Category Archives: De Brises i Boires

De Brises i Boires: “Puja a casa” Jordi Nopca

El darrer dilluns vàrem recomanar des del nostre espai literari De Brises i Boires, el segon llibre de l’autor novell Jordi Nopca: Puja a casaJordi Nopca és un periodista, escriptor i traductor català, actual redactor de l’Ara i coordinador de l’Ara Llegim. Col·labora amb La Tribu de Catalunya Ràdio.

Jordi-Nopca_ARAIMA20120421_0073_20És llicenciat en Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Des del 2006 ha publicat articles per a Mondosonoro, Benzina i Time Out. El 2012 va publicar la seva primera novel·la El Talent, i en ella narra les vivències d’una jove parella que viatja a Lisboa amb un prototip robat que pot detectar el talent literari. El 2013 rep el Premi Memorial Pere Rodeja i el 2014 el Premi Documental pel llibre que tractem avui, Puja a casa.

PUJAACASAUna llicenciada en Història de l’Art treballa en unes galeries comercials i queda captivada per un client que li porta gots de xocolata desfeta, un perruquer de gossos mira de superar un fracàs amorós, un escriptor i el seu traductor habitual sopen en un restaurant sense poder dissimular antigues i noves tensions, una parella de mitjana edat planeja un viatge a Suïssa amb un final sinistre, un home xinès que porta un bar a Les Corts s’enfronta amb la crua realitat i els seus prejudicis.

Aquestes són algunes de les històries de Puja a casa, un llibre que amb precisió i tocs d’humor retrata l’inesgotable món de la parella en la Barcelona contemporània, en què els personatges pateixen els estralls de la crisi econòmica i la síndrome de la desorientació vital.

És curiós perquè hi apareixen ‘cameos’ destacats protagonitzats per l’escriptor Peter Stamm a ‘Navalla Suïssa’  o la néta de Blake Edwards a ‘La Pantera d’Oklahoma’.

“Arribarà un dia que no caldrà repetir al jove Nopca que el seu humor corrosiu i talent europeu han dinamitzat la literatura del seu país: ho entendrà a la primera”, Enrique Vila-Matas.

Deu relats, situats als diferents barris de Barcelona o Hospitalet, que ens parlen de la pèrdua o el sentiment de pèrdua sigui personal o laboral, amb personatges desorientats, amb un estil marcat per l’humor i ironia barrejat amb un to àcid.

Advertisements

De Brises i Boires: “Atila” Javier Serena

 

Però centrem-nos en Atila. Un escriptor indescifrable. Per a la recreació dels últims anys de Aliocha Coll, Javier Serena empra un narrador en primera persona que exerceix el paper d’observador i del que amb prou feines sabem res, excepte que és un periodista de la revista El paseante (entenc que es refereix a la mítica revista creada el 1985 per Jacobo Siruela, heroi editorial d’aquest bloc). Pot semblar, en certa mesura, al tipus de narrador que Emmanuel AtilaCarrère va emprar en les seves primeres obres (penso en la biografia de Philip K. Dick) i que després va desenvolupar per donar-li una major consistència dramàtica (L’Adversari o Limonov). En aquest sentit, penso que, tot i ser el narrador d’Atila. Un escrittor indescifrable absolutament efectiu per a la comesa que exerceix, Carrère pot ser un punt de referència per a posteriors evolucions d’aquesta primera persona vehicular en el sentit dramàtic. No en altres aspectes.

Aquest narrador en primera persona ens ofereix una clau de lectura que potser convindria aclarir. És cert que a través d’ell coneixem a Aliocha Coll en els seus últims anys de vida. Es detallen amb precisió alguns fets biogràfics de caràcter general, com podrien ser els últims dos amors de Aliocha i les conseqüències funestes que va implicar tant el compromís com la ruptura dels mateixos, o la difícil relació amb el pare; hi ha exactitud en la successió cronològica dels fets que van portar al suïcidi a Aliocha. No obstant això, observo en les eleccions tècniques una predisposició cap a l’abstracció d’alguns passatges i cap al enfosquiment d’altres l’única intenció deu ser la d’esbossar, no tant un retrat biogràfic d’una persona concreta, sinó el retrat d’una disposició de l’ànima , d’un arquetip. Diguem l’arquetip de l’escriptor maleït. Hi ha passatges detallats que analitzen la interioritat de Aliocha, l’obsessió creativa, l’aïllament, el progressiu descens a l’infern.

