La setmana passada vam tenir de convidats a Les Entrevistes del Mariscal Mauro als directors del festival Americana Film Festival: Xavi Lezcano i Josep Maria Machado que se celebra entre el 19 i el 22 de Febrer als Cinemes Girona de Barcelona i també a la Filmoteca de Catalunya.
Expliqueu-nos una miqueta què és l’Americana Film Fest?
L’Americana Film Fest és un festival de cinema independent nord-americà en la línia dels festivals tipologia Sundance, etc. I hem volgut portar una petita mostra de tot aquest tipus de cinema a Barcelona, que és una ciutat culturalment molt perfecta.
Sou molt joves i el vostre festival només té un any i pel que sembla, la primera edició del Festival va funcionar d’allò més bé, no?
Sí, sí, doncs la veritat és que la primera edició va ser l’any passat i podem dir que va anar molt bé i la veritat és que va estar totalment ple els Cinemes Girona i a més a més es veia molt bon ambient que per mi és una cosa molt important. Que la gent no només disfruti de les pel·lícules sinó que també s’ho passi bé. I la veritat és que va anar tant bé que ens hem animat a fer una segona edició més gran, amb més pel·lícules, més projeccions…
Ara parlarem de la programació justament. Una pregunta que us volia fer és que perquè us heu animat a fer un festival de cinema independent. Perquè el cinema independent està tant de moda ? Si les pel·lícules són tant bones, perquè no arriben a circuits comercials com hauria de ser? Hi ha un problema de comercialització, de culte al voltant del cinema independent que queda com una cosa amagada, o què passa?
Bé, jo crec que passa una mica el mateix amb la música. Hi han les grans empreses discogràfiques i tota la resta, que no té perquè ser pitjor sinó que moltes vegades és millor. Les radiofòrmules acostumen a ser bastant el que són, i tots sabem el que hi ha. I al cinema passa absolutament igual, hi ha un munt de pel·lícules que tenen moltíssima distribució i al cap de setmana 50 Ombres de Grey 1.000.000 d’espectadors a Espanya, és molta gent, i hi ha altres pel·lícules que com que no en generen tants doncs no s’estrenen.
És com una mena de cercle viciós perquè jo em preguntava si no es podria fer una mena de circuit indie per dir-ho així i que aquestes meravelles cinematogràfiques tinguessin una miqueta més de reconeixement, no? Que de fet el que vosaltres feu és una miqueta això, donar aquest reconeixement que no tenen, no?
Sí, seria una mica l’objectiu, poder recrear un circuit i el que ens hem plantejat a Americana és ser com un nexe de nous talents emergents nord-americans, però bé, és complicat.
Vosaltres, en aquesta nova edició, presenteu, no sé si són noves o ja hi eren l’any passat, però teniu com a mínim 3 secicons: Top, Next i Back. Expliqueu-nos una mica de que va cada una d’elles.
Bàsicament era allò, l’any passat teníem una programació petiteta de 10 pel·lícules que al final van ser 11 però al principi eren 10 i no tenia gaire sentit tenir seccions. Aquest any, com que el festival ha crescut, sí que cal articular el festival en diverses seccions i són aquestes tres. Tops té una mica les pel·lícules que serien entre cometes les pel·lícules més esperades del cinema independent, les que han guanyat premis a Sundance; després Next que són pel·lícules que no són gaire conegudes i que és una aposta de futur feta per nosaltres.
I després teniu aquí la secció back que aquí he pensat que no me la puc perdre…
Aquest any hem aconseguit una col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya i hem volgut fer un tastet d’aquests clàssics dels 90 que tots tenim com a icones del cinema amb la oportunitat de veure-les amb pantalla gran.
També aposteu per una secció de curtmetratges, aposteu també pel cinema de curta durada i a més a més amb diferents estils: Animació, he vist diferents coses…
Aquí hem tingut un festival de curta durada amb Filmets, que és el festival de Badalona i bàsicament és una altra aposta pel futur. Bàsicament són gent que fins i tot no ha arribat a fer cap pel·lícula encara, que fa curtmetratges.
A part de les seccions de cinema, també heu organitzat unes activitats paral·leles que no són exactament cinema però que tenen a veure amb el cinema. Què hi podem trobar?
Tenim uns tallers que es fan a la Casa del Cine, que n’hi ha un del cinema indie, de la típica pregunta de què és el cinema indie, que hi ha mil definicions diferents, després tenim un altre curs de crítica cinematogràfica orientada a festivals perquè la gent pugui fer crítica de festivals i després hi ha una altra cosa que és més especial que és un taller per nens per equips, etc.
Què no ens podem perdre del festival?
Com bé dius és complicat perquè ahir em vaig posar a fer una llista de les meves preferides a Twitter i no les vaig acabar totes. Però jo recomano Night Moves, de la directora Kelly Reichardt, que fa un cinema especial i molt acadèmic, i després Buzzard, que seria l’indie de l’indie, molt destroyer que jo crec que val la pena i que després serà una pel·lícula que no serà fàcil de veure en una sala i una tercera que es diu Wild Canaries, és una comèdia, és la comèdia del festival, i vindria a ser un assassinat a Manhattan però molt molt low-cost.
El dilluns de la setmana passada a Les Entevistes del Mariscal Mauro vàrem tenir de convidats als responsables del Festival Ornitofest, la Leonora Casacuberta i Adrià Ramírez. Us presentem la segona edició del Movistar #ornitofest. Una nova experiència de directe on diversos grups es barregen, reinterpreten, fusionen i versionen les seves cançons en directe per oferir-nos un espectacle mai vist. Una experiència que més de 60 grups ja han gravat en els nostres vídeos i que ara traslladem al directe en dues jornades de fusió, barreja i Carnestoltes.
