L’In-Edit del diumenge 26

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els millors documentals de l’In-Edit Beefeater d’avui. O els dies secrets de Joe Strummer a Granada, quan va deixar The Clash a l’estacada per escapar de pressió i depressió. I Need a Dodge! Joe Strummer on the Run torna al lloc del crim i aprofundeix en allò que va apuntar primer Quiero tener una ferretería en Andalucía a l’In-Edit 2012. Aquesta vegada és un director anglès, Nick Hall, qui ens guia per aquell lost weekendstrummerià. “He vingut aquí per sentir el dolor de la ferida”, declarava un llatzerat Strummer post-Clash a la ràdio espanyola. El seu cotxe perdut (es va comprar un Dodge Barreiros i el va aparcar vés a saber on) és el rastre per seguir aquells espectrals passos andalusos. 091, Radio Futura i un fotimer d’amics locals –i també alguns ex-Clash- refan una història amb aires de llegenda: l’aparició d’un barbut Strummer a Granada (“aquí hi ha un guiri que pregunta per vosaltres”), els Clash preguntant-se on coi devia ser el seu líder, les conflictives gravacions de l’àlbum de 091; un home buscant-se a ell mateix. Un ésser frustrat i masegat que va fugir on el van guiar les Spanish Bombs i va deixar la seva petja indeleble a la ciutat meridional. I sabeu què? Que aquesta versió dramàtica de Colega, ¿Dónde está mi coche? fins i tot compleix les seves detectivesques expectatives i… Localitza el Dodge!

Avui 20h Aribau Club 1 i Dijous 30, 17h Aribau multisales 5

Era una original, una raresa al pop. Les seves cançons no sonaven com ningú, semblava no tenir antecedents. Com diu Elton John, “aquelles no eren cançons normals”. The Kate Bush Story desvela el “preciós misteri” de Kate Bush. Una impossible desfilada de fans cèlebres lloen l’artista. John Lydon (Sex Pistols, P.I.L.) parla de la seva veu “quasi histèrica. Absolutament fascinant”. L’autor de còmics Neil Gaiman exclama “‘Wuthering Heights’ era com música banshee. Una dona d’un altre món cantant sobre un llibre!”. Brett Anderson (Suede) sentencia que “la gent s’ha hagut d’inventar la seva versió de qui és ella”. N’hi ha més: Tricky, Bat For Lashes, Viv Albertine (The Slits), Peter Gabriel, Tori Amos, Annie Clark (St. Vincent)… Amb imatges d’arxiu i antigues entrevistes aclarim l’endevinalla: les seves influències, la seva precocitat (als 15 anys ja tenia 100 cançons; als 16 gravava “The Man with the Child in His Eyes”); l’origen de la seva “gimnàstica vocal” (Brett Anderson dixit); la seva negativa a actuar en directe (només va fer dues gires); el seu afany d’aventura i experimentació. I, finalment, la seva unió al club dels artistes desapareguts: a finals dels 80 s’esfumava de l’ull públic per dedicar-se a ser mare a temps complet. Quina dona. 

L’In-Edit del dissabte 25

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas ens recomanen el documental musical de l‘In-Edit Beefeater d’avui. Kevin Rowland, de Dexy’s Midnight Runners (avui Dexys), sempre ha realitzat un tossut inventari moral. Autocrucifixió. Rowland ha pujat, baixat, caigut, sagnat per nosaltres i s’ha redimit ell mateix. Nowhere is Homeés un acte de justícia i un retorn merescut. Heavenly Films capta aquí la tornada de Dexys després de segles allunyats dels teatres (“no he esperat 26 anys per després acontentar-me amb el mínim denominador comú. Això és per a mi el més important que existeix”), i ho contraposa a una llarga entrevista amb Rowland i els seus sicaris. 

Rowland se’ns pinta aquí com l’home obsessiu, nerviós, torturat i solitari que ja coneixíem, però aNowhere is Home es reexamina davant de les càmeres en confessió laica exhaustiva. De la seva boca sentirem opinions sobre classe social, rocanrol (“M’agradaria ser un rocanroler, però no ho sóc (…) Sóc massa estirat, no he pogut mai amb aquell rotllo hippy”), show, acòlits i moments d’inspiració, pura i forta i encegadora. Rowland expia els seus pecats restants mitjançant la cançó, i per això admirem el nou àlbum en directe, d'”Incapable of love” a “Lost”, juntament amb les favorites “This is what she’s like” i “Tell me when my lights turn green”. It’s OK, Kevin. Tot ha sortit bé, al final.

