Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Àngel Casas

El darrer dilluns vàrem entrevistar al nostre espai d’entrevistes el reconegut periodista Àngel Casas, dotat ambla Creu de Sant Jordi i el Premi Ondas.

Quan algú repassa aquest currículum s’espanta… Has estat pioner en algunes coses…

És un problema quan dius això de pioner perquè pioner vol dir que vas començar fa molt de temps a fer una cosa abans que altres i el pitjor de la definició és que vas començar fa molt temps, vol dir que ets pioner perquè ets molt gran.

Igual sense els programes com el Popgrama o el MusicalExpress vosaltres o altres, molts no estaríem aquí…

I molts i molts… Una de les coses que més gràcia em fa és que de vegades trobant-me algun músic, ja té una edat, ja és granadet ara, però que va formar una banda, li ha funcionat, porta molts anys tocant, perquè un dia va sintonitzar un programa o un que és col·leccionista quan fèiem la ràdio o quan la sentia jo o tot el que fèiem a l’epoca dels tocadiscs, doncs llavors ens seguia, i va comprar un parell de discs i aquests discs eren bons i va seguir i ara té una discoteca magnífica, és un senyor gran que li agrada molt la música i per tant doncs això està be, aquestes coses estant bé..

Perfecte i per tu estàs content de la teva trajectòria ? Suposos que sí

Home, no et pensis, jo no estic content de mi mateix, perquè com que em conec i em tinc confiança doncs quan em miro al mirall i em dic, doncs podries haver-ho fet millor. Normalment la gent no està massa contenta, sempre pensa que ho pot fer millor. I sobretot quan hi han testimonis, escrius un llibre o escrius uns articles o tens uns programes a la televisió.

Per exemple, ara quan miro el Youtube coses penjades meves, opino que si ho fés ara ho faria d’una altre mode, es clar, la joventut també té uns valors i té uns defectes i ser gran també té uns valors i també uns defectes.Jo et diria que m’ha agradat molt fer la feina que he fet, he disfrutat molt amb la feina que he fet, tinc la sensació d’haver viscut més de 3 vides que una sola vida, però també m’he equivocat molt i he comès molts errors i sempre dic que la meva gran virtut és equivocar-me.

Els teus inicis a Ràdio Joventut…

A Ràdio Joventut i a Ràdio Barcelona, a les dues.

Després els Poprama i…

Va haver-hi moltes coses entremig, i després vaig estar un temps fent altres coses perquè en aquella època hi havia molta feina però molt mal pagada i tots fèiem plurempleats, per exemple feia un article diari sobre música durant 11 anys, primer a El Correo Catalán, que va desaparèixer, després a El Mundo Diario i després vaig tornar a El Correo Catalán. Vaig estar fent això 11 anys i he fet moltes entrevistes per escrit a Fotograma, crític també de Fotograma,  vam fundar una revista que es deia Viejo Topo, vam estar molta gent molt implicats en això als anys 70.

Fins i tot vam fer cinema: el Canet Rock i La Nova Canço, no com a cinema, sinó com a documental que tenen molt de valor quan els veus ara i aleshores, tot i que vaig fer de guionista de televisió, com que era un rojo separatista i al cap d’uns mesos em van fotre fora, al 77 em criden per fer Popgrama a Madrid i llavors van insistir en que fés un programa aquí Barcelona ja que me’n vaig a Madrid, i just quan Popgrama va entrar en crisi i va ser substituit pel New Musical Express a La 2.

Aquí difonies els grups musicals més aliens…

Nosaltres erem molt alternatius i amb vocació de ser alternatius, escoltàvem música indie…

I fou abusarat fer un programa d’aquest tipus?

Erem els bojos de la muntanya, per entendre’ns.. Vam fer coses molt interessants com per exemple el New Musical Express a Espanya, que era molt complicat fer-ho, que juntàvem bandes de diferents procedències per una sola sessió. I això ho vam estar fent durant molt de temps i després vaig tenir la oportunitat de gravar a Chicago a llocs de blues absolutament desconeguts que no entrava un blanc mai i la gent ens mirava amb una cara. I jo de les coses que més recordo d’experìencies personals és estar a Rio de Janeiro a casa de

Què opines que està passant ara amb els programes de televisió? No n’hi ha cap de música

Tampoc els diaris parlen de música, pensa que eals 70 jo tenia cada dia una pàgina per escriure sobre música i hi havia col·laboradors que muntaven una pàgina sencera. Si totes les revistes es diguessin Lecturas, Semana o això..  Les pàgines de música eren molt importants, d’això no se’n parla.Les radiofòrmules han matat l’estrella de la ràdio.