Vau guanyar la 1a Edició del Movistar Artsy…
Ens vam presentar l’any passat, la Leo va veure el concurs de Movistar i vam fer un vídeo, vam presentar la nostra idea, que ja la portàvem anys fent-la en vídeo i la vam presentar com a festival l’any passat i vam fer la 1a Edició gràcies a Artsy i aquest any la segona,
Vosaltres sou una empresa creativa, MissAlabama. D’aquí surt la idea del festival. El que és molt interessant és la idea de l’ornitorrinc, aquest animal. Perquè us vau inspirar en l’ornitorrinc?
Perquè el projecte es basa en la barreja, barregem bandes, barregem les seves cançons i l’ornitorrinc és un animal que visualment és una barreja d’ànec, de castor i de nútria. Llavors era com l’escenificació de la barreja feta animal.
Com va sorgir? Perquè és molt interessant aquesta idea. Posar dues bandes en el mateix escenari tocant…
Nosaltres el que volíem amb ornitorincos era, feia 4 anys del projecte, i el que volíem en un inici era donar-nos a conèixer com a agència creativa dins del sector musical. Nosaltres portàvem anys programant una sala a Gràcia, l’Alfa, i arrel d’això volíem posicionar-nos com a agència creativa i com a producte nou dins de la música. I vam veure que un dels productes que més es consumia era els vídeos aquests fast-food, take-away i volíem posicionar-nos com a productora també i una mica agafar totes les coses que sabíem mostrar i crear un producte nou. Llavors ens vam inspirar una mica en gent com Logotheque o els Black Obsessions de Londres i llavors vam crear els ornitorrincos que eren fusions de grups en directe, barreges dos dels seus temes en un i això ho gravem en vídeo i ho publiquem al nostre portal i una evolució lògica ha estat cap al directe.
I la experiència de l’any passat?
Molt bona, la veritat és que estem molt contents amb el resultat de l’any passat. Va ser una primera edició que no sabem com és que va sortir tant tant bé tot perquè sembla que és molt difícil posar dues bandes diferents a tocar a l’escenari.
Hi han assajos? Ara mateix estan assajant?
Ara mateix estan assajant els grups. Serà aquest divendres el festival i estan a la recta final dels assajos, perquè això ha de sortir bé. Es clar,tot el tema dels ornitorrincos en el festival, normalment als vídeos ja assagen una cançó, però al festival és un format més llarg. Barrejar les dues bandes és una feina prèvia, per això tothom no està donat a fer el festival, hem de buscar bé les bandes, hem de buscar gent que tingui un temps per poder dedicar-li i que li faci il·lusió el projecte. També és l’especial del nostre festival, que no veuràs el format normal d’un grup ni formarà part de la gira que estarà fent en aquell moment sinó que serà un moment que només el veuràs allà, a dins del nostre festival i és un moment únic que s’ho preparen allà exclusivament.
Quin criteri seguiu per decidir quines bandes han de tocar amb quines? Musicalment sí que tenim uns gustos, però no intentem definir un festival d’un estil molt tancat, el que ens agrada és potenciar la barreja. Llavors proposem a una de les bandes que ens agradaria molt i que ens faci propostes amb la gent amb la que els hi agradaria barrejar-se i dins de les propostes que ens passa doncs ja decidim. Sí que intentem que l’estil musical sigui festiu, perquè és el festival que es fa al Carnaval i que són dos nits i volem que es faci amb diversió. Però no és un estil musical concret.
I us heu trobat vegades que us ha estat difícil convèncer a bandes perquè vinguin a tocar? Convèncer, convèncer no. El que sí que ens hem trobat són molts problemes d’això que et deia, no tinc temps per assajar-ho, ara mateix estic de gira presentant el nou disc… Però normalment a els grups els hi agrada la proposta i se la prenen com un repte. I ara amb la 2a Edició ens estem adonant de quins grups ens diran que sí i quins grups que no.
I amb les bandes que ja heu treballat fins ara, algunes serien les vostres bandes favorites. En quines heu gaudit més?
Amb totes, amb totes.
Amb quines bandes o artistes us agradaria treballar i no heu treballat encara?
El que ens agrada molt és quan es barregen bandes molt diferents, que és alguna cosa que non sol passar perquè no és fàcil barrejar dos estils similars.Perquè si tens unes guitarres més o menys iguals serà més fàcil barrejar uns acords.
Anem a parlar de les bandes que estaran a l’Apolo, que obrireu portes quan?
Els dos dies obrirem portes a partir de les 20:30.
I per què ho sàpiguen els vostres oients, els preus…
Els preus estan a 20 euros els dos dies, l’abonament, i si només poden venir un dels dos dies a 14 euros.
Quina combinació creieu que pot ser espectacular?
Esperem que totes. Jo crec que hi ha una mica de tot al cartell. Perquè per exemple divendres Sanjays estan amb Mazoni, que ha estat el seu productor del disc, que el disc acaba de nèixer, que tenim moltes ganes d’escoltar-lo i canvien de cantant, venen amb cantant nova i el Mazoni el darrer disc que ha tret doncs és molt elèctric i creiem que serà una bona festa ja començar, el tret de sortida serà potent i després divendres i hi ha una cosa molt xula que és The Freak Fandango Orchestra amb la Reactable que és una taula feta pels estudiants de la UPF. Després tindrem Refree i Rosalia, els Boreals amb Begun, que és un dels productors amb més projecció actualment. Finalment tindrem una sessió de djs amb Dj Göo.
Quins plans de futur teniu?
