Category Archives: Literatura

De Brises i Boires: “Fred als peus” i “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments” d’Àngel Casas

unname6dAprofitant l’avinentesa que vàrem entrevistar el darrer dilluns al nostre espai d’entrevistes Les Entrevistes del Mariscal Mauron al periodista Àngel Casas i ha escrit dos llibres, hem decidit tractar-los al nostre espai literari De Brises i Boires: Fred als peus i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments.

Àngel Casas i Mas (Barcelona, 17 d’abril de 1946) és un presentador de televisió català. La barba i ulleres i el fet que no pronuncia gaire bé el so de la doble erra són les característiques més fàcilment recognoscibles de la seva imatge televisiva. Els seus inicis es troben a Radio Juventud, d’on passa a Ràdio Barcelona, on es va mantenir la primera meitat dels anys setanta. Entre els programes que va presentar s’inclou Trotadiscos, que va obtenir un Premi Ondas en 1972.

Va ingressar a televisió l’any 1977, de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique al programa musical Popgrama de Televisió Espanyola. Tres anys després aconsegueix a presentar i dirigir el seu propi espai a TVE 1, Musical Express (1980-1983). Es tractava d’un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials i majoritaris, des del jazz a l’incipient rock urbà i el heavy metal amb grups espanyols com Barón Rojo.

El 1984, després del naixement de TV3, comença a treballar en aquesta emissora, i es converteix en l’esrella de la cadena amb el seu programa Àngel Casas Show (1984-1988), un talk-xou que es manté 4unnameden pantalla fins a 1988. El programa el fa mereixedor del Premi Antena de Oro de Televisió de 1984 i del Premi Ondas (Nacionals de Televisió) en 1986. Al setembre d’aquest any s’incorpora a la Cadena SER per presentar el magazine El sermón.

Després de realitzar de nou para TV3 els programes Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004) ha tornat a La 2, en el Circuit de Catalunya, per presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l’espai d’entrevistes Senyores i senyors, La 2 (2004-2007). El 22 de setembre de 2008 va ser escollit, després de concurs públic, nou director de Barcelona TV, canal municipal barceloní, que va dirigir fins 2014. A finals de 2014, Àngel Casas va anunciar que es jubilava.

A part del llibre que s’edità el 1983 sobre el seu programa, Àngel Casas Show: Anecdotari secret, escrit per Sílvia Soler, ell mateix ha escrit també dues novel·les: Fred als peus (2002) i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005). Ha guanyat dos Premis Ondas el 1972 i el 1986 i l’any 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El llibre Fred als peus és un retrat vivíssim d´una Barcelona de postguerra freda i grisa a través dels ulls d´un noi de Sants, aquest llibre ens proposa una passejada subjectiva per una història, el protagonista veritable de la qual és l´experiència viscuda, pivotant entre la brutalitat de determinades circumstàncies i la màgia subtil del somieg. Realista i cru, també és pòètic i delicat, i ens ofereix una crònica espurnejant del pas de dues dècades singulars dels segle passat.

baixaEl seu segon llibre L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments ens presenta a Fèlix Moncada, un presentador d’èxit que es mou millor en el directe televisiu que en el de la vida. La violenta mort de Benito de Santiago, a qui havia d’entrevistar per al seu programa, és el tret de sortida per a cinc jornades frenètiques. En aquest temps, Moncada serà acusat, abandonat, seduït i obligat a enfrontar-se a ell mateix mentre els esdeveniments esclaten al seu voltant. Ambientada en un món que l’autor té apamat, la cara oculta de la televisió, i amb un humor corrosiu i desbordant, Àngel Casas ens presenta uns personatges tan delirants com reals, que ballen al so d’una trama desenfrenada i sense límits.

Advertisements

De Brises i Boires: “Fragments d’un discurs amorós” Roland Barthes

El darrer dilluns al nostre espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar el llibre Fragments d’un discurs amorós, de l’escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura Roland Barthes.

Roland Barthebarthess (Cherbourg, França, 12 de novembre de 1915 – París, 25 de març de 1980) fou un escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura. Dins l’escola estructuralista, influït pel pensament de Saussure i dels formalistes i part de l’anomenat “grup Tel Quel”, és un dels grans referents de la teoria de la literatura moderna. La seva aportació més coneguda és l’anomenada “mort de l’autor”, formulada en un article de 1967 anomenat precisament així: La mort de l’autor.

Es tracta d’una reacció davant la crítica tradicional, massa preocupada per l’autor real del text i, per tant, obsessionada per la biografia de l’escriptor. Barthes proposa oblidar-se’n i centrar-se no en allò que l’autor real ha volgut dir, sinó en allò que el lector rep, allò que interpreta. Així, la mort de l’autor es pagaria amb el naixement del lector.