Jo era cap de musicals a la Ser, quan tenia 24-25 anys i em van demanar muntar la FM llavors les emissores eren en ona mitjana, no era en FM. Llavors a Madrid havien començat amb Los 40 Principales i em van dir de muntar una emissora i la vaig muntar però que no tingués res a veure amb los 40 Principales, i hi havia ganes de fer-ho, però a la que entra una radiofòrmula per un cantó i les emissores es venen a les companyies i la TV entra al videoclip, els programes de música s’enfonsen, s’enfonsen i la gent ja no dona valor al directe ni a res de tot això.

Fins i tot hi havia programes que es mantenien en Videoclip…

El Miki Moto va començar així.. i ara hi ha una emissora que es Rac105 que posa videoclips tto el dia, Teletaxi també, el que no hi ha és esperit de programa musical, una hora decent que es pugui veure… Però com és que ningú s’afanya a fer actuacions en directe a la Tv?

Quina és la pregunta que no has fet i t’agradaria haver fet?

M’agradaria haver-li preguntat al Sant Pare si creu en Déu.

De Brises i Boires: “Fred als peus” i “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments” d’Àngel Casas

Aprofitant l’avinentesa que vàrem entrevistar el darrer dilluns al nostre espai d’entrevistes Les Entrevistes del Mariscal Mauron al periodista Àngel Casas i ha escrit dos llibres, hem decidit tractar-los al nostre espai literari De Brises i Boires: Fred als peus i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments.

Àngel Casas i Mas (Barcelona, 17 d’abril de 1946) és un presentador de televisió català. La barba i ulleres i el fet que no pronuncia gaire bé el so de la doble erra són les característiques més fàcilment recognoscibles de la seva imatge televisiva. Els seus inicis es troben a Radio Juventud, d’on passa a Ràdio Barcelona, on es va mantenir la primera meitat dels anys setanta. Entre els programes que va presentar s’inclou Trotadiscos, que va obtenir un Premi Ondas en 1972.

Va ingressar a televisió l’any 1977, de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique al programa musical Popgrama de Televisió Espanyola. Tres anys després aconsegueix a presentar i dirigir el seu propi espai a TVE 1, Musical Express (1980-1983). Es tractava d’un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials i majoritaris, des del jazz a l’incipient rock urbà i el heavy metal amb grups espanyols com Barón Rojo.

El 1984, després del naixement de TV3, comença a treballar en aquesta emissora, i es converteix en l’esrella de la cadena amb el seu programa Àngel Casas Show (1984-1988), un talk-xou que es manté en pantalla fins a 1988. El programa el fa mereixedor del Premi Antena de Oro de Televisió de 1984 i del Premi Ondas (Nacionals de Televisió) en 1986. Al setembre d’aquest any s’incorpora a la Cadena SER per presentar el magazine El sermón.

Després de realitzar de nou para TV3 els programes Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004) ha tornat a La 2, en el Circuit de Catalunya, per presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l’espai d’entrevistes Senyores i senyors, La 2 (2004-2007). El 22 de setembre de 2008 va ser escollit, després de concurs públic, nou director de Barcelona TV, canal municipal barceloní, que va dirigir fins 2014. A finals de 2014, Àngel Casas va anunciar que es jubilava.

A part del llibre que s’edità el 1983 sobre el seu programa, Àngel Casas Show: Anecdotari secret, escrit per Sílvia Soler, ell mateix ha escrit també dues novel·les: Fred als peus (2002) i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005). Ha guanyat dos Premis Ondas el 1972 i el 1986 i l’any 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El llibre Fred als peus és un retrat vivíssim d´una Barcelona de postguerra freda i grisa a través dels ulls d´un noi de Sants, aquest llibre ens proposa una passejada subjectiva per una història, el protagonista veritable de la qual és l´experiència viscuda, pivotant entre la brutalitat de determinades circumstàncies i la màgia subtil del somieg. Realista i cru, també és pòètic i delicat, i ens ofereix una crònica espurnejant del pas de dues dècades singulars dels segle passat.

El seu segon llibre L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments ens presenta a Fèlix Moncada, un presentador d’èxit que es mou millor en el directe televisiu que en el de la vida. La violenta mort de Benito de Santiago, a qui havia d’entrevistar per al seu programa, és el tret de sortida per a cinc jornades frenètiques. En aquest temps, Moncada serà acusat, abandonat, seduït i obligat a enfrontar-se a ell mateix mentre els esdeveniments esclaten al seu voltant. Ambientada en un món que l’autor té apamat, la cara oculta de la televisió, i amb un humor corrosiu i desbordant, Àngel Casas ens presenta uns personatges tan delirants com reals, que ballen al so d’una trama desenfrenada i sense límits.