El que volem és consolidar-nos com a festival del Carnaval i que no sigui un esdeveniment d’un any, sinó que durant l’any tingui una continuïtat amb petits formats una mica íntims, més propers.
Moltes gràcies Adrià Ramírez i Leonora Casacuberta per haver estat a Ville à Dômat i molta sort amb el festival.
La setmana passada al nostre espai d’entrevistes “Les Entrevistes del Mariscal Mauro” ens va visitar el periodista català Rafael de Ribot. Rafael de Ribot va ésser editor i presentador del programa La nit a RAC1 del setembre del 2007 al juliol del 2009. Ha dirigit i presentat l’informatiu Catalunya nit de Catalunya Ràdio i va ésser cap de redacció d’informatius de TVC. Ha estat responsable de continguts de La Xarxa i director general d’Octubre Produccions. També va ser el director d’El Singular Digital, en substitució de Toni Aira. Col·labora habitualment amb diferents diaris com a articulista. És professor de periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llul. Actualment presideix l’Agència de Comunicació Local.
Amb el Rafael de Ribot volem parlar de ràdio, de televisió i de mitjans de comunicació en general. Com diu en Divus, de periodisme, en definitiva. Amb el Rafael de Ribot m’agradaria parlar de periodisme, i m’agradaria fer-ho a partir d’unes frases fetes, que donin joc una mica per entrar en el tema. La primera és una clàssica, deia Marshall McLuhan que “el mitjà és el missatge”. Què en dius d’això?
Qui sóc jo per contradir McLuhan, un dels principals teòrics. Sens dubte, a l’època de la comunicació, el mitjà és gran part del missatge. De fet aquí estem en un mitjà, que en si mateix ja ens transporta a un codi com el que vosaltres recreeu aquí cada dilluns. No sé fins a quin punt això forma part d’aquest món universitari de periodistes. La notorietat dels mitjans precisament és el que ha fet que el periodisme com a recreació una mica èpica doncs hagi en aquests moments enlluernat a molta gent.
Creus que avui la premsa encara és el 4t poder?
Diria, per contrastar una mica provocativament… Tant de bo… Perquè els poders s’han quedat tan barrejats entre si que s’ha pervertit una mica.Si algú fa temps va enterrar Montesquieu en aquest país, la premsa també ha quedat subjugada en aquesta, en la qual la política, l’economia i la premsa queden sovint lligats amb interessos conjunts. Per tant, reivindicar que hi ha un control democràtic de l’exercici del poder, jo penso que forma part de la reivindicació del propi periodisme.
En aquest sentit, amb aquestes paraules que dius, lliguen una mica amb les preguntes que tenia per més endavant. I és el concepte de melting pot, que a més a més en aquestes setmanes hem tingut amb exemples bastant dramàtics. Aquesta mena de barreja que és entre el “poder dir” i el “dir, des del punt de vista de s’hi val tot en ares de la llibertat d’expressió”. Aquesta polèmica, aquesta base, els periodistes de veritat, jo m’hi excloc, com ho viviu?
La llibertat d’expressió és un valor extraordinàriament preuat per la nostra societat. Per tant jo crec que dins de la consciència, de que la premsa actual precisament, de control de la resta de poders, sense llibertat d’expressió no el podria exercir aquest paper. I per tant, l’hem de defensar. Creure, que això significa que no existeix cap límit de la llibertat d’expressió, no només és pueril o ingenu, sinó que crec que va en contra del seu exercici responsable que és el que el pot fer perdurar en el temps. De fet, i si ho situem una mica en els darrers esdeveniments, podríem dir: “Difam algú en algun escrit?” “No està subjecte ja aquí per llei, unes limitacions d’ordre penal o d’ordre administratiu?” És a dir, jo no puc escriure un text en el qual pots insultar a algú, sense que això tingui unes conseqüències. Hi ha una legislació que diu, vostè, té uns límits i no pot donar una sèrie d’informacions o valoracions absolutament lliures sobre qualsevol persona. De vegades això, com que ho emmascarem de creació artística, dons ens pensem que en determinats espais no existeix.
Aquesta línia groga o vermella, de vegades la travessem? Les línies han d’existir però jo crec que d’altra banda la valentia d’aquells que estan a la primera línia de la trinxera de l’exercici de la professió periodística, et fa que a vegades et posis un peu al costat en un altre. El que no es pot permetre és que hi posis els dos peus de cop i saltis d’un determinat bassal, però evidentment, com que estem o hauríem d’estar en una línia de denúncia, de recerca de la veritat, de memòria, doncs tot això, de vegades genera el conflicte.
Sentim parlar de xoc de civilitzacions, de xoc de trens, sembla que hàgim d’estar tota l’estona xocant i que en definitiva hi hagin com pols oposats en aquest societat, que des del punt de vista periodístic, hi ha com un. D’aquí 4 dies estarem votant i hi haurà un xoc ideològic de persones. Però a nivell mundial, la civilització i la cultura sembla que estigui cada cop més separada i més propera a aquest xoc.
Sí, insisteixo que segurament avançant en diversos camins ens acosta a un final en el qual hi trobem una paret, uns que avancen en direccions contràries i que per tant hi ha comissions. Jo crec que la civilització al que ha d’aspirar és a gestionar bé aquest conflicte, en tot cas això no acabi amb la eliminació d’aquells elements que han de permetre el progrés i la civilització.
Tornem a parlar de mitjans de comunicació, tornem a parlar de periodisme. Hi ha estudis que ens donen dades constants de que passem més de 4 hores veient la televisió. I creixent.