A l’argument del Werther de Goethe, s’hi suma l’elegància narrativa i el llenguatge que neix de l’absència propi del lingüista francès. El resultat és una magnífica festa del llenguatge.
Barthes escriu amb l’autodomini de l’acadèmia però també des de la passió per l’ofici. Fa de la dissecció de llibres una pràctica quasi quirúrgica: Proust, Nietszche, Stendhal, Baudelaire, Freud, Sartre, Heine, Plató o el Zen cedeixen al bisturí de l’inventor de l’hipertext i li presten llenguatges que ell manipula a plaer. Desgranant amb una sensibilitat sense límits l’angoixa i el plaer de l’enamorament, el filòsof i semiòleg francès (pioner del grau zero de l’escriptura i la mort de l’autor) curulla el text de màximes que ressenyen els dispositius de la passió amorosa. L’enamorat practica un esport foll i es desgasta: la dolçor de l’abisme, la lògica i el bon humor del desig, la veu de l’Intractable amorós, el poder del llenguatge, els monòlegs perpetus de l’enamorat, el decalatge temporal entre l’impuls i l’acte, el sacrifici del propi Imaginari, el karma, la culpabilitat, l’ascesi, la gelosia i el xantatge.

fragments d'un discursEl subjecte estima l’amor i no l’objecte. Desitja el desig, la concreció del qual només pot produir un enunciat inconcret. El diàleg dels dos enamorats corromp la Tragèdia. Qui plora, l’enamorat o el romàntic? Per què s’angoixa el subjecte amorós quan l’objecte estimat respon amb parsimònia o no respon? Amb ‘Fragments d’un discurs amorós’, Barthes aconsegueix comunicar l’amor des de tots els temps possibles, pronosticant, fins i tot, l’explosió de la tecnologia actual i els errors d’interpretació que se’n deriven. Parlar d’amor per acabar esquarterant la condició humana, la seva ridiculesa, els seus camps de trauma: vet aquí la potència indiscutible de Barthes.

Setmana de la Poesia de Barcelona 2015

La Setmana de la Poesia de Barcelona 2015 començarà el 12 de maig amb la concessió del premi dels Jocs Florals i es clourà el 18 de maig amb el Festival Internacional de Poesia.

 

Enguany la idea central de la setmana és la de Poesia Total!. Així, el programa recull la pluralitat formal, estètica i generacional de la producció poètica, indestriable de la resta de les arts. S’exploraran els vincles de la poesia amb el teatre, la música o el cinema i també la diversitats de veus i raons des de les que es fa poesia. Una setmana de poesia que reuneix als diferents escenaris lectures, trobades, conferències i concerts, amb poetes provinents de tots els territoris.
Les activitats es desenvoluparan a espais diferents com l’Antiga Fàbrica Damm i l’Ateneu barcelonès, l’Auditori MACBA i biblioteques i centres cívics de la ciutat.  Al llarg dels set dies dedicats a la poesia s’hi faran actuacions, tallers, xerrades, taules rodones i recitals.

 

Entre els actes destacats, es farà un homenatge doble: per una banda a Jesús Lizano, amb pròleg poètic de Giovanni Nadiani, i per l’altra, a  Walt Whitman, amb el recital Whitmaníacs. Pau Riba recitarà poemes i cançons i a la Plaça del Rei es farà muntatge poètic i musical creat per l’amic i col·laborador d’Ovidi Montllor, el músic i compositor Toti Soler a qui acompanyen l’actor Joan Massotkleiner i la cantant Gemma Humet.

Setmana de la Poesia de Barcelona 2015 from Barcelona Cultura on Vimeo.

Festival Primera Persona

El Primera Persona, festival dedicat als autors literàris i musicals que fan servir la primera persona del singular i l’experiència pròpia com a matèria primera de la seva obra, torna per una quarta edició plena d’actuacions, xous, concerts i monòlegs.

Pel que fa als músics, en formen part Sleaford Mods, duo anglès de rap i ‘spoken word’, procaços, cridaners i molt articulats, que parlen de masculinitat i feblesa, de classe obrera, de grups immunds i de mentiders professionals i de la gran estafa del rock and roll; Laetitia Sadier, la que va ser cantant, teclista i principal lletrista d’Stereolab i que ja ha publicat tres àlbums en solitari des de l’any 2010; The Monochrome Set; Jon Langford (The Mekons); Kiko Veneno i una sessió dedicada a les compilacions ‘Max Mix’ dels 80.

