Category Archives: Les entrevistes del Mariscal Mauro

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Muriel Casals

La setmana passada vàrem tenir a l’espai d’entrevistes “E la nave va” del Mariscal Mauro una convidada d’honor, l’actual presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals. Muriel Casals és professora emèrita del Departament d’Economia i Història de la UAB, Els seus temes d’interès són les reconversions industrials, la història del pensament econòmic i l’economia europea. 

A més a més, Casals ha fet estades a Universitats britàniques com la Universitat d’Edimburg, London School of Economics i Universitat de Gal·les a Bangor. Des de l’any 2008 és membre de la junta d’Òmnium Cultural i des del març de 2010 n’és la seva presidenta. 

Vas més ara a manifestacions que quan eres professora a la UAB, al començament del tardo-franquisme? Quasi bé si o no? 

Al tardo franquisme hi havia moltes manifestacions i si no podia anar-hi a totes hi anava a quasi totes. Ara també. 

Quan vam decidir entrevistar la Muriel Casals, ens vam prometre no parlar de temes polítics. No perquè ens ho va prohibir Òmnium. el to del nostre programa no s’adapta. Parlant de la teva faceta com a estudiosa de l’economia. Com veus la nostra economia més propera? Sortirem d’aquest atzucac? 

Jo crec que una mica comencem a sentir-ho. Hi ha una certa sortida o elements que fan pensar que hi ha una sortida de la part més baixa o més dura de la crisi econòmica. Aquí es que s’han ajuntat moltes crisis, el desencadenant de la crisi va ser el 2007. Això va posar en evidència a Catalunya, Espanya i a zones d’Europa problemes greus. Un mercat de treball molt rígid, hi han rigideses molt grans, hi ha un grup de gent que té feina. Alguns privilegiats haurien de tenir un privilegi menys i els menys privilegiats haurien de tenir un privilegi més. 

El que està passant a paisos com Alemanya o França creus que té o tindrà una influència amb la nostra butxaca? 

La té. El que passa a Alemanya es que té incidència a tota Europa. Ara me’n recordo d’una reflexió que va fer un britànic que diu així: Els alemanys necessiten la Unió Europea perquè els hi fa por ser massa forts i els francesos la necessiten perquè els hi fa pena haver deixat de ser forts i importants. Els alemanya han finançat gran part el procés de la Unió Europea, tothom ha rebut crèdits i aquests crèdits s’han de tornar. Si els alemanys han pogut fer crèdit és perquè quan van perdre la Segona Guerra Mundial van començar a treballar, i treballar i treballar… Els hi van prohibir l’exèrcit, i això es una part de despesa que és molt grossa. En comptes de comprar canons van començar a comprar màquines i van fer una indústria molt grossa. Ni els beneficis ni els salaris no se n’anaven al consum, se n’anaven a l’estalvi. 

Als estatuts Òmnium Cultural es diu que els objectes principals és la defensa de la llengua i la cultura catalanes? Fins quan creus que haurem d’estar defensant? De què ens hem de defensar? Qui són els nostres enemics si és que els tenim? 

Quan es va crear Òmnium el 1961 ja se sabia de que ens defensàvem, però es que alguns d’aquells tics per part de les institucions polítiques espanyoles de voler fer desaparèixer o arraconar la llengua o la cultura catalana desgraciadament encara hi són. Cultivar la cultura, alimentar-la, s’ha de fer sempre. Però aquest penúltims anys han vingut molta gent a viure entre nosaltres, ara som un melting-pot de llengües i civilitzacions. Nosaltres hem de ser permeables als immigrants, però ells també han de ser-ho amb la nostra cultura. Per això a Òmnium hem organitzat activitats perquè es barregin les cultures. 

ARA ÉS L’HORA d’anar acabant. He dit que no faria cap pregunta de política, però intentaré que aquesta no ho sigui. Votarem? 

Sí.
Advertisements

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Mercè Música i BAM

El dilluns passat les festes de la Mercè començaren a Ville à Dômat. El nostre entrevistador particular, el Mariscal Mauro, també comte de Cambrià, entrevistà els responsables de les festes de la Mercè d’aquest any: Jordi Turtós, director de Mercè Música i Carles Conesa, director del festival BAM (Barcelona Acció Musical).

Quina diferència hi ha entre el Mercè Música i el BAM (Barcelona Acció Musical)?