Això és una cosa que els teòrics de la comunicació, com de tot, haurien d’aturar-se i dir: escolti, fa cinc anys van dir no se què. sap què, “no només doncs no només no és veritat sinó que fa tot el contrari”. A veure, els teòrics de la comunicació s’alertaven que el consum dels mitjans de comunicació aniria en detriment dels que hi ha existien Això, en clau digital era evident, escolti, miri l’aparició d’Internet i els nous mitjans significarà un procés de substitució i no és veritat. A dia d’avui, encara les estadístiques, ens marquen que l’increment del consum i estem parlant del nostre entorn més immediat, el de ràdio. Fa més de 100 anys que tenim ràdio i fa 4 dies la UNESCO va declarar el dia mundial de la ràdio el 13 de Febrer perquè s’han adonat avui que el mitjà que arriba a les masses és la ràdio. La televisió convencional i els altres tipus de consum de televisió continua creixent. Cada dia hi ha més gent i que consumeix més estona i evidentment, els nous tipus o els nous mitjans que es consumeixen d’una altra manera. Dir també que l’únic mitjà de comunicació que s’ha mort és el telex.
Som un programa jove i la majoria de gent que ens escolta és gent jove i han sentit al nostre convidat i han dit “jo vull ser periodista”. Digues quatre consells bàsics o tres per aquestes persones.
Que s’ho pensin dues vegades. Per començar, que busquin altres referents. No fugiré d’estudi. Jo recordo, que quan estudiava, va venir un professor a fer una conferència i quan es va acabar vam anar un parell o tres de persones i li vam preguntar “Què hem de fer per ser uns bons periodistes?” I jo sempre explico el que em va dir en el mateix moment: Primer, estudia Història. És una cosa molt avorrida. Però s’ha de saber d’on ve el món. Punt numero 1. Punt número 2, sigues curiós. Punt número 3. Sigues rigorós, jo crec que si tens capacitat per contextualitzar les històries i a partir d’aquí, llegeix molt, escriu molt, agafa les eines, doncs realment tens els estris per fer la professió. Però hi han algunes vocacions que han de ser vocacionals i si vols ser periodista, replanteja-t’ho tres vegades, si podries viure sense aquesta professió. Mira-t’ho abans, perquè realment, jo crec que és una professió extraordinària per disfrutar-.ho, però si ho fas per la notorietat, perquè un dia vas pensar que era molt “xulo” sortir a presentar un telenotícies, pensa que hi ha una altra cara, molt dura, molt difícil. Insisteixo, ni més ni menys que altres professions.
Història, curiositat, rigor, coneixement. Aquesta és la professió que ens ha ensenyat el nostre convidat d’avui. Moltíssimes gràcies Rafael de Ribot, nou cap d’Antena i Programació de Barcelona FM.
La setmana passada vàrem entrevistar a la persona responsable de Badge Culture: Mercè Muntada. Participar en activitats culturals millora les nostres capacitats i esdevenim persones més complertes i més preparades. Aleshores, perquè no mostrar i compartir allò que hem après? www.badgeculture.com
Ens podries explicar què és Badge Culture?
Molt ràpidament, si pensem, tots ens agrada fer activitats culturals, a més en aquesta emissora que esteu dedicats a l’àmbit de la cultura. Us agrada anar a concerts, anar al cinema, anar a exposicions, anar a tallers, i més a Barcelona que és una ciutat cultural. Llavors nosaltres vam començar a fer la reflexió de que feia molta activitat cultural la gent, i és una activitat poc reconeguda, és una activitat que ningú fas el que estàs fent, queda molt en l’àmbit més personal i que seria molt bonic que d’alguna forma la gent pogués visualitzar i ensenyar les activitats culturals als companys i amics amb les que està participant. Llavors d’aquí va sorgir la idea de Badge Culture, que en aquests moments és una aplicació, està en format web, estem en la fase de proves, per començar a saber què passa amb el món de la cultura quan la gent comença a crear badges i ensenyar els seus badges.
Per què quedi clar, què vol dir un badge? És com un emblema digital…
El badge és com una insígnia digital i el que fa és mostrar una activitat que has realitzat en la qual has obtingut un reconeixement. Per exemple, el badge que heu creat vosaltres, és el de seguidors del programa de ràdio de Ville à Dômat. Llavors doncs, la gent que entri al web de Badge Culture podrà demanar el vostre Badge.I amb aquest badge el podrà posar al seu perfil de xarxes
Barcelona, com tu saps, una ciutat tant estimada per tot el programa, és considerada una intelligent cities. Podríem establir una relació entre les intelligent cities i Badge Culture?
Sí, és una aplicació d’intelligent city o d’smart city És un concepte que s’està parlant molt i el que fa és donar més coneixement, donar més difusió i extendre més tota l’activitat cultural tant rica que es fa a Barcelona. Per tant el que fa és potenciar la vida cultural de la ciutat
Per tant és una solució al turisme intel·ligent?
També, perquè realment a Barcelona també fan activitats culturals la gent d’aquí, que viu a Barcelona, però també molt turista. Per tant, és un tipus de reconeixement que pot potenciar l’activitat turística a Barcelona.
El badge contribuïa a una millor distribució geogràfica dels turistes, és a dir, acaba amb la bombolla turística que t’acostumes a trobar als mateixos llocs. Explica’ns això una mica.
Sí, això ho hem de veure, estem una mica a l’inici de l’aplicació. El badge serveix perquè un organisme cultural, un cinema o un teatre, pugui difondre millor les seves activitats i atreure al públic i a turistes nous i clients nous. Per tant, pensem que el badge és una eina que pot servir per atreure visitants i per atreure públic cltural a organitzacions culturals que no estan tant al centre de la ciutat. Per tant, pensem que pot servir una millor distribució turística. I ens agradaria molt trobar la manera de provar això a Barcelona
El vostre projecte estimula la participació ciutadana als nous mecanismes de distribució cultural, intentar que la gent visqui més la cultura i sobretot també que els centres culturals participin.