Un altre aspecte que vull destacar té a veure amb el disseny de l’estructura de l’obra a manera de tríptic (tres parts, sent la intermèdia una llarga analepsi que exerceix de catalitzador per la llançada final). En aquest cas l’estructura funciona i compleix amb el seu propòsit.

 

Recomano la lectura d’aquesta obra per desterrar la idea que en aquest país ja no s’estan gestant escriptors interessants. Això és fals i és fruit del prejudici i del ressentiment. Hi ha escriptors que estan treballant amb un nivell destacat i que potser no arriben als oïdes o ulls o a mans de molts lectors perquè no tenen presència a les xarxes i en el centre dels passats de moda escàndols del món literari. No obstant això, seran ells els que llegirem en el futur. Aquesta és la meva convicció. Ora et labora.

De Brises i Boires: “Victus” Albert Sánchez Piñol

El darrer dilluns va ser festa i per això no hi va haver programa. Des del nostre espai literari De Brises i Boires el llibre de la setmana és un llibre que ja vàrem tractar fa molt de temps. Aquest és Victus, de l’escriptor i antropòleg Albert Sànchez Piñol. Amb això volem contribuir també a defensar-lo de la problemàtica que va succeïr a Utrecht, on l’Institut Cervantes d’Utrecht, amb pressions espanyoles, va cancelar la presentació d’aquest llibre. Sembla ser que el govern espanyol torna a anar en la línia del boicot internacional.

Albert Sánchez Piñol és un antropòleg, africanista i escriptor català. La major part de la seva obra està escrita en llengua catalana. És membre del Centre d’Estudis Africans i ha col·laborat en la redacció d’anuaris d’enciclopèdies interactives. La seva primera novel·la, La pell freda (2002), li va donar un gran reconeixement per part del públic i la crítica. Entre les seves obres també destaquen, Pandora al Congo (2005) i Victus (2012), el llibre d’avui.

L’obra es basa en una biografia —fictícia— del tinent coronel navarrès Martín de Zubiría i Olano. En la biografia fictícia, Zubiría, amb 98 anys, narra des de Viena just abans de la Revolució Francesa, les seves memòries com a ajudant reial del tinent mariscal Antonio de Villarroel durant la Guerra de Successió Espanyola, especialment durant el Setge de Barcelona.

Escrita originalment en castellà, ha estat traduïda al català per Xavier Pàmies l’any 2013. La Diada de Sant Jordi de 2013 va ser el llibre més venut, tant en català com en castellà. Des de la seva publicació en castellà l’octubre de 2012, la novel·la va vendre més de 150.000 exemplars en data de 2 de maig de 2013, i se’n van vendre els drets de traducció al rus, alemany, holandès, italià, portuguès, francès i coreà. El 6 de juny de 2013 s’anuncià que l’editorial Harper Collins va comprar els drets d’autor del llibre per publicar l’obra traduïda al mercat anglosaxó.

El 2014 n’havia venut més de 200.000 exemplars en castellà i català i actualment està enllestint la seva continuació, Vae Victus.
Ambientada en la Guerra de Successió, la novel·la explora el conflicte des dels ulls de Martí Zuviria, un jove d’origen barceloní que serveix, primer a les ordres de l’exèrcit de les Dues Corones Borbòniques, i després a les ordres de l’exèrcit Aliat. Tota la narració representa que és escrita per Waltraud, la curadera de Martí en el seu exili a Viena, dècades després de la successió dels fets.

La novel·la es troba estructurada en tres parts Veni, Vidi i Victus. Al començament de la història, el jove Martí Zuviria viatja fins al castell de Bazoches, on comença una dura carrera per formar-se com a enginyer militar. La novel·la seguirà a partir d’aquell moment en Martí, mostrant com participa de les diverses batalles i setges de la guerra, alhora que ens fa una detallada cronologia dels esdeveniments d’aquells dies i els personatges que van destacar.

El mateix autor ha treballat en un guió de la novel·la per fer-ne una pel·lícula que serà produïda per Brutal Media, mentre que Norma Editorial i La Campana publicaran la novel·la gràfica la primavera del 2015 de la mà del periodista i guionista Carles Santamaria i del dibuixant José María Beroy. El grup Devir treballa en el disseny i la mecànica d’un joc de taula i que està basat en la novel·la de l’autor.

De Brises i Boires: "Classe de ball per a majors" Bohumil Hrabal

Aquest dilluns recomanem al nostre espai De Brises i Boires el llibre Classe de Ball per a Majors, de l’escriptor txec Bohumil Hrabal.


