Al capítol 36 el Mariscal Mauro va convidar a la seva secció d’entrevistes, ÈLla Nave Va, el periodista Toni Aira. Per a qui no conegui Toni Aira, ell és,a part de periodista, doctor en Comunicació per la Universitat Ramon Llull i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la mateixa universitat. És expert en Comunicació Política i col·laborador habitual de mitjans televisius, com Televisió de Catalunya, al programa Divendres i a Els Matins; mitjans radiofònics, com Catalunya Ràdio i Rac 1; premsa escrita i digital com el diari Avui, El Periódico i col·laborador de la novençana revista digital Esguard, entre d’altres com Matthew Tree, Màrius Serra i Txe Arana, on realitzen l’entrevista central.
Avui tenim un convidat molt especial. Avui tenim una persona que de periodisme en sap la tira. Un convidat que l’hem portat aquí per parlar de temes complexos. Bon vespre Toni Aira.
Jo no sé si en sé molt d’això de mitjans, però la gran part del que se és sobretot per haver estat consumidor de petitet. Jo me’n recordo de quan era petit, que els meus pares anaven amb un transistor amunt i avall i m’he acostumat. Jo quan entro a casa, abans d’obrir el llum per raons òbvies, és encendre un petit transistor que tinc. Jo no puc anar amunt i avall sense la ràdio.
T’hem portat per parlar dels spin-doctors. Realment com d’important és el concepte d’spin-doctors, de la persona que hi ha al darrere del polític?
És molt important. El concepte d’spin-doctors és un concepte anglosaxó, l’arrel etimològica de la qual és girar, que es basa en uns professionals de la comunicació, publicitaris, periodistes, relacions púbiques; moltes vegades sociòlegs, gent que sap detectar les enquestes què et marquen, que assessoren els líders de cada partit al seu discurs.
Als Estats Units són molt conscients d’això. Per exemple l’anterior escriptor de discursos de Barack Obama, Jon Favreau, una espècie de rockstar als EUA del qual se n’han fet llibres i tot, l’han conrtactat per a escriure guions a Hollywood.
Allà als EUA, el John Fitzgerald Kennedy que era un senyor que no s’amagava de ningú, la nit electoral quan guanya agraeix l’escriptor de discursos pensant que ell pot ser molt bon líder polític, però necessita l’ajuda d’un expert.
Hi ha un personatge català que és l’actual Director del Gabinet de la Presidència del Govern espanyol, Jorge Moragas, diplomàtic de carrera, que té de Director adjunt a un altre català, Alfonso de Senillosa, descendent d’un polític de la transició.
Jo li preguntava com li feien i em va dir: “Nosotros le hacemos encaje de bolillos”. Unes pautes a partir de les quals pot tirar el seu discgoogurs cap a una banda o altra.
Això no pot dur a que els polítics diguin mitges veritats i posin allò de la cortina de fum?
En principi els assessors de comunicació han d’ajudar a explicar-se bé a els líders i a fer-te entendre i que conceptes complicats els puguin entendre. Però es clar, a vegades els polítics tenen un llenguatge arrabassat, molt complicat. Ha d’haver-hi gent que t’ajudi a explicar-te, a contestar les preguntes que t’interessen, a dir mitges veritats, a mentir directament.
Què passa quan un twitter surt abans d’hora?
Això és un drama. Això li va passar al cap de Comunicació del Ministeri de l’interior i li ha valgut la dimissió, jo ahir ho intentava explicar en un article que es deia: “Error, tennista i raqueta“
Aquí el Gimeno és l’error forçat. Ja tenien preparada la nota de premsa per tirar endavant la operació. La culpa ha estat a part de la comunicació, del canal, del ministre que s’havia d’assegurar que la operació ja estava en marxa.
Ville à Dômat 