Atzucac: The Struts "Kiss This"

Aquest nou quartet britànic nascut ara fa un any a Derbyshire, recull l’actitud de les grans bandes de la hstòria del rock anglosaxó. Amb poques cançons i amb una actitud que sembla destinada a converti’ls en unes futures llegendes del rock, The Struts, han aparegut amb força en l’escenari musical alternatiu. Una guspira de glam rock difícil de trobar avui en dia, cors gospel i una cançó, l’atzucac d’aquesta setmana,Kiss This, que ens recorda a The Rolling Stones. Aquest estiu seran al 101 Sun Festival.
Advertisements

Ville à Dômat: Capítol 50


50 programes. 50 setmanes. 50 capítols. 7.500 minuts. 38 entrevistes. 21 personatges i 1 milió de gràcies per fer-nos costat. Som llegenda. Som la nova utopia, però també l’equació perfecta.

En Mariscal Mauro entrevistarà als responsables de la revista més moderna de Barcelona “Time Out”. La Musa ens atansarà als vikings més enllà de la llegenda. Divus Julius Bonasera i DJ Bassas ens parlaran de la sèrie anglesa “Peaky Blinders“. El nostre gos estimat, Morrison, segueix emocionant-se quan sent a The Doors.  A més, estrenem el més nou d‘Echo & The Bunnymen, Jack White, Torres, Jamie XX, The Black Keys i The Kooks.
Ville à Dômat: La Coinspiració de les Papallones.

Häxan, l’origen del documental

Fa unes setmanes, el film, Häxan, la bruixeria a través dels temps, va tenir un paper destacat en el nostre programa, primer gràcies a en Parmesà i la seva secció del Niu de Pardals, i posteriorment perquè va ser el nostra protagonista a FilmàDômat. Precisament a aquest últim punt retornem ara per aprofundir una mica en la particular història d’aquesta obra i en la figura del seu director, el danès Benjamin Christensen.

Per a aquest director, Häxan (1922) representa el seu llegat, ja que tot i iniciar-se en el món del cinema amb la pel·lícula La X misteriosa (1914), considerada una de les millors operes primes dels primers anys del cinema, la popularitat del seu documental sobre les bruixes i la seva relació amb la societat va arribar a una popularitat molt més elevada que qualsevol de les seves altres obres, especialment a patir de la dècada el 60, quan es va tornar a projectar en els cinemes americans narrada en aquest cas pel poeta W. Burroughs.

La pel·lícula, tot i que en un principi pugui semblar que narra la història d’un grup de bruixes de forma més o menys lineal així com faria uns anys més tard Dreyer amb Vampyr, la bruixa vampir (1932), és en realitat un documental sobre el fenomen de la bruixeria a l’edat mitjana, exposant la relació que establien les bruixes amb la societat medieval i després traslladant aquesta fins als primers anys del segle XX. I és precisament la figura de Carl Theodor Dreyer, el gran director danès i un dels millors cineastes no només d’aquelles dècades sinó de tot el segle, un dels responsables que la pel·lícula de Christenen no trascendis tant com mereixia en el moment de la seva estrena. Dreyer havia estrenat uns mesos abans el film Les pàgines el llibre de Satanàs, i la seva popularitat va fer que Häxan, una pel·lícula que també tocava temes com la religió i la relació amb el dimoni, passes més desapercebuda.

Tot i això, avui en dia i amb el pas del temps podem considerar Häxan pel que és, un molt interessant relat sobre la bruixeria, les seva causes i les seves conseqüències i un dels films fonamentals per poder entendre l’evolució i la consagració d’un gènere tan assentat avui en dia com és el documental cinematogràfic. És cert que avui en dia, i amb tot l’avenç de la tècnica, el film s’ha tornat una mica més pesat i rudimentari, i a més, les relacions que el director estableix entre la bruixeria medieval i la histèria contemporània poden semblar massa forçades, però tot això queda enrere per la magnitud i l’ambició d’un film de fa més de 90 anys, per una direcció artística senzillament espectacular que faria envejar a molts avui en dia, i pel talent que desplega el director al recrear certs passatges del film, especialment els medievals.

Productora de Pardals: Paul Thomas Saunders

Bon vespre, Pardals! Sóc el mestre Bergman i aquesta setmana us presento a Productora de Pardals un nou artista: Paul Thomas Saunders. En Paul és un genuí corista. D’ençà ben jovenet ha freqüentat les corals i quedà ben palès en la puresa de la seva veu. Un so introspectiu, lànguid i fràgil  on la seva veu sobrevola i congela l’ambient creant una bella desolació. Després d’haver gravat les seves primeres cançons a l’habitació d’un hotel amb el seu ordinador, un micro i una guitarra l’artista britànic debuta amb el seu primer llarga durada “Beautiful desolation”. Us deixo amb la nostra cançó favorita “Apointment in Samarra“. S’inspirà potser amb el llibre més viladomatià del moment, Samarra?