Bohumil Hrabal va nèixer a Brno, l’imperi Austrohongarès el 1914 i va morir el  1997 a Praga.

El seu padrastre era el gerent d’una fàbrica cervesera. Estudià Dret a la Universitat Carolina de Praga, llicenciant-se’n tardanament el 1946. Tanmateix mai treballà en aquest camp sinó que abans de dedicar-se plenament a l’escriptura, exercí feines d’allò més diverses (sovint font d’inspiració per als seus relats): viatjant de comerç, ferroviari (durant la Segona Guerra Mundial, cosa que inspirà Trens rigorosament vigilats), trinxador de paper vell (Els sofriments del vell Werther) o oficinista.

Els seus llibres estan traduïts a 24 llengües.

Classe de Ball per a Majors és un monòleg incontenible d’un ancià  que  va desgranant els seus records davant una jove, com qui li  ofereix l’únic capital acumulat al llarg de la seva vida. Durant la seva,  Hrabal va tenir que acostumar-se a subsistir sota l’opressió nazi i el  govern estalinista, quedant en el seu caràcter un pòsit d’estoicisme  que es filtrarà en els seus texts suavitzat per l’humor més  escatològic.
Una vida que podria simbolitzar la de la seva pròpia pàtria, la  literatura de la qual encarna com pocs autors aconsegueixen fer amb  la cultura a la que pertanyen.

Al llibre hi podem trobar el discurs alucinat i envolvent de Kafka i la  sàtira antimilitarista de Hašek.
L’enyorança d’aquest temps, el de l’Imperi Austrohongarès es barreja  amb anècdotes de la seva vida militar, amb els relats de treballs com  sabater i cerveser.
El personatge de Hrabal, fa doncs, un balanç de la seva vida a  través d’un relat subjectiu que no troba el contrapès d’una mirada  exterior i clarificadora sinó fins les pàgines finals.

De Brises i Boires: "El claustro rojo" Juan Vico

El darrer dilluns vàrem recomanar el darrer llibre de l’escriptor castellà Juan Vico: El claustro rojo.


Juan Vico va nèixer a Badalona el 1975 i és escriptor, autor de novel·les, relats i llibres de poemes. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i DEA en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha obtingut premis com l’Internacional de Poesia Arcipreste de Hita o el Fundació Monteleón de Novel·la Curta.


En aquest El claustro rojo l’autor ha assajat 11 relats i a cada un d’ells s’ha apropiat d’un timbre, d’un idioma i una veu propis. I encara que siguin històries diferents, hi ha un elements que els entreteixeix i les comunica. Aquest fil és l’art. A cada història es narra una peripècia diferent, ambientada en un país o un període històric diferent. Per exemple, en el relat que dona títol al llibre ens trobem davant una història confessional: un home a punt de morir li explica un terrible secret a un jove novici, en una ambientació medieval que ens recorda a les intrigues de El nom de la rosa, d’Umberto Eco.


En una altra història un grup de bohemis assisteixen a una sessió d’espiritisme, mentre el món sucumbeix per la Gran Guerra. S’aprecia una gran sensibilitat i erotisme a La espuma de los cangrejos, relat ambientat al Japó Feudal en el que l’art i els sentiments s’entrellacen formant un haikú de gran bellesa poètica. L’art i la mort i la vida també caben en la literatura. I d’això parla precisament aquest volum curt de contes: de la bellesa terrible, com aquell àngel de Rilke, que s’amaga darrere l’art.


El primer conte és titulat Agost, on es parla de l’escriptor jueu polac Bruno Schulz però en la seva vessant de dibuixant. Així, un relat que podria haver-se construït com metaliterari per la relació que Schulz va tenir amb Wittold Gombrowicz, es manté fidel a l’aposta de Vico. En aquest conte trobem ecos de Vértigo, de W. G. Sebald i d’aquesta visió decadentista de l’art i cultura europeus.


Onze relats protagonitzats per creadors d’èpoques i geografies molt diferents sotmesos a un únic destí: el dictat pels seus mitjans i desitjos. Les fosques intrigues d’un monestir belga del segle XV. L’efervescència de la Viena d’entreguerres. El París dels impressionistes. El canviant Japó del període Edo. La Roma de principis del segle XIX. La Venècia del XVII. Una sessió espiritista en un poble de la Costa Brava durant els anys de la Gran Guerra. Els somnis inconfessables d’una pintora de bodegons. Un jueu polac perdut en un estiu etern. Un secret familiar codificat en un remot paisatge. El cos com a última frontera de l’experiència artística.


