar el darrer llibre de l’escriptor francès Michel Houllebecq: Submissió, en francés “Soumission”.

Michel Houllebecq  (nom real Michel Thomas) (Saint-Pierre, 26 de febrer de 1956) és un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema francès.
Autor provocador i controvertit, les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. Se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d’alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic. Primer va viure a Dicy dans l’Yonne, després a Crécy-la-Chapelle (en el departament de Sena et Marne). El van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
MICHEL-HOUELLEBEC
La novel·la, Les Particules élémentaires, publicada el 1998 a França i traduïda i publicada en català el 1999 per Anagrama/Empúries com Les partícules elementals, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. La traducció de Les Particules élémentaires a l’anglès Atomisedva merèixer el Premi IMPAC 2002, que van compartir Houellebecq i el traductor Frank Wynne.
La seva següent novel·la, Plateforme, de 2001, encara li va fer guanyar més reputació. La novel·la està escrita bàsicament en primera persona, per un oficinista mediocre i ja madur, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual. També conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana. Aquest fet, i una entrevista que l’autor va concedir a la revista Lire, va fer que diverses organitzacions l’acusessin de racisme.

Soumission, la darrera novel·la de Michel Houellebecq, anava camí de ser pedra d’escàndol a França. Houellebecq, amb el seu estil desmenjat i amb ganes de fer veure que està de tornada de tot, sempre ha buscat el soroll publicitari. La fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania, va ser interpretat per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta.
Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Soumission va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig. En tot cas, la sortida d’escena de Houellebecq i del seu llibre fa la lectura menys condicionada. Les tòpiques reaccions que va provocar inicialment Soumission desdibuixen les idees de fons del llibre.

LA12_G

De Brises i Boires: “Fred als peus” i “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments” d’Àngel Casas

unname6dAprofitant l’avinentesa que vàrem entrevistar el darrer dilluns al nostre espai d’entrevistes Les Entrevistes del Mariscal Mauron al periodista Àngel Casas i ha escrit dos llibres, hem decidit tractar-los al nostre espai literari De Brises i Boires: Fred als peus i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments.

Àngel Casas i Mas (Barcelona, 17 d’abril de 1946) és un presentador de televisió català. La barba i ulleres i el fet que no pronuncia gaire bé el so de la doble erra són les característiques més fàcilment recognoscibles de la seva imatge televisiva. Els seus inicis es troben a Radio Juventud, d’on passa a Ràdio Barcelona, on es va mantenir la primera meitat dels anys setanta. Entre els programes que va presentar s’inclou Trotadiscos, que va obtenir un Premi Ondas en 1972.

Va ingressar a televisió l’any 1977, de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique al programa musical Popgrama de Televisió Espanyola. Tres anys després aconsegueix a presentar i dirigir el seu propi espai a TVE 1, Musical Express (1980-1983). Es tractava d’un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials i majoritaris, des del jazz a l’incipient rock urbà i el heavy metal amb grups espanyols com Barón Rojo.

El 1984, després del naixement de TV3, comença a treballar en aquesta emissora, i es converteix en l’esrella de la cadena amb el seu programa Àngel Casas Show (1984-1988), un talk-xou que es manté 4unnameden pantalla fins a 1988. El programa el fa mereixedor del Premi Antena de Oro de Televisió de 1984 i del Premi Ondas (Nacionals de Televisió) en 1986. Al setembre d’aquest any s’incorpora a la Cadena SER per presentar el magazine El sermón.

Després de realitzar de nou para TV3 els programes Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004) ha tornat a La 2, en el Circuit de Catalunya, per presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l’espai d’entrevistes Senyores i senyors, La 2 (2004-2007). El 22 de setembre de 2008 va ser escollit, després de concurs públic, nou director de Barcelona TV, canal municipal barceloní, que va dirigir fins 2014. A finals de 2014, Àngel Casas va anunciar que es jubilava.