Que no siguin sempre els mateixos organismes del centre de la ciutat sinó també altres organismes que estiguin a l’extrarràdio, en altres districtes.
Hi ha un mecanisme que permet afegir totes aquelles aficions que a un li agraden, o que potser una persona que tingui unes certes habilitats o que no quedi pal·lès enlloc, aquí quedi reflectit. Explica’ns una mica això.
Segur que t’ha passat un cop,que estàs amb els companys de feina i tens algun company que és molt bo o és molt expert en un tipus d’activitat cultural i segurament tu ni ho saps de vegades. Perquè es clar, quan anem a treballar en algun lloc, anem amb el currículum on hi ha un apartat que posa els títols acadèmics que hem aconseguit. Però es clar, el títol acadèmic és una part molt petita dels teus interessos a la vida i tu tens altres coses molt més importants de vegades. I això queda molt soterrat, ho sap només la teva gent més pròxima, però a la feina no ho saben, i els amics de vegades no ho saben. Llavors els badges el que fan és intentar mostrar aquests tipus d’interessos culturals,aquests tipus d’habilitats que molts tenim, i que queden apagats. El que busca el badge és donar molta importància als hobbies , que siguin aquests hobbies teus, a través dels badges, els que parlen del que t’agrada fer. I s’està començant a veure que hi ha processos de selecció de recursos humans que valoren aqurests badges perquè són els que poden parlar realment d’aquesta persona i quins interessos té. Volem que la gent vagi creant badges i anar provant què passa amb aquests.
Moltes gràcies Mercè Muntada amb Badge Culture i molta sort.
El dilluns passat ens va visitar l’ínclit professor de l’UB, que fou Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, traductor i assagista. Jordi Llovet va respondre a les enverinades preguntes del superb Mariscal Mauro.
És conegut perquè ja fa un temps que es va editar, un llibre que es diu Adéu a la Universitat. Jo l’he agafat una mica per articular l’entrevista o aquesta xerrada, anant només al capitulat. Però n’hi ha una d’elles que m’ha interessat moltíssim, que sotscau del títol que es diu L’eclipsi de les humanitats. Perquè L’eclipsi de les humanitats? Tant malament estem?
Molt malament estem. Passa que la gent va tirant i qui dies passen s’empeny, A veure, què eren les humanitats? Les humanitats van ser una cosa en realitat d’uns quants “pijos” de Florència al segle XIV que es van inventar la restauració del llegat grec i romà. Per molt que fossin un grup selecte i que vivien molt bé i tenien diners, tot i que va ser això van posar a la taula una cosa que va anar molt bé a la història d’Europa, perquè l’Església estava esgotada després del Cisma d’Avinyó. Llavors tot això es va aprofitar fins al segle XVIII, fins a la Revolució Francesa, per dir-ho així. Llavors es va acabar això. Va durar una mica l’ensenyament de les coses clàssiques de grec i llatí, pensi que Rimbaud, pensi que és un poeta molt modern i molt homosexual. I ara en aquests moments vosté ja sabrà que la consellera d’educació ha eliminat el grec gairebé de tots els instituts, el llatí queda com una cosa residual i acabarà desapareixent. Per què? Perquè consideren que són coses mortes…
Se’ls hi diu que són llengües mortes i després resulta que … De mortes res, perquè tot el dret civil català i el dret civil canònic, ve de l’església però en llatí, i tot el dret que ara fem servir ve del dret romà i això de la democràcia ve d’un model que es va inventar a Atenes. És impossible que s’aguanti un sistema de transmissió d’opinions, que és tant globalitzat, i que tota la gent s’envia SMS i coses, i vota aquest, vota l’altre, i imatges, propaganda a la televisió.
Estàs preocupat per aquesta manca de democràcia? Què se’ns ve sobre? Molt. És el que més em preocupa sí.Si la gent no arriba a saber llatí, doncs no passa res, ara si es perden els valors que portaven en sí tot aquest literari i històric de Grècia i Roma, sí que estic molt preocupat llavors. Sobretot perquè ja no és viu el llegat de l’església. Si també fos viu el llegat de la Bíblia i el nou Testament, dius que hi han uns valors importants, i la gent va a missa, i això ordena una mica la vida. Ara, si això ja no ho ordena, i la gent ja no hi va, i resulta que les humanitats estan despreciades sí que em preocupa sí. D’on surten les guies per anar pel món, per aprendre a morir, els valors per tenir paciència per si estàs malalt i et vols curar o per ajudar a una velleta a creuar el carrer?
Per tenir una educació al final… Una educació… Urbanitat se’n deia d’això abans, que venia de ciutat, d’urbs. A les grans ciutats no n’hi ha.
Al teu llibre Adéu a la Universitat. justament dius això, un adéu a la universitat i alhora aprofites, el meu entendre, jo no he llegit el llibre sencer però sí que he llegit alguns paràgrafs, per arrabassar una mica amb el sistema universitari i en gran mesura una crítica ferotge a certes endogàmies i a certes maneres de fer de la Universitat. Perquè això és així?