Carles Conesa: Resumint molt, el BAM es podria dir que és l’oferta de música alternativa de les festes de la Mercè, i el Mercè Música és l’oferta de música de caire més tradicional, això per resumir-ho molt, però s’hauria de matissar més, ja que hi ha casos en que ens toquem i coincidim i tenim sensibilitats musicals semblants, on un artista podria estar en qualsevol dels escenaris i hi ha una part de la programació on la fem conjunta.

Expliqueu-nos una mica quins plats forts musicals tenim aquest any en ambdós festivals.

Jordi Turtós: Des de Música Mercè, jo tinc una idea molt clara i molt rotunda, que és per sobre dels noms i dels artistes, està la festa major del meu poble. La meva intenció és programar per tots els públics d’una manera absolutament oberta i totalment transversal, dignificar la programació musical de les festes a partir de l’escena que tenim en aquest poble, en aquest poble gran que és Barcelona.


Carles Conesa: Jo programo el BAM, des d’una òptica diferent al Jordi, en el sentit de que no penso tant en arribar a un públic majoritari, sinó que considero que el BAM ofereix una programació més arriscada, t’ho pots permetre. vol arribar a un públic més selecte musicalment. Pots filar més prim. 

Posem exemples, Carles…

Ara mateix et mencionaré una que contradiu el que t’estic dient ique són artistes que podrien estar també a Mercè Música. Ens estrenem divendres al Moll de la Fusta, que és un escenari recuperat, perquè antigament ja havia funcionat, però que ve a substituir el de la plaça reial i aquesta primera nit hem programat una nit de música d’arrel negra americana, de sons inspirats en soul, i en el rythm and blues, que té també un caire clàssic i tradicional. 
A l’espai del MACBA, que és un espai molt agraït perquè esdevé una mena de mini-festival dins d’un festival, on el públic pot veure 6 propostes musicals diferents gairebé sense desplaçar-se.

I aquest any, Carles, dediqueu la nit a la ciutat d’Estocolm…

Sí, i allà hem dedicat una nit monogràfica a Estocolm, que és la ciutat convidada de la Mercè. Estocolm ens va animar pel que entenem, perquè tenen molta tradició en música pop i en música de veu femenina.

Jordi, què no ens podem perdre de Mercè Música?

En funció dels escenaris. La Plaça Catalunya és el lloc més emblemàtic, cèntric, i allà el divendres obrim amb Àfrica, amb un grup d’afrobeat que es diu Alma Afrobeat,que és una formació de Chicago que practica afrobeat i amb Baloji, que va nèixer a Bèlgica d’arrels congoleses.I el dissabte seguim amb un toc més llatí, més salsero, per la primera part serà la Jamboree Big Latin Band, que fa latin jazz i la segona part a La 33, grup de Colòmbia que fa una salsa totalment renovada que no li fa fàstics ni al hip-hop ni al reggaeton, i el diumenge amb l’Hotel Cochambre, de rock català i el dimarts diem adéu amb el concert de la minigira d’acomiadament de la 4Orquestra Plateria.

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Àngel Sala

Forts, més forts anem cada cop amb Les Entrevistes del Mariscal Mauro. Un convidat de primera el darrer que vàrem tenir al programa, el director del Festival de Cinema de Sitges, Àngel Sala.

Estamos ya en la 47 edición del Festival, con que empezamos este año? 

– Empezamos con una de las películas más esperadas del cinema català, que es Rec4. La única franquicia de terror que ha ido bien en este país, Llega un cuarto episodio en plena forma, un cuarto episodio que cambia completamente el tercero, que tenía un punto de comedia.

Se habla del Festival de Sitges como un festival de género. El Festival de Sitges es un festival de cine de género, o podemos decir que es un festival de cine, de palabras mayores? 

– Es que metes la palabra género en el buscador y podemos estar un curso entero académico debatiendo sobre eso. Se pasan cursos enteros debatiendo y explicando lo que son los géneros cinematográficos y hoy en día más, después de la posmodernidad, la hipermodernidad. Y el género cinematográfico fantástico es el género triunfador, tanto comercial como artístico. Y el Festival de Sitges intenta ser un festival de tendencias.
 
Qué más tenemos de cine?

  

– El 95% del cine de género que esta al alcance de un festival como el nuestro. Desafortunadamente, estamos en un país, que no llega nada a las salas, o llega muy poquito. Tenemos Under the skin, de Jonathan Glazer, una de las grandes películas de referencia con más críticas buenas de toda la crítica internacional, protagonizada por una estupenda Scarlett Johansson y basada en la novela de Michael Faber, Bajo la piel.