Pel que fa als escriptors, el barceloní Eduardo Mendoza, que parlarà amb el cineasta José Luís Cuerda del vessant més humorístic de la seva obra: des de la trilogia de l’anònim detectiu xalupa fins a ‘Sin noticias de Gurb’ i més enllà; Caitlin Moran, una de les columnistes més directes i imprescinibles de la premsa britànica i autora del bestseller feminista ‘Cómo ser mujer’ (2012), que xerrarà amb la periodista Marta Salicrú (Time Out Barcelona); Richard Price (‘The Wanderers. Las pandillas del Bronx’, ‘La vida fácil’; ‘Clockers’) i Todd Mcewen (‘Boston. Sonata para violin sin cuerdas’, ‘Las cinco máquinas simples’).

Completen la programació, entre d’altres, Llucia Ramis (en una sessió titulada ‘Cosas de casa’ en què també participa la directora de cinema Mar Coll), Xavier Ayén i Jordi Costa (en una sessió titulada ‘Porno’). Els dies 8 i 9 de maig al CCCB.

De Brises i Boires: “Puja a casa” Jordi Nopca

El darrer dilluns vàrem recomanar des del nostre espai literari De Brises i Boires, el segon llibre de l’autor novell Jordi Nopca: Puja a casaJordi Nopca és un periodista, escriptor i traductor català, actual redactor de l’Ara i coordinador de l’Ara Llegim. Col·labora amb La Tribu de Catalunya Ràdio.

Jordi-Nopca_ARAIMA20120421_0073_20És llicenciat en Periodisme i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Des del 2006 ha publicat articles per a Mondosonoro, Benzina i Time Out. El 2012 va publicar la seva primera novel·la El Talent, i en ella narra les vivències d’una jove parella que viatja a Lisboa amb un prototip robat que pot detectar el talent literari. El 2013 rep el Premi Memorial Pere Rodeja i el 2014 el Premi Documental pel llibre que tractem avui, Puja a casa.

PUJAACASAUna llicenciada en Història de l’Art treballa en unes galeries comercials i queda captivada per un client que li porta gots de xocolata desfeta, un perruquer de gossos mira de superar un fracàs amorós, un escriptor i el seu traductor habitual sopen en un restaurant sense poder dissimular antigues i noves tensions, una parella de mitjana edat planeja un viatge a Suïssa amb un final sinistre, un home xinès que porta un bar a Les Corts s’enfronta amb la crua realitat i els seus prejudicis.

Aquestes són algunes de les històries de Puja a casa, un llibre que amb precisió i tocs d’humor retrata l’inesgotable món de la parella en la Barcelona contemporània, en què els personatges pateixen els estralls de la crisi econòmica i la síndrome de la desorientació vital.

És curiós perquè hi apareixen ‘cameos’ destacats protagonitzats per l’escriptor Peter Stamm a ‘Navalla Suïssa’  o la néta de Blake Edwards a ‘La Pantera d’Oklahoma’.

“Arribarà un dia que no caldrà repetir al jove Nopca que el seu humor corrosiu i talent europeu han dinamitzat la literatura del seu país: ho entendrà a la primera”, Enrique Vila-Matas.

Deu relats, situats als diferents barris de Barcelona o Hospitalet, que ens parlen de la pèrdua o el sentiment de pèrdua sigui personal o laboral, amb personatges desorientats, amb un estil marcat per l’humor i ironia barrejat amb un to àcid.

De Brises i Boires: “Atila” Javier Serena

 

Però centrem-nos en Atila. Un escriptor indescifrable. Per a la recreació dels últims anys de Aliocha Coll, Javier Serena empra un narrador en primera persona que exerceix el paper d’observador i del que amb prou feines sabem res, excepte que és un periodista de la revista El paseante (entenc que es refereix a la mítica revista creada el 1985 per Jacobo Siruela, heroi editorial d’aquest bloc). Pot semblar, en certa mesura, al tipus de narrador que Emmanuel AtilaCarrère va emprar en les seves primeres obres (penso en la biografia de Philip K. Dick) i que després va desenvolupar per donar-li una major consistència dramàtica (L’Adversari o Limonov). En aquest sentit, penso que, tot i ser el narrador d’Atila. Un escrittor indescifrable absolutament efectiu per a la comesa que exerceix, Carrère pot ser un punt de referència per a posteriors evolucions d’aquesta primera persona vehicular en el sentit dramàtic. No en altres aspectes.

Aquest narrador en primera persona ens ofereix una clau de lectura que potser convindria aclarir. És cert que a través d’ell coneixem a Aliocha Coll en els seus últims anys de vida. Es detallen amb precisió alguns fets biogràfics de caràcter general, com podrien ser els últims dos amors de Aliocha i les conseqüències funestes que va implicar tant el compromís com la ruptura dels mateixos, o la difícil relació amb el pare; hi ha exactitud en la successió cronològica dels fets que van portar al suïcidi a Aliocha. No obstant això, observo en les eleccions tècniques una predisposició cap a l’abstracció d’alguns passatges i cap al enfosquiment d’altres l’única intenció deu ser la d’esbossar, no tant un retrat biogràfic d’una persona concreta, sinó el retrat d’una disposició de l’ànima , d’un arquetip. Diguem l’arquetip de l’escriptor maleït. Hi ha passatges detallats que analitzen la interioritat de Aliocha, l’obsessió creativa, l’aïllament, el progressiu descens a l’infern.