L’endogàmia és general a totes les facultats, però a mi el que em preocupa més és que les facultats de lletres, les que podrien dirigir una mica la inserció de la intel·lectualitat en la vida social, de Barcelona i tot Catalunya, estan en una crisi, la més profunda. Vostè agafa les Facultats d’Història, que estan aquí mateix, i després la Facultat de Filologia que està a la Gran Via, i allà no s’està fent pràcticament res d’interessant, un dia li vaig dir al rector, si voleu que les humanitats sobrevisquin i no quedin com una resta arqueològica, és que les connecteu a la societat amb debats polítics, debats sobre literatura, fas venir escriptors, fas venir traductors, gent de lletres, fas un concurs de…el que sigui.
Moltes coses es podrien fer i no es fan. I em diuen: “És que no tenim pressupost”. Sí que en teniu, el doneu a cada Departament perquè faci tonteries. Per exemple, donen uns diners al departament d’anglès perquè faci venir a un senyor a que parli sobre la llengua dels aborígens d’Austràlia. A qui li interessa això? Per què? Perquè així després, quan aquest senyor marxa al seu país convida al que l’ha convidat aquí, i viatgen de franc.Doncs amb aquestes coses es podrien arreglar molt fàcilment i ara diré una cosa que m’és igual si el rector ho escolta, però: No mana! Abans els rectors manaven, un Josep Maria Brigall, un Flavià Estapé. Abans només hi havia rector i vicerectorat. El rector parlava amb el vicerectorat i li deia “fés això”. I l’altre ho feia. Ara no, ara el rector ha de parlar amb el vicerectorat, el vicerectorat amb els degans, els degans amb els caps de departament, els caps de departament amb el professor…
Total, no es fa absolutament res. L’únic que els preocupa és mirar d’estalviar diners i això que li diré ara és gravíssim: el 50% del professorat de la meva facultat estan cobrant una mitjana de 500 euros mensuals. Això, això no pot ser. La meva dona de fer feines no cobra tant, perquè un servidor tampoc és ric, però si en tingués dues, ja seria això. I això per fer 4 hores setmanals. Amb 8 hores setmanals una dona de fer feines cobra això. No pot ser de cap manera que un professor universitari estigui infravalorat d’aquesta manera.
A més és que tenim nivell, hi ha professors que són bons…
Hi ha molt nivell i ara estant sortint professors molt millors que els d’abans. L’altre dia un amic meu em deia que el que s’hauria de fer és enviar a casa tots els catedràtics i que pugessin els altres professors a la categoria de funcionari. Vaja, de professor ordinari. El catedràtic és el que passa sempre, un cop té la plaça doncs comença a marxar i li fa la classe un altre, i se’n va de viatge, i marxa, i diu que està malalt, etc. Aquí hi ha una qüestió que s’ha d’organitzar bé i la gent ha de tenir vocació i els qui en tenen més són els joves. Jo conec nois i noies de 30 i 35 anys que són excel·lents professors i ja fa 4 o 5 anys que estan així, i que estan decebuts.
Aquí al nostre programa no podem fer contingut polític. Però d’alguna manera, com que tot és política, quan hi han tants canvis de govern, i ara sembla que, no sé si n’hi hauran o no, però de moment venen moltes eleccions. Tots aquests canvis de govern, de lleis universitàries, d’ensenyament, no és un garbuix?
És un desgavell. Aquí el que va ser més culpable de tot va ser el senyor Felipe González, que li tenia molta simpatia però per moltes altres raons. I encara els hi tinc vaja. Però si tens 13 anys de govern, en l’època de la transició, aprofita per fer una reforma educativa sòlida i mira de pactar amb l’oposició perquè quedi bloquejada, i si has de posar religió n’hi poses. Per que aquí falta la història de les religions, perquè diuen “Oh, religió”. No, escolti, és molt important saber història de les religions. Perquè moltíssima gent d’aquí Catalunya tindrà un cert rebuig contra la religió. Perquè quan saps història de les religions, t’expliques fins i tot l’assassinat de Charlie Hebdo. Perquè es clar, viuen en aquesta democràcia recomfortable que és França, amb una llibertat d’expressió on non ha d’ofendre a ningú, i ofen a molta gent.
Per anar acabant, molta gent que ens escolta és gent jove i està preocupada per com abordar un futur millor, els estudis… Des de la teva experiència? Què els hi diries?
La societat estudiantil està dividida en dos: els dropos, que no han fet mai ni brot, ni a la E.S.O ni al Batxillerat ni mai, ni a la carrera, perquè la carrera de lletres també la regalen. I ara aquests són uns quants. I després hi ha una sèrie de gent que ha fet un esforç, ha treballat, tant si ha estat com a la pública com a la privada, que s’han pres les coses seriosament, les noies sobretot. Això anirà baixant i els altres paisos ens superen: Alemanya no en parlem, Anglaterra també, França també… S’han plantejat l’educació amb cap i peus.
“El rock ha mort. Visca la pintura”, digué el nostre convidat al finalitzar l’entrevista. La setmana passada vàrem tenir de convidat a Les Entrevistes del Mariscal Mauro a una icona de la Barcelona dels anys 70-80. Fotògraf que fotografiava tots els rostres de tots els artistes, però era molt més que un fotògraf, era un artista pop, era l’home del calendari. Un home que havia deixat el seu rostre per sortir en un programa dels anys 80, Oh Bongònia! que va sortir quan va començar a arribar la música new-wave, que presentava un presentador que es deia Miki Moto, i un dels personatges que sortia era un que vàrem entrevistar. Un home del qual s’han fet còmics, un home del qual el Loquillo li ha dedicat una cançó amb el següent títol “Leyenda”. En Flowers.
Bona nit Flowers. Benvingut a la Nova Utopia.
Bona nit.
Com se sent un després de que un personatge com el Loquillo, que en aquella època era una icona de la cultura alternativa, et dediqués una cançó?