Vamos a tener también presencia fílmica de clásicos, David Cronenberg y versiones revisitadas o remasterizadas del Sorkerer de William Fredkin. 

– En el caso de Cronenberg sí que es un clásico porque ya ha venido muchas veces, ha venido con Spider, y ahora viene con Maps to the Stars. 

¿Por qué hay ahora ese gusto por lo vintage, por lo auténtico? 

– Porque nos estamos dando cuenta de que las recámaras de los 70, y en su momento fue muy criticado, y ahora los estamos recuperando. 

¿A nivel de homenaje, a quién vamos a homenajear?

– El principal es un director muy polémico, el director es Rolland Emerich, con peliculas como Independence Day, 2012, Godzilla, etc.

Tres películas que no nos podemos perder en este año.

– Rec 4, de Jaume Balagueró; Under the Skin, de Jonathan Glazer y R100 de Hitoshi Matsumoto.

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Albert Puig

En aquest darrer episodi de Ville à Dômat, el primer episodi de la tercera temporada, en Mariscal Mauro entrevistà a un professional de la ràdio, i que en sap molt de la nostra música, el conegut periodista de gènere musical, i el conductor del DeliCatessen, a més de ser el director artístic del Festival Altaveu, només amb dues paraules: Albert Puig.

Albert, t’hem portat, més enllà de la teva faceta com a professional del periodisme, perquè tu ets el director artístic del Festival Altaveu. Explica’ns com va nàixer aquest festival i en què s’ha convertit aquest festival.

– El festival s’explica molt pel seu nom, Altaveu, el moment que neix el festival hi ha molts artistes en aquest país que necessiten aquest “Altaveu” per donar-se a conèixer. Estem parlant de l’època sortint del franquisme, amb la qual cosa l’altaveu és molt necessari per tota la gent que canta en català, hi ha un punt de reivindicació amb la diada, amb l’11 de setembre, perquè com sabeu a Sant Boi hi ha la tomba de Rafael Casanova. És evident que amb els anys les coses han canviat, i que hi ha nous músics que canten en català que es volen donar a conèixer. Tots sabem quina és la música comercial per excel·lència, la que es belluga per les grans emissores…

Això que en Divus diu el mainstream

– Ho diu ell i ho diu tothom. És un producte de temporada que caduca de seguida, que passa molt ràpid i jo penso que és important donar a conèixer altres coses.

Quina és la situació del Festival? Ha perdut el seu punt de reivindicació, de suport? Segueix tenint aquesta idea?

– La reivindicació sempre existeix, el que passa és que ara lluitem contra la competència ferotge dels milers de festivals que hi ha, i crec que una mica, en certa manera, si surten més festivals, hi hauria d’haver alguna filosofia d’aportar coses noves. Jo penso que si hi ha un festival nou, hauria de portar coses diferents, cobrir algun aspecte que encara no hagi estat cobert per ningú, estèticament o estilísticament.

Anem a parlar del festival d’aquest any, de l’edició d’enguany. Tenim gent com Mishima, Joana Serrat… quin seria el cap de cartell de l’edició d’aquest any?

– Està molt difícil dir quin és el cap de cartell. Jo tiraria per algun dels artistes més petits, com a preferència meva. A mi em ve molt de gust veure el projecte de El Petit de Cal Eril amb el David Mengual, perquè són dos cervells molt recaragolats, musicalment parlant. El Petit de Cal Eril, les seves cançons ja les coneixeu, però posades amb aquest format XXL, amb un David Mengual que no és un qualsevol dins del món del jazz, i que té a més a més una orquestra de músics de primer ordre.. Són dues mentalitats que jo crec que poden combinar-se molt bé. Conec els grups, conec els músics, les seves cançons, conec les seves trajectòries.

A més a més del Festival Altaveu, hi ha els Premis Altaveu. Fes-nos 5 cèntims.

– Els Premis Altaveu són un jurat de professionals, en els quals jo no tinc ni veu ni vot, però assisteixo a les reunions. Es tracta de premiar en certa manera, bones feines. Aquesta pot ser un disc acabat de publicar, la trajectòria d’un festival, la repercussió que ha tingut un grup recent, però sobretot valorar la feina. Creiem que s’ha de premiar la gent que està treballant seriosament en el món de la música.

