Werner Herzog ens presenta ‘Red Army’

Gabe Polsky ha aconseguit amb Red Army el que molt probablement sigui un dels millors documentals de l’any. Aquest film presentat per Werner Herzog i el productor Jerry Weintraub ens transporta fins als anys de la Guerra Freda per mostrar-nos com vivien el conflicte els esportistes d’elit de l’URSS, en especial els membres de la llegendària selecció d’hockey sobre gel. Aquell equip llegendari que es va guanyar el sobrenom de “l’exercit roig” i els seus membres són els protagonistes d’aquesta història.

Nominada al premi a Millor Documental pels Satellite Awards, Red Army és un documental genial, fresc i molt entretingut que ens mostra com en un període de conflicte l’esport pot arribar a significar molt més del que pot arribar a ser saludable pels propis esportistes.

FICMA 2014

L’Auditori del campus Poblenou acollirà la secció de Documentals curts de la 21ª edició del FICMA (Festival Internacional de cinema del Medi Ambient), amb sessions totes les tardes del 7, 10, 11 i 12 de novembre de 17.30h a 19.30h. L’entrada és gratuïta per tothom. El Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA) es va fundar a Barcelona, Espanya, el 1993 i, des de llavors i de forma ininterrompuda, ha celebrat anualment una edició de l’esdeveniment. 

 

El FICMA és el festival de cinema de medi ambient més antic del món en el seu gènere. És l’únic que té una secció competitiva que no accepta produccions amb més d’un any d’antiguitat a l’any d’edició de l’esdeveniment, cosa que el situa al capdavant dels festivals d’aquesta temàtica. Festival reconegut internacionalment, l’any 2000 el FICMA va rebre el Prince´s Award, premi de la Comunitat Europea, atorgat per l’Agència Europea del Medi Ambient de la CE i la Fundació Prince´s Award.

L’In-Edit del diumenge 2

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els documentals musicals de l’In-Edit d’avui: Heaven Adores You. A la fama convé anar-hi blindat, però Elliott Smith va prescindir de cuirasses. Ja l’any 1998 afirmava: “sóc la persona menys indicada per ser famosa”. Un any abans havia saltat a la fama per la música de Good Will Hunting, de Gus Van Sant, i en quatre anys més es llevaria la vida. Heaven Adores You estableix una connexió directa entre el film, la xocant aparició de Smith als Oscars (“Qui és aquell paio del vestit blanc i els cabells bruts?”, feia broma ell mateix), i la seva mort. 

La culpa va ser del show business (“És el pitjor que podria haver-li passat”, afirmen els seus amics), i aquest documental no té por d’assenyalar la indústria i allò que la seva maquinària pot fer-li a una ànima sensible. Mitjançant xerrades a la ràdio o entrevistes amb persones properes veiem l’arribada a l’onerós Olimp (“en lloc d’una estrella del rock ets un asteroide del rock”) de Smith, i el camí que l’hi va propulsar. La seva infantesa a Dallas (Texas), l’establiment a Portland (Oregon), ciutat punk, l’etapa en grup (Heatmiser), la conversió a l’acústic (“es va rebel·lar contra el soroll de la seva exbanda”), el fitxatge per Kill Rocks Stars i el creixement del boca-orella després de l’aparició d’Either/Or el 1997. I l’ascens (o descens) que culminaria amb la seva tràgica mort. No estaves fet per al negoci, Elliott. 

L’In-Edit del dijous 30

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen a els documentals musicals de l’In-Edit d’avui. Beautiful Noise analitza grup a grup, sense deixar-se detall, disc o cançó, l’escena del soroll tremolós. És un treball ben democràtic: totes les bandes grans i menors gaudeixen del seu espai. Es parla de Cocteau Twins, My Bloody Valentine i The Jesus & Mary Chain, però també s’explica a Ride, Slowdive, Swervedriver, Chapterhouse o Pale Saints amb afecte i perseverança. Els flashbacks d’època són suculents: Jim Reid i Kevin Shields revelen els seus secrets per a l’èxit i l’essència de les seves lletres. Transeünts, fans i grups actuals també tenen veu: Robert Smith (The Cure), Billy Corgan (The Smashing Pumpkins), Trent Reznor (Nine Inch Nails), Seefeel o John Peel repassen el so impressionista i eteri de totes aquelles bandes, així com la seva implosió final: el menyspreu de la premsa, i l’acceptació final que, per molt que anhelessin l’èxit, la majoria de grups eren incapaços d’encaixar en la indústria. Un film gran en mitjans i ambició. I tot aquest feedback romàntic. Dijous 30 19:00 Aribau Club 1