Un altre aspecte que vull destacar té a veure amb el disseny de l’estructura de l’obra a manera de tríptic (tres parts, sent la intermèdia una llarga analepsi que exerceix de catalitzador per la llançada final). En aquest cas l’estructura funciona i compleix amb el seu propòsit.

 

Recomano la lectura d’aquesta obra per desterrar la idea que en aquest país ja no s’estan gestant escriptors interessants. Això és fals i és fruit del prejudici i del ressentiment. Hi ha escriptors que estan treballant amb un nivell destacat i que potser no arriben als oïdes o ulls o a mans de molts lectors perquè no tenen presència a les xarxes i en el centre dels passats de moda escàndols del món literari. No obstant això, seran ells els que llegirem en el futur. Aquesta és la meva convicció. Ora et labora.

De Brises i Boires: “Victus” Albert Sánchez Piñol

El darrer dilluns va ser festa i per això no hi va haver programa. Des del nostre espai literari De Brises i Boires el llibre de la setmana és un llibre que ja vàrem tractar fa molt de temps. Aquest és Victus, de l’escriptor i antropòleg Albert Sànchez Piñol. Amb això volem contribuir també a defensar-lo de la problemàtica que va succeïr a Utrecht, on l’Institut Cervantes d’Utrecht, amb pressions espanyoles, va cancelar la presentació d’aquest llibre. Sembla ser que el govern espanyol torna a anar en la línia del boicot internacional.

Albert Sánchez Piñol és un antropòleg, africanista i escriptor català. La major part de la seva obra està escrita en llengua catalana. És membre del Centre d’Estudis Africans i ha col·laborat en la redacció d’anuaris d’enciclopèdies interactives. La seva primera novel·la, La pell freda (2002), li va donar un gran reconeixement per part del públic i la crítica. Entre les seves obres també destaquen, Pandora al Congo (2005) i Victus (2012), el llibre d’avui.

L’obra es basa en una biografia —fictícia— del tinent coronel navarrès Martín de Zubiría i Olano. En la biografia fictícia, Zubiría, amb 98 anys, narra des de Viena just abans de la Revolució Francesa, les seves memòries com a ajudant reial del tinent mariscal Antonio de Villarroel durant la Guerra de Successió Espanyola, especialment durant el Setge de Barcelona.

Escrita originalment en castellà, ha estat traduïda al català per Xavier Pàmies l’any 2013. La Diada de Sant Jordi de 2013 va ser el llibre més venut, tant en català com en castellà. Des de la seva publicació en castellà l’octubre de 2012, la novel·la va vendre més de 150.000 exemplars en data de 2 de maig de 2013, i se’n van vendre els drets de traducció al rus, alemany, holandès, italià, portuguès, francès i coreà. El 6 de juny de 2013 s’anuncià que l’editorial Harper Collins va comprar els drets d’autor del llibre per publicar l’obra traduïda al mercat anglosaxó.

El 2014 n’havia venut més de 200.000 exemplars en castellà i català i actualment està enllestint la seva continuació, Vae Victus.
Ambientada en la Guerra de Successió, la novel·la explora el conflicte des dels ulls de Martí Zuviria, un jove d’origen barceloní que serveix, primer a les ordres de l’exèrcit de les Dues Corones Borbòniques, i després a les ordres de l’exèrcit Aliat. Tota la narració representa que és escrita per Waltraud, la curadera de Martí en el seu exili a Viena, dècades després de la successió dels fets.

La novel·la es troba estructurada en tres parts Veni, Vidi i Victus. Al començament de la història, el jove Martí Zuviria viatja fins al castell de Bazoches, on comença una dura carrera per formar-se com a enginyer militar. La novel·la seguirà a partir d’aquell moment en Martí, mostrant com participa de les diverses batalles i setges de la guerra, alhora que ens fa una detallada cronologia dels esdeveniments d’aquells dies i els personatges que van destacar.

El mateix autor ha treballat en un guió de la novel·la per fer-ne una pel·lícula que serà produïda per Brutal Media, mentre que Norma Editorial i La Campana publicaran la novel·la gràfica la primavera del 2015 de la mà del periodista i guionista Carles Santamaria i del dibuixant José María Beroy. El grup Devir treballa en el disseny i la mecànica d’un joc de taula i que està basat en la novel·la de l’autor.