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Cooncert

Al capítol 45 el nostre expert en les entrevistes Mariscal Mauro, també conegut com a comte de Cambrià, entrevistà al directiu de la plataforma Cooncert, una plataforma dedicada a portar els artistes que més vots han tingut a la seva pàgina web http://www.cooncert.com/. Un dels seus responsables, Jordi Isern, va accedir a la invitació del programa perquè li fessin una entrevista.

Hem arribat a la democratització de la música. Podem aconseguir que gràcies als vots de la gent fets a través de la vostra plataforma Cooncert pugueu portar a l’artista que vulguem. Està limitat. Com funciona Cooncert? Què és Cooncert?

· La resposta tant de bo pogués ser un si, podem portar el que vulguem, però ara mateix les regles del joc són unes altres en les quals nosaltres intentem adaptar-nos-hi. Nosaltres som Cooncert, i ens vem dir: hi ha concerts que no passen per aqui, ja sigui per a temes promocionals o per què la gira no ve; si hi ha un compost d’entrades amb el qual finançar el concert, nosaltres el fem. Amb la segona fase el que vèiem és que la gent ens deia “Els artistes que proposeu està molt bé, però jo en sé de millors” Ens els proposes, obrim un període de votació, i si hi han molts vots parlem amb el seu manager i es fa el concert.

A quins artistes heu portat fins ara?

· De moment hem portat dos artistes i a punt de fer el tercer. El primer el vàrem triar nosaltres, es deia Rachel Serman, folk en aquest sentit i seria la versió femenina del cantant Nathaniel Rateliff i el segon són uns russos que es diuen Motorama i el tercer si es fa també és una noia d’aquí.

Vosaltres feu d’intermediaris entre el públic i l’artista?

· Contactem directament amb ells i ja tenim experiència en això. Som un grup de 4, l’Anna el Pol, el Pau i jo que tots portem uns anys fent música, programant, redactant, etcètera.

De fet sou una petita o gran productora.

· És un tipus de productora que el que fa és en comptes de mirar el que passa escoltar.

Hi ha algun tipus de límit en quant al tipus de música, al tipus de cantant.

· En la nostra línia personal potser sí que això surt, som un servei, estem allà. No és Cooncert, només música folk, som Cooncert, junts no hi han concerts imposibles, estem per oferir el que la gent vol sentir.

Encara que sigui molt recent, per portar un artista de categoria mitjana, quanta gent ha de votar perquè sigui possible?

· De moment als dos que hem fet, que encara no hi havia el període de votacions, i han estat 100 entrades.

Teniu suport d’sponsors?

· Tenim col·laboradors, no sponsors. Tots els mitjans que ens han ajudat els considerem com a col·laboradors.

Doncs bé, moltíssimes gràcies, Jordi Isern i per acabar l’entrevista dir que la democratització ha arribat a la música i esperem tenir-te un altre cop aquí.

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Ricard Castellet


Al capítol 28 de Ville à Dômat el Mariscal Mauro entrevistà a un expert en comunicació digital: Ricard Castellet

En Ricard Castellet, és un expert en comunicació digital, i ha estat entre d’altres Cap de Comunicació de l’empresa LetsBonus i actualment és Cap de Social Media de l’agència BeRepublic.
En Ricard Castellet té al darrere de les seves esquenes, actualment més de 4000 seguidors a Twitter i més de 1000 seguidors a Instagram i Facebook.

Com ens ho hem de fer per tenir més de 4000 seguidors a Twitter i més de 1000 seguidors a Instagram?

Treballant molt. Aquests més de 4000 seguidors a Twitter i més de 1000 a Instagram els he aconseguit amb molt d’amor, lluitant píxel a píxel, construint un territori de continguts coherent.   Vas construint un contingut que la gent ho troba interessant fins que al final et trobes amb un nivell d’audiència molt elevat.
Des de 2008 entro a Twitter i robant temps al temps, en comptes de mirar la tele, robo aquest temps i faig un Tweet, quan vaig amb taxi també.
El millor de Twitter és la gent que he conegut, no els seguidors que tinc, sinó la xarxa d’amistats tant rica que actualment tinc.

Aquest punt d’influenciador des del punt de vista empresarial, realment, quan tu et converteixes en un influenciador com tu, no tens en algun moment alguna pressió per part d’empreses, que vulguin utilitzar-te d’alguna manera per que comprin. Això és lícit?