Si entre la nostra gent hi ha algú que no hagi llegit aquest llibre, que llegeixi aquest llibre i, un cop llegit, ple de coneixement, que el rellegeixi.

De Brises i Boires: "La llum de la nit" Pietro Citati

El darrer dilluns a la nostra secció literària De Brises i Boires vàrem recomanar el llibre La llum de la nit, del crític literari i escriptor Pietro Citati.


El florentí Pietro Citati estudia a Torí, a l’Institut Social i a continuació a l’institut Massimo d’Azeglio. L’any 1942, després del bombardeig de Torí, la família es trasllada a la Ligúria, d’on és part de la família (siciliana i piemontesa). Es llicencia en lletres modernes a l’Escola Normal Superior de Pisa en 1951. Fa estudis autodidactes de Plató, Homer, Alexandre Dumas, Shakespeare, Lord Byron, Poe o K. Mansfield. Coneix a Italo Calvino als 17 anys, i manté aquesta relació de per vida. A partir d’aquest moment comença la seva carrera de crític literari, i col·labora en revistes com Il Punt (al costat de Pier Paolo Pasolini), L ‘Approdo i Paragone. Viu a Roma des de 1954, després de passar tres anys a Munic i Zuric. Entre 1954 i 1959 ensenya italià a les escoles professionals de Frascati i també a la perifèria de Roma. 

A la dècada següent comença a escriure pel quotidià Il Giorno. I entre 1973 i 1988, escriu a les pàgines culturals del Corriere della Sera. Finalment, des de 1988 és el crític literari de La Repubblica.


A propòsit de Chuang-tzu, potser l’obra més suggestiva de la literatura taoista, escriu Pietro Citati: “Un llibre únic i meravellós; llibre per llegir i rellegir, fullejar i tornar a fullejar; llibre per tenir al costat del llit oa la taula de treball durant mesos sencers; ens bastarà una imatge per inventar mons, una sentència per reflexionar durant anys, una pàgina per canviar completament la nostra vida … ” No resultaria excessivament exagerat aplicar aquestes mateixes paraules a La llum de la nit, un fascinant compendi de mites, evocacions, reflexions, una lúcida passeig per la història del món vista amb una llum diferent.


Alguna cosa ens recorda Piedro Citati a Stefan Zweig. Com ell, és autor de grans biografies -Goethe, Leopardi, Tolstoi, Kafka-; com ell, escriu amb qualitat de pàgina, amb vocació d’estil: té cura, no fantasieja, no novelitza, però no s’oblida mai que està fent literatura. La llum de la nit vindria a ser així l’equivalent d’una de les obres més famoses de Zweig, els seus moments estel·lars en la història de la humanitat. Però Citati atén menys als fets històrics, que als mites que estan darrere d’ells.


Comença el llibre al·ludint als túmuls que els viatgers del segle XVIII es trobaven amb certa freqüència al costat del camí en l’estepa ucraïnesa: “Feien llavors un alt d’uns minuts o d’unes hores. Al voltant s’estenia una catifa de flors: tulipes silvestres, lliris grocs i violetes, roselles, ranuncles, jacints porpra, submergits en una herba blanca com de plomissol, un mar de plata; al fons, en l’aire transparent i blau, passaven, veloços, retallats contra el cel, els cérvols, els llops grisos i blaus, les àguiles i les avitardes. Els viatgers no sabien que en aquells túmuls jeien els cossos dels prínceps escites, les costums i empreses havien llegit apassionadament a Heròdot”.


Amb l’enigmàtica història dels escites comença el viatge que aquest llibre proposa; al final, com no podia ser d’altra manera, ens trobem amb “La fi del món”, amb el mite de l’Apocalipsi vist des d’una ment esquizofrènica. Al mig hi ha lloc per a moltes estades lluminoses, les pàgines dedicades a Les mil i una nits, per exemple, o El conte dels contes, del napolità Giambattista Basile. Ple de tresors amagats està aquest llibre inesgotable, que en la seva primera part ens parla d’Apol·lo i d’Ulisses, de Sòcrates i Neró, de Plutarc i del Apuleu que en les seves Metamorfosis o en L’ase d’or ens va explicar com ningú la història d’Eros i Psique, una d’aquestes històries on millor resplendeix la “llum de la nit” que dóna títol al volum.