Bé, com que ja fa molts anys ja, ja el tinc molt assimilat. I està bé que faci una cançó, però ara ja ho tinc com una cosa assumida, ja no li dono importància, potser.
T’hagués agradat, que per exemple, els Who t’haguessin dedicat una cançó?
Home, no m’hagués agradat, a mi m’hagués agradat dedicar-li una cançó als Who, no ells a mi.
Molt interessant. Has fotografiat a mil i un artistes. Explica una mica als nostres oients a quines bandes has fotografiat. Artistes com qui?
Des de els Who, Bob Dylan, The Rolling Stones, els Oasis, molta gent, molta gent. Miles Davis, Muddy Waters, John Mayall, Steve Winwood, Chuck Berry, Wilson Pickett, Rufus Thomas, etc.
Si ens poguessis explicar alguna anècdota, que en tindràs milions d’anècdotes, però alguna que vulguis compartir amb tots nosaltres.
Jo ara m’adono que estic molt orgullós d’haver fet el que vaig fer i que això queda com un testimoni i ara això és una cosa que molts diuen: “Això ho has fet tu?” Dic sí. Però quan tenia vint-i-un o vint-i-dos anys. Irrepetible i i irrepetible. Si estic molt orgullós del que he fet, i queda com un testimoni i això és una cosa que molts pocs poden dir-ho.
Molta gent, quan parla de Flowers, parla de l’home-calendari. A què es deu això?
Fa aproximadament 30 anys que faig el calendari, i el venc cada any a concerts i allà on vaig.
Suposo que molts de vosaltres, quan us dic que us heu trobat algun personatge, perquè és un personatge que duu una caçadora rocker amb xapes de les seves bandes favorites, una boina i un calendari és en Flowers. Sempre amb una bossa amb discs…
Amb discs i amb altres coses que no són discs. Són fotos, calendaris, i coses que vaig comprant.
Ara et farem una pregunta. Qui és Flowers? Com va començar la teva història?
Va començar d’una forma molt senzilla. Que aquí, a Espanya, per exemple hi havia un buit a les coses. No es feien concerts, jo havia d’anar a fora, tornava i feia fotografies per altra gent.I d’allò vaig començar a fer-les per mi mateix. O sigui no treballar per un altre, sinó per mi mateix. I d’allò vaig començar a fer una gran muntanya, i aquesta muntanya ja no té destrucció. S’ha acabat de fer i ja no hi ha res més.
Actualment dius?
Home jo crec que fa molts anys que el rock s’ha acabat, fa molts anys que s’ha acabat.
Quan creus que el rock va morir ?
Jo crec que el rock va començar en decadència als 80, als 80 la decadència total. No tot, però molta majoria sí.
Però pel que tu dius ara ja sabem quins són els teus pensaments Per exemple jo et podria recitar unes bandes d’ara que són l’essència del rock actual. Per dir-ne una, Muse.
Vaig a dir una cosa i no us ofengueu. Jo ho dic clarament i sencer. A mi em diuen l’altre dia que hi havia una banda anglesa que es diuen Temples, i jo em pensava que era una banda dels 60. No he escoltat tot el disc. Hi han bandes que ara tu compres l’LP i et diuen “Què gran que és!” I no, és que només tenen una cançó bona i la resta és “refrito de refrito”. Desenganyem-nos que fa molts anys que el rock ha mort. Us diré una cosa: la gent té un complex i no té vergonya de dir les coses. Tu ara llegeixes un llibre i dius “ara qui està de moda?” “Hem de fabricar aquell, aquell, l’altre”. Ara un detall curiós: totes les bandes del 60 fan 50 anys: encara segueixen tenint la mateixa força d’abans.
Tu tens una relació d’amor amb Anglaterra de tota la vida. És veritat?
Sí. Jo vaig dir una frase que em va quedar gravada a la història. Una frase de Churchill: No todo el que es inglés ama Inglaterra” A mi m’han donat la vida. El que he estat jo és gràcies a ells i d’alló he anat desenvolupant detalls i detalls i detalls Per exemple, ve una banda de moda, com els Coldplay, omplen estadis, però la vergonya que molts no sabeu us la diré: van tocar a l’estadi olímpic, jo estava traient fotos per la promotora allà i havíem de fer un videoclip d’una cançó: va ser un fracàs que no es va poder fer. I tots havien d’ensenyar el telèfon. Jo li vaig dir al promotor quan es va fer: “Prou. S’ha acabat. Això és la mentida més gran que hi ha.” Ara tot és negoci, abans hi havia una relació públic-músic.
T’hagués agradat en comptes d’artista estar a l’escenari tocant?
Saps què m’agradaria ara? El que no està de moda. Investigar sobre Picasso, Francis Bacon, tots els pintors del 60 i de principi de segle i escriptors i assagistes. Ara la música ja no m’interessa, ja no trobo res bo. Amb el rock s’han fet una gran injustícia les coses: la vergonya més gran de Barcelona i ho torno a repetir és Joaquín Sabina, sold out ticket, tot ple, a 90 i 80 l’entrada. Quan van venir els Who, que som la vergonya i la indecència, no van omplir, es va haver de suspendre i l’any passat els vaig veure a França i l’entrada més cara valia 270 euros: tot ple. No tinc res més a dir. El rock va morir fa anys. Sóc molt real amb les coses, no hi veig futur.
La setmana passada, a Ville à Dômat, al nostre espai d’entrevistes “Les Entrevistes del Mariscal Mauro” controlat pel Mariscal Mauro, vàrem estar parlant de ginebres i tòniques amb el creador d’un club de gintonic, el bar Ultramarinos i de la seva pròpia ginebra: Federico Dobry.