El món de les marques avui en dia han perdut capacitat de prescripció, ja no són creïbles i abans sortien per la tele i tothom s’ho creia i la comprava. Ara els usuaris són molt més exigents, ara les marques s’han de recolzar amb proscriptors reals, humans. 

Com s’aconsegueix aquesta capacitat d’influència que teniu els influenciadors tingui aquesta capacitat de teranyina?

Jo parlo més del clic-orella que no pas del boca-orella. Estem en un entorn on gràcies a un clic podem difondre la opinió del producte. Com ho he fet? Ho he fet establint relacions amb altres usuaris reals aconseguint una empatia i una relació bona a nivell social. em venen marques i em diuen que parla d’això i si no hi crec no hi parlo.

Has de tenir uns principis, realment, jo recordo que els grans publicitaris com el famós Luis Bassat, que diu que “No cal que sigui consumidor del producte que anuncio, però me l’he de creure”. Això també funciona en el Social Media?

El dia en que comenci a no ser jo, perdré la meva capacitat d’influència i credibilitat. i capacitat de prescripció. Això no ho faig per guanyar-me la vida, ho faig per a que m’agrada i em dedico al Social Media i al màrketing. Tothom que estigui interessat al món de les influències, els recomano que comencin a treballar i a construir-se la pròpia marca personal.
Jo tinc una pròpia marca personal, que es diu Ricard Castellet i analitzo la influència que tinc amb una eina que es diu Cloud, que serveix per mesurar la capacitat d’influència que tens cada dia. A partir de 60, ja es considera que ets un bon influenciador, si tens menys de 60, es considera que no ets influenciador, però ho pots fer, i si tens més de 70 ja ets un molt bon influenciador.

El món de la comunicació digital està canviant cada dia. Com veus tu aquest futur de l’influència a la xarxa? Cap a on creus que evolucionarà?

Una tendència a l’alça. El món de les marques tenen menys credibilitat i tenen més credibilitat les persones. A la meva estratègia, qui mana són els meus continguts. Per això les marques i les persones han de crear continguts interessants. 

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Màrius Serra

Al capítol 37 el nostre expert en entrevistes viladomatianes Mariscal Mauro va entrevistar el mestre verbívor Màrius SerraMàrius Serra és un escriptor que es defineix com a un escriptor que es pren la vida amb filologia. A part d’escriure obres com Quiet (2008) i la gran novel·la Premi Sant Jordi Plans de futur (2013), també s’ha dedicat al món del jocs lingüístics fent jocs  de taula com Verbàlia, el Joc amb Oriol Comes, l’èxit del joc de taula Enigmàrius i al món periodístic amb el seus articles a La Vanguardia i les seves col·laboracions radiofòniques a Catalunya Ràdio fent espais com el Lecturàlia i el joc de l’Enigmàrius.


Recentment, ha posat en marxa l’App Verba7, un joc lingüístic per a dispositius mòbils, que proposa un enigma cada 7 hores explicada també a aquest blog:http://villeadomat.blogspot.com/2014/07/verba7-la-nova-app-linguistica-del.html
Tu ets més de Ay, Mafiosos o Mafia o de Sometamos o matemos ?

Sometamos o matemos penso que és un palíndrom bastant interessant. N’hi ha molts. N’hi havia un que parlant de màfia, deia “No son robos, son sólo sobornos”. 

Déu n’hi dó. I televisivament parlant ets més de Cifras y Letras o de Pasapalabra?

Cifras y Letras. N’havia estat molt consumidor de Cifras y Letras. La televisió sempre ha jugat amb la llengua, però malauradament, cada cop necessiten fer-ne més espectacle perquè sembla que ara no arribin.

A la seva pàgina web en Màrius Serra es presenta essencialment com a escriptor. No només com a escriptor, però un escriptor que es pren la vida amb filologia. Com s’ho fa algun per sobreviure amb aquesta filologia?

Doncs fixant-se en la llengua com a eina totalment polivalent. No només com a mecanisme de comunicació, no només com a eina de creació… Sinó de relació, d’experimentació.. És a dir, donant la importància que té a allò que ens permet generar pensament que és la llengua.

Abans preparant l’entrevista he anat a la teva pàgina web i em volia fer amic teu del Facebook i no he pogut… Sabies que el Facebook no deixa que siguem amics?