De Sant Pau a Dante ens porta la segona part, que s’ocupa dels ritus i els mites cristians. Al costat de les pàgines dedicades al Déu carnal de Sant Agustí, destaquen les que s’ocupen del cant de la perla, compost al segle I o al segle II després de Crist, d’autor desconegut, en el qual es troben paral·lelismes “amb els Apocalipsi jueus tardans, els Evangelis i les Epístoles de Sant Pau, amb la tradició judeocristiana i la de l’església de Síria, amb la gnosi pagana i cristiana, amb la cultura zoroàstrica, mandea i maniquea i fins i tot amb les antigues novel·les gregues, inspirades en el culte al sol “. Pietro Citati comença a parlar d’aquesta obra enigmàtica com qui ens explica un conte: “Un príncep molt jove vivia en un remot regne d’Orient”.


A la Xina es dedica la tercera part, al món islàmic la quarta. En aquesta última part –de les pàgines sobre Les mil i una nits, ja mencionades– destaquen les dedicades a literatura persa, més enllà de l’admirat i adulterat Omar Jayyam; com ell indica, una vegada conegudes “les albes i les nits” de Nezami o “el mirall dels colors i els perfums” de Rumi no deixaran ja d’acompanyar per sempre com les aigües clares de Petrarca, els albatros, fars i encensers de Baudelaire, la nau naufragada i els ocells de Hopkins”. La cinquena i última part, “La mort dels déus”, comença amb la trobada entre Moctezuma i Cortés i acaba amb Leopardi i el seu poema “L’infinit”. Unes històries són ben conegudes del lector espanyol -la conquesta de Mèxic, la destrucció de l’imperi incapaç, mentre que altres resultaran tan noves com la de Sabbatai Zevi, al qual els jueus del segle XVII van considerar el Messies i que va acabar convertit a l’Islam, però totes elles es llegeixen amb el mateix interès.


Pietro Citati sap comptar, seduir amb la música de les paraula, i per això ningú tan capaç com ell per a deixar constància de les aventures de la intel·ligència i per deixar-nos entreveure aquesta altra llum que està més enllà, i no més ençà, de la llum de la raó.

De Brises i Boires: "Deshielo y Ascensión" Álvaro Cortina

El darrer dilluns al nostre espai literari vàrem tractar la primera obra de l’escriptor bilbaí Álvaro Cortina: Deshielo y Ascensión.


Álvaro Cortina Urdampilleta (Bilbao, 1983), és llicenciat en Filosofia i en Comunicació Audiovisual a la Universitat de Navarra , i és doctorand de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid. Ha estudiat com alumne visitant a La Sapienza de Roma i a París II Panthéon – Assaz. Col·labora regularment des fa cinc anys a la secció de Cultura d’El Mundo, especialment en temes de literatura i teatre. 

També ha escrit a per a La Aventura de la Historia, Claus de la Raó Pràctica, El Cultural, Llegir o Anotar, entre d’altres. A més a més ha publicat nombrosos articles especialitzats a revistes acadèmiques de Filosofia. Aquesta és la primera obra.


Deshielo y Ascensión és una novel·la dividida en quatre que podria llegir-se amb independència, unides pel subtil nexe d’alguns personatges i escenaris comuns. L’acció transcorre en un lloc i època no determinats, molt al Nord, al bell mig del gel, on dos caçadors esperen per matar rens i acaben per donar caça a una estranya criatura. A la primera part, HOMMSTAD, acompanyem al caçador Isaak-Vargas i Lowsla, els caçadors, a una cacera. A la segona part, trobem un canvi de veu narratiu important a la base de FURTH/ISOKO LITHIUM-3000, comandada per un enginyer. A partir d’aquí, els destins dels protagonistes es creuaran i la història es desenvoluparà de forma imprevista.


És una història futurista i interestel·lar que està aconseguida amb una mescla d’imaginació i reflexió. És un home d’imaginació i que sap escriure, que cultiva la humilitat literàriament, entesa com una tendència clara a no jutjar a ningú en els seus texts. Aquestes tres coses, imaginació, talent i ànim de no jutjar, són les que conformen l’estructura íntima de l’escriptor. Té ritme, tremolor i originalitat.


El lector d’aquest llibre té la sort de poder gaudir de dues novel·les juntes: una espècie de relat de Flaubert incrustat entre dues llesques que són més bé de Ray Bradbury o Isaac Asimov, amb un to estilístic unitari a tot el llibre. Amb un llenguatge multiforme, ple de referències i al·lusions jeroglífiques no sempre discernibles i escrita amb un estil dens, la veu de l’autor demanda un lector còmplice que comprengui el joc i el segueixi.