Escolta Divus, tu parlaves de, com a mínim al Facebook ho heu penjat, que parlaríem de Ultramarinos. La gent, molta gent no sap que això dels Ultramarinos són els antics colmados, tendes o botigues on tenien una mica de tot: portaven les viandes i alimentació d’ultramar… per això el terme “Ultramarinos”. Però avui dels ultramarinos que parlem no és justament això sinó que parlem d’un bar, d’un establiment més diria jo que un bar que està aquí al Raval i que és propietat del nostre convidat d’avui: Federico Dobry.
Con Federico Dobry vamos a hablar de gintonics porque este Ultramarinos que tu regentas, que tu diriges con gran acierto aquí en el corazón del Raval. hemos visto ya que se llama “la casa” del gintonic y de la buena música, eso sí… Porqué esta especialización en el gintonic? Porqué este culto al gintonic que además últimamente se ha puesto de moda. Antes era el cubata, pero ahora hay como un culto al gintonic…
Nosotros nacimos hace más o menos unos cuatro años. Abrimos el Ultra, el Ultramarinos como un bar dedicado al gin, a la ginebra. Entonces empezamos con el tema de la ginebra hace unos 4 años y acabamos especializándonos. Trabajamos con casi 300 marcas diferentes y…
Esto es increible. Por qué crees que la ginebra y el gintonic como bebida de culto se ha puesto tanto de moda? Porque parece que han proliferado un montón este tipo de bares y además especializados en gintonic. Luego hablaremos, pero esto es que estado en Galicia, a parte de la comida y del buen albariño, del buen Ribeiro y del buen Godeyo, la gente ofrece gintonics. Porqué crees que esto ha sido así o ha sido así, vaya?
En principio creo que, bueno, como todos sabemos en Barcelona el gintonic se ha puesto de moda sobre todo los dos últimos años y en principio creo que el motivo es por que es una bebida que se adapta muy bien en cualquier momento porque se puede beber perfectamente en cualquier época del año y en cualquier horario. O sea, como aperitivo, en verano, a las 7 de la tarde es perfecto, como digestivo para después de cenar es perfecto y es una copa que creo que es socialmente muy amable y hoy en dia pues se sirve en una copa, es elegante, muy visual, muy fresco y es fácil de beber. No hay que olvidarse que también la ginebra es un destilado que se ha utilizado des de siempre en la coctelería y es la base de los mejores cócteles que han existido.
Ya que estamos metidos en materia, la pregunta es obligada. Cómo se hace un buen gintonic?
Nosotros creemos que el ingrediente básico para hacer un buen gintonic es pues con mucho cariño y estar rodeado de amigos.
Eso es importante porque a veces, ahora me explicas las proporciones de libro, cuando tomas una copa que estás en compañía de gente parece que da un poco lo mismo las ginebras que tengas allí (marca, graduación) sino que el hecho social de compartir el trago de la bebida…
Sí, estoy contigo. Y creo que por eso la gente en casa dice que “en casa no sale igual”. Sobretodo por que tenemos unas técnicas en el bar para que el gintonic salga mejor.
Ahí quería yo llegar. Qué tengo que hacer para que un gintonic me salga bien, independientemente de la marca de ginebra?
Yo creo que básicamente tener una copa balón, enfriarla, siempre la copa fría, tener un hielo en buenas condiciones, seco, grande, sin más, y sin sabor. Bàsicamente es esto, tener una copa balón y enifrarla, tener un buen hielo, poner una medida entre los 6 y los 7 centilitros.
Y eso cómo se mide, así, a ojo? La gente dice, no, tienes que poner el tapón y un poquito más…
Utilizamos un aparato que se le llama gigger o medidor y que está marcado y puedes elegir la dosis. En el caso del gintonic, se les pone 6 o 7 dependiendo un poquito de la ginebra. El gigger nos asegura que la copa no salga mal, sobretodo eso.
Luego, ponéis la ginebra con la cantidad, y luego…
La tónica. Además de la variedad que cada grupo ofrece creo que bàsicamente aquí es donde se incorpora una piel de limón, una piel de naranja, de lima, ambas…
Aquellos granitos negros que…
Los granitos negros estos que pueden ser pimienta de Jamaica, puede ser enebro.. Bueno el enebro siempre viene bien a cualquier ginebra porque es bonito y además es el elemento fundamental de una ginebra.
Con cuantas tónicas trabajáis?
Tengo almenos unos 40 tipos de tónicas, que como comprenderás, no usamos ni la quinta parte…
Pero siempre viene el cliente exquisito que dice “Yo quiero una con…”
Eso siempre pasa. Como trabajamos con el tema del gintonic, pues intentamos trabajar con poquito de todo, por si viene un cliente exquisito poderle ofrecer algo nuevo.
Si hemos de hablar de una ginebra, hemos de hablar de la de ginebra MoonShiner Brothers. Qué es este proyecto MoonShiner Brothers?
Este es un proyecto, está más cerca de locura que de proyecto, pero bueno, que me costó dos años de trabajo para poder hacer una receta de una ginebra que era una ginebra perfecta, que tenga un cierto equilibrio.
Muchas gracias Federico Dobry por habernos visitado y hasta pronto.
Radio Magazine about Barcelona's indie and alternative music & culture scene. Live broadcast every Thursday from 10.00PM to 11.00PM and Saturdays from 1.00PM t0 2.00PM at Barcelona FM 100.5
Expliqueu-nos una miqueta què és l’Americana Film Fest?
Expliqueu-nos una miqueta què és l’Americana Film Fest?
Ville à Dômat 