El senyor Facebook és un estret de mires i et posa al límit d’amics coneguts i saludats. El que vaig fer va ser clonar Facebook i vaig crear allò que ells diuen “Pàgina de fans o de seguidors” www.facebook.com/marius.serra.oficial. És una cosa que no m’acaba d’agradar però no té límit.

Avui fa una estona tenies al Twitter 52.882 seguidors. Amb això de les xarxes socials no estem perdent la brillantor amb el llenguatge?

Sí i no. Sí perquè s’està generant un espai que no existia definit com a la transcripció de la oralitat. El Twitter no deixa de ser una conversa perpètua, però ara el que passa és que és per escrit.

És una mica limitada aquesta conversa no? 140 caràcters

Les converses també son limitades pel temps, pel nombre de gent que tens. Jo m’he inspirat per escriure coses en trossos de converses que són molt suggerents.
Alhora, quan van començar a existir els SMS, la gent va dir “s’ha acabat escriure bé, ara tots a escriure amb abreviatures”
El Twitter ara torna a tenir una dimensió social i jo crec que es pren més cura.
Jo penso que Twitter és una actualització del vell gènere de l’aforisme. Hi han molts filòsofs: Lichtenberg. Vaja, tot un gènere literari de l’aforisme que a Twitter el trobes més que a altres xarxes socials.

El teu llibre Premi Sant Jordi Plans de Futur, darrera novel·la tinc entès, és una obra on curiosament són protagonistes els números, i allí fas un repàs del matemàtic Ferran Sunyer i Balaguer, que va fer una aportació al vocabulari científic. Explica’ns com va anar aquesta obra i aquesta figura d’aquest matemàtic tant curiosa.

És la primera vegada que he fet una novel·la partint de personatges que van tenir una biografia històrica. Em va fascinar per motius diversos la figura d’aquest matemàtic, Ferran Sunyer, perquè va ser un matemàtic rellevant al segle XX i en una època en la qual les cadires de rodes eren de fusta, perquè va aportar una terminologia en una llengua com el català en una època on estava prohibida en àmbits socials i naturalment institucionals i universitaris i a més a més, sobretot perquè em vaig enamorar de les seves cosines Maria i Àngels Carbona que van ser qui li van fer d’amants i li transcrivien els seus treballs matemàtics sense acabar-los d’entendre.
Aquí m’hi vaig identificar molt jo, potser no tenia la capacitat d’entendre els seus estudis, però en canvi veia allà una relació molt peculiar, de grup humà, que és el que em va empènyer a fer una novel·la.
La Maria Carbona va ser retratada per Salvador Dalí en el seu moment perquè hi havia festejat, l’Àngels Carbona era dibuixant i va il·lustrar els llibres de l’Ana Maria Dalí.

La Pepa Fernández diu que determinades preguntes només les pots fer quan ets un expert o un insensat. Tu ets més dels escuchantes o dels oyentes

Escuchantes, escuchantes. Jo crec que la Pepa i el seu programa No es un día cualquiera ha fet una aportació interessant entre el que és una acció voluntària i que requereix una atenció i un esforç i la que és un fenomen físic. Quanta gent ens sent i no ens escolta…
L’aportació de la Pepa no és només teòrica, sinó que com a periodista ha fet un programa de matins de cap de setmana en la qual s’escolta molt. Té un to, un to que desprèn allò que predica.

Explica’ns què és el Premi Borni als Lectors.

Això és una iniciativa molt recent de la qual estic molt orgullosa d’haver-la suscitat en un centre tan seriós com el Born. El premi dedicat als lectors i als lectors atents, el que es premiarà no és l’error, sinó la detecció d’aquest error. Hi ha lectors profunds, traductors, correctors, gent de l’àmbit que no està a primera línia i que en canvi tenen una relació molt profunda amb el text.
Per exemple, Borges explica que Flaubert quan va escriure Salambó, va viatjar a Tunis i allà va veure molts cactus, de manera que a Salambó després Flaubert posa molts cactus i després Borges diu que el que li haurien d’haver explicat és que aquests cactus eren d’importació que venien de Mèxic i no van arribar fins al segle XVII i la novel·la està ambientada al segle III.
Shakespeare mateix fa que a Macbeth que parlin de rellotges en una època del segle XI on no n’hi havien.

Màrius, com acabaries l’entrevista en aquest programa?

Per mi, la ràdio és el millor company. Per tant, potser una bona frase per tancar l’entrevista seria “Bon cop d’orella”.