A part del llibre que s’edità el 1983 sobre el seu programa, Àngel Casas Show: Anecdotari secret, escrit per Sílvia Soler, ell mateix ha escrit també dues novel·les: Fred als peus (2002) i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005). Ha guanyat dos Premis Ondas el 1972 i el 1986 i l’any 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El llibre Fred als peus és un retrat vivíssim d´una Barcelona de postguerra freda i grisa a través dels ulls d´un noi de Sants, aquest llibre ens proposa una passejada subjectiva per una història, el protagonista veritable de la qual és l´experiència viscuda, pivotant entre la brutalitat de determinades circumstàncies i la màgia subtil del somieg. Realista i cru, també és pòètic i delicat, i ens ofereix una crònica espurnejant del pas de dues dècades singulars dels segle passat.

baixaEl seu segon llibre L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments ens presenta a Fèlix Moncada, un presentador d’èxit que es mou millor en el directe televisiu que en el de la vida. La violenta mort de Benito de Santiago, a qui havia d’entrevistar per al seu programa, és el tret de sortida per a cinc jornades frenètiques. En aquest temps, Moncada serà acusat, abandonat, seduït i obligat a enfrontar-se a ell mateix mentre els esdeveniments esclaten al seu voltant. Ambientada en un món que l’autor té apamat, la cara oculta de la televisió, i amb un humor corrosiu i desbordant, Àngel Casas ens presenta uns personatges tan delirants com reals, que ballen al so d’una trama desenfrenada i sense límits.

De Brises i Boires: “Fragments d’un discurs amorós” Roland Barthes

El darrer dilluns al nostre espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar el llibre Fragments d’un discurs amorós, de l’escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura Roland Barthes.

Roland Barthebarthess (Cherbourg, França, 12 de novembre de 1915 – París, 25 de març de 1980) fou un escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura. Dins l’escola estructuralista, influït pel pensament de Saussure i dels formalistes i part de l’anomenat “grup Tel Quel”, és un dels grans referents de la teoria de la literatura moderna. La seva aportació més coneguda és l’anomenada “mort de l’autor”, formulada en un article de 1967 anomenat precisament així: La mort de l’autor.

Es tracta d’una reacció davant la crítica tradicional, massa preocupada per l’autor real del text i, per tant, obsessionada per la biografia de l’escriptor. Barthes proposa oblidar-se’n i centrar-se no en allò que l’autor real ha volgut dir, sinó en allò que el lector rep, allò que interpreta. Així, la mort de l’autor es pagaria amb el naixement del lector.

A l’argument del Werther de Goethe, s’hi suma l’elegància narrativa i el llenguatge que neix de l’absència propi del lingüista francès. El resultat és una magnífica festa del llenguatge.
Barthes escriu amb l’autodomini de l’acadèmia però també des de la passió per l’ofici. Fa de la dissecció de llibres una pràctica quasi quirúrgica: Proust, Nietszche, Stendhal, Baudelaire, Freud, Sartre, Heine, Plató o el Zen cedeixen al bisturí de l’inventor de l’hipertext i li presten llenguatges que ell manipula a plaer. Desgranant amb una sensibilitat sense límits l’angoixa i el plaer de l’enamorament, el filòsof i semiòleg francès (pioner del grau zero de l’escriptura i la mort de l’autor) curulla el text de màximes que ressenyen els dispositius de la passió amorosa. L’enamorat practica un esport foll i es desgasta: la dolçor de l’abisme, la lògica i el bon humor del desig, la veu de l’Intractable amorós, el poder del llenguatge, els monòlegs perpetus de l’enamorat, el decalatge temporal entre l’impuls i l’acte, el sacrifici del propi Imaginari, el karma, la culpabilitat, l’ascesi, la gelosia i el xantatge.

fragments d'un discursEl subjecte estima l’amor i no l’objecte. Desitja el desig, la concreció del qual només pot produir un enunciat inconcret. El diàleg dels dos enamorats corromp la Tragèdia. Qui plora, l’enamorat o el romàntic? Per què s’angoixa el subjecte amorós quan l’objecte estimat respon amb parsimònia o no respon? Amb ‘Fragments d’un discurs amorós’, Barthes aconsegueix comunicar l’amor des de tots els temps possibles, pronosticant, fins i tot, l’explosió de la tecnologia actual i els errors d’interpretació que se’n deriven. Parlar d’amor per acabar esquarterant la condició humana, la seva ridiculesa, els seus camps de trauma: vet aquí la potència indiscutible de Barthes.