L’In-Edit del dimecres 29

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els documentals musicals de l’In–Edit d’avui: Europe in 8 Bits. Alguns en diuen “SuperMario de LSD”. La música de 8 bits –o chipmusic- és una escena de drapaires del chip primitiu que reciclen Nintendos i GameBoys amb fins perversos: nova música! Gent modificant objectes per assignar-los un nou significat; artistes que recuperen artefactes vetustos perquè dels seus ossos reneixi quelcom de flamant. Però Europe in 8 Bits no és només instructiu i captivador; també és una burrada de divertit. El film transcendeix la marcianitat d’un club privat i es torna monument espurnejant a un art igualitari. Els artistes representats aquí refusen oferir una definició del que fan, però el seu entusiasme és palpable. Hi ha alegria i fervor quan Goto80, Culomono, Kenobit, Henry Homesweet, Meneo, Bubbly Fish i molts altres ens ofereixen una classe d’història i pràctica de la chipmusic: dels Commodore 64 als primers músics de jocs 80’s (Rob Hubbard o Ben Daglish i la seva “histèria inconfusible”), de la competitivitat tècnica –no d’egos- a la creació del nanoloop i el Little Sound DJ. Inclou representants patris: el català Ralp i l’asturvalencià Fela Borbone (“dóna molta canya, el so de 8 bits; com si estigués sonant una alarma que t’has de morir”) completen una obra apassionada que tant converteix el profà com convenç l’estudiós. Dimecres 29 19:30 Aribau Club1(presentat pel director) i Divendres 31 16:45 Multisalas Sala 5. Sala Apolo: Europe in 8 Bits. Concert. 21.30h

L’In-Edit del dimarts 28

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els documentals musicals de l’In-Edit. Avui toca, Revenge of The Mekons :Les cites inicials de Lester Bangs i Greil Marcus no deixen lloc per al dubte: aquest podria ser “el grup més revolucionari de la història del rock’n’roll”. No parlem de revolució de banderí i xapa, sinó de l’altra, la que es demostra caminant. The Mekons continuen junts després de 30 anys d’existència. És aquest un documental clàssic sobre una banda que no ho és. Un grup per seguir fins al final. Gent depressiva parlant amb entusiasme d’un món vil. O, com diu Jonathan Franzen, un dels seus més grans fans: “resolen allò que podria haver estat ràbia i desesperança i ho transformen en humor, sense perdre res d’aquesta ràbia i desesperança”.

The Mekons no són una banda: són una forma de vida. Van començar juntament amb Gang Of Four tocant postpunk a Leeds, van fitxar per Virgin, els van fer fora de Virgin, es van passar al folk desencaixat, van intentar tocar country i els va sortir quelcom de diferent. Van fer, bàsicament, tots els passos que un mànager els hauria desaconsellat (un dels seus últims treballs ha sigut una obra de teatre sobre pirates lesbianes). Es van casar els uns amb els altres en un ritus pagà. Continuen fent-ho tot col·lectivament, mengen junts, ballen junts, els seus roadies es fan més famosos que ells. No importa res. The Mekons continuen cantant i caminant. Aquest documental canviarà ments; garantit.

L’In-Edit del dilluns 27

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els documentals musicals de l’In-Edit d’avui. La vida d’Oldfield és plena d’alts i baixos. I al cor de tot: Tubular Bells, un dels grans supervendes de la història, un disc gravat –tanmateix- quan el seu autor estava fet merda. Aquesta és la història d’àlbum i creador, i porta tot el que desitgeu saber. Hi ha la família d’Oldfield, la seva adolescència, el seu pas per la Kevin Ayers Band, els seus “mals viatges d’àcid”, Terry Riley i l’esperit de la repetició. Aleshores arriba Tubular Bells, una cosa per a la qual encara no existia nom. Oldfield encarrega dotzenes d’instruments a Virgin, glockenspiels i Farfisas i gongs xinesos. Richard Branson, quan escolta el màster enllestit, exclama: “però si no canten!”. Tot esclata des d’allà, però Oldfield només és capaç de remugar absurditats a les entrevistes. Veiem al film detalls tan crucials com la portada i el tipus de lletra i com es va escollir. Es relata allò que havia de rellançar Tubular Bells encara més amunt: la utilització d’un fragment de l’elapé a la banda sonora d’El exorcista (1973). Arriba el punk rock i rebategen Oldfield (faltant-li) com Mike Oldfart. Oldfield ho explica tot, fins i tot la seva entrada al culte de l’Exegesi, el seu “renaixement” espiritual, i d’aquí al seu recent risorgimento a la inauguració de les Olimpíades del 2012. 

Un es pot emocionar amb Spandau Ballet. Ho demostra aquesta excel·lent glosa del seu camí. Soul Boys of the Western World té allò que els manca als programes de nostàlgia 80’s: context i visió. Aquí ve un film sense clixés ni titulars barats. Un treball que traspua entusiasme, i que per fi retorna Spandau Ballet al lloc que es mereixen. Els membres del grup apareixen un per un explicant la seva versió, i és impossible no contagiar-se de l’anticipació i l’eufòria. Cinc mossos de classe obrera d’Islington, fills dels 60’s, soul boys i punks fallits que van renéixer en emplomallats new romantics com repintades aus fènix. Primera sorpresa: et cauen bé. Se t’enganxa la sensació de triomf i potencial dels primers anys, i en no res ja estàs ovacionant aquells nens malparlats que només anhelaven passar-s’ho immensament bé. El treball no tem aprofundir en assumptes de classe, i una enorme majoria de les accions es defineixen en un paisatge working class; fins i tot els drapets que porten (“és una tradició obrera. Pots traçar-ne l’origen fins als mods”). Dels dies del Blitz fins als primers #1, de “To cut a long story short” a la Spandaumania, gires mundials, Live Aid, fatiga i esfondrament, i d’allà a plets i amarg final. Però la història romandrà. Com les cançons. L’estrena del documental coincideix amb la presentació del seu últim àlbum The Story, a la venda el 14 d’octubre i que inclou tres cançons noves, a més de tots els seus Hits. Dilluns 27 19:00 Multisalas Sala 5, Dijous 30 17:00 Aribau Club 1