Arriba la segona temporada de Orphan Black

Els seguidors d’una de les sèries més sorprenents de l’any passat i de l’actriu Tatiana Maslany estan d’enhorabona, ja que la segona temporada de la sèrie Orphan Black, produïda per la BBC Amèrica es va estrenar fa menys d’una setmana als EUA i Canadà. La creació de John Fawcett i Graeme Manson va aconseguir amb una primera temporada que anava completament in crescendo una fidedigna base de fans, el que ha permès a la ficció estar en la majoria de reportatges sobre el sector de l’any passat, sovint amb l’adjectiu de sleeper. A més, l’altre gran triomf d’Orphan Black va ser posar en el panorama televisiu actual a la seva actriu protagonista, Tatiana Maslany, que amb el seu paper(s) va aconseguir un èxit i una popularitat inesperades però molt merescudes, aconseguint a més una nominació als Satellite Awards com a millor actriu.

La sèrie ens explica la història de Sarah, una noia òrfena i amb problemes que un dia veu com una dona idèntica a ella es suïcida saltant davant el tren. La protagonista, després de sobreposar-se al xoc, agafa els documents de la dona i adopta, literalment, la seva identitat. A partir d’aquell moment i durant tota l’anterior temporada es desenvolupava una trama de ciència-ficció amb clons, conspiracions i  diversos personatges estrambòtics pel mig. Una barreja amb el millor del gènere per una sèrie diferent i intrigant, que ara arriba amb una segona temporada per veure si es pot assentar definitivament entre les ofertes més destacades de la temporada.

De Brises i Boires: "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge" Haruki Murakami

Aquesta setmana el nostre lletraferit favorit, en Matapardals a la seva secció literària De Brises i Boires, ens presenta l’última novel·la de l’escriptor Haruki Murakami,El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge. Murakami té 64 anys i és un dels pocs escriptors japonesos que ha aconseguit situar una novel·la com la més venuda a les llistes de vendes, fins i tot abans del seu llançament comercial gràcies a Internet. Al Japó ha venut un milió d’exemplars en poques setmanes i, fins i tot, ha aconseguit disparar les composicions per a piano de Franz Liszt, mencionades en aquest nou llibre. Reconegut per novel·les com ara “Tokio blues’, “Kafka a la platja” o “1Q84” , Murakami és l’escriptor japonès de més volada.

Es tracta d’una novel·la sobre l’amistat, l’amor i la soledat de les persones que encara no han trobat un lloc al món. Tsukuru Tazaki és un arquitecte de 36 anys, especialitzat en el disseny d’estacions de tren. La vida i la memòria li trontollen quan coneix la Sara, una dona una mica més gran que ell, que li recordarà els feliços anys d’adolescència i els infeliços de joventut. La Sara el retornarà de Tòquio a la seva Nagoya natal, al centre del país. Allà, en un barri dels afores, Tsukuru retroba la seva colla de sempre, els amics amb qui va estroncar la relació quan se’n va anar a estudiar a la capital. Tots els amics de Tsukuru tenen cognoms de colors, menys ell, que se sent diferent, sol i trist.

El conjunt de suites per a piano Années de Pèlerinage de l’hongarès Franz Liszt posen la banda sonora al viatge de Tsukuru, un pelegrinatge il·luminador amb què pretén descobrir el perquè del seu aïllament. En Haruki Murakami juntament amb en Paul Auster, Enrique Vila-Matas i el recent descobert David Morán són alguns dels autors més viladomatians del moment.

El sopar dels Madee

Gairebé tots els membres de Madee es varen conèixer a l’escola. Desactivaren  la banda al 2011 després de passar 21 anys junts. En tot aquest temps només arribaren a publicar 4 discs entre els que destacaren sobretot el tercer i el quart. L’estiu passat, en un atac de nostàlgia; decidiren organitzar un sopar. Aquella sobretaula els va convidar a rememorar una llista interminable d’històries relacionades amb la banda i va aconseguir posa’ls a tots d’acord per llogar un local d’assaig i tornar a tocar junts a un volum extrem. ‘Orion’s belt’ compleix deu anys i els membres de Madee ho celebren realitzant alguns concerts, entre els quals el d’aquesta nit a La 2 de l’ Apolo.

Radio Magazine about Barcelona's indie and alternative music & culture scene. Live broadcast every Thursday from 10.00PM to 11.00PM and Saturdays from 1.00PM t0 2.00PM at Barcelona FM 100.5