L’In-Edit del divendres 24

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas ens recomanen el documental musical de l‘In-Edit Beefeater d’avui. Fela Kuti a Broadway? Finding Fela! és una xocant, altament pedagògica i funkera biografia de l’home que entrellaça la vida real del nigerià amb el musical sobre la seva vida –Fela!– que l’any 2009 van produir Will Smith i Jay-Z. Impossible!, diran uns. Sacrilegi!, cridaran uns altres. Ni una cosa ni l’altra. El documental se sosté –de vegades de forma temerària, com un audaç funàmbul- en tots els seus plans. És una original però consistent barreja de declaracions de Fela, metratge descarnat de les seves actuacions i acolorida fanfàrria teatral. Es tracten tots els temes, espinosos o no: poligàmia (el seu harem de 15 dones), rebel·lia, protesta i secessió de Nigeria (va fundar el seu propi país, Kalakuta); el seu llegendari apetit sexual i valentia certificable (“No tenia por”, afirma Questlove, de The Roots, “jo no em puc ni imaginar el que seria anar a la presó”); la raó per la qual cantava en anglès, el seu període londinenc, les nits de debat i les “ladies nights“, la influència de James Brown, el retorn a Lagos… Amb un peu als ballarins i l’altre a l’àrdua realitat, el film aconsegueix sortir triomfal on la majoria es fotria la patacada. Paul McCartney, Tony Allen i molts altres col·laboren en aquesta gran dissecció de l’heroi contracultural africana. 

Avui a les 21.30h al club Aribau 2 i el proper dimarts 28 a les 19h a l’Aribau multisales 5.

In-Edit Beefeater 2014

Si, la música i el cinema constitueixen l’essència de l’In-Edit, però aquest festival dedicat als documentals musicals té molt més per oferir-vos. Un cop d’ull a les activitats paral·leles us ho demostrarà: xerrades, xous en viu, música d’avantguarda, master classes i tecnologia. 

I és que el programa d’activitats de l’In-Edit és tan ampli que es fa difícil triar una proposta. Ja sabeu, però, que l’edició d’enguany ret homenatge a la filmografia de Frank Scheffer , així que una de les propostes de més pes és la master class que aquest director i productor de documentals holandés oferirà divendres, 31 d’octubre, a l’Hangar Emília Corianty, 16; 12.30 h). L’entrada és lliure, però us demanen que us inscriviu prèviament.

Un programa de ràdio realitzat en directe (In-Edit Radio Show; a l’Aribau Club 2; dimecres, 29, a les 19 h; Entrada lliure amb aforament limitat) és una altra de les propostes de l’In-Edit que, de tota manera, té una de les activitats més populars en el que anomenen Doc Alive, és a dir, la projecció d’un documental seguida de l’actuació en viu del seu protagonista. Enguany projecten American Interior, en el qual Gruff Rhys, frontman de la banda Super Furry Animals, va a la recerca d’un avantpassat (dimarts, 28, a les 21 h. Entrada: 12 €). També destequem documentals com 20.000 Days on Earth amb Nick Cave, Dexy’s Nowhere is home, I Am Divine o Pulp, afilm about life, death & supermarkets. El festival té també una vessant tecnològica en la que es presenten projectes i tecnologies acabades d’aparèixer i que afecten d’alguna manera el món audiovisual. És l’apartat conegut com In-Edit Fast Forward, que enguany se celebrarà dimarts, 28 d’octubre, al Mobile World Centre i a la Universitat Blanquerna. L’entrada és gratuïta però us heu d’inscriure enviant un e-mail a ffwd@in-edit.org

A més, dimecres, 29, la promotora Cooncert organitza una actuació de música en 8 bits a càrrec d’alguns dels protagonistes del documental Europe in 8 bits, així que si sou fans del chiptune i el Circuit Bending us esperen dimecres, 29 d’octubre a la sala Apolo (Entrada: 15 €). Allà tindreu artistes com Meneo, Ralp, Laustärke, Lautaro, Degon, Culomono, Ochocinco… Tots ells apareixen en aquest film documental, que  parla d’un fenomen musical que està creixent de manera exponencial: l’utilització d’antigues consoles i ordinadors (Atari, GameBoy, Commodore…) com a instruments per crear els sons i ritmes més nous del moment.

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Cristian Pascual (In-Edit)

El passat dilluns, a “Les Entrevistes del Mariscal Mauro” vàrem tenir de convidat al director del la 12a Festival de Cinema Musical Documental In-Edit: Cristian Pascual. El Festival In-Edit tindrà lloc a Barcelona als cinemes Aribau Club i l’Aribau Multicines Sala 5, del 23 d’Octubre al 2 de Novembre. 

Com va sorgir la idea del festival?

L’any 2002, un germà i una altra persona, van tenir-la possibilitat d’estrenar un documental musical “Maestro”, sobre els inicis l’escena de la música house a Chicago, i això era tot l‘In-Edit. Després de la projecció, vam contactar amb un dj perquè punxés i vam veure que hi havia un forat.

Ens van oferir un cicle, que consistia en cada setmana fer el mateix, però fer-ho cada setmana ens complicava les coses, però concentrar-ho i donar-li format de Festival sí que podíem. I així va nèixer l’In-Edit en un format de festival.

Quines coses noves ens porteu d’altres anys?

Per mi el fet de dirigir un festival de cinema és un bon motiu per experimentar. Nosaltres busquem les millors històries, les més ben explicades, sobre la música. El consum audiovisual està canviant. Els preus van variant. Jo el que faig és aplicar aquests canvis per fer el millor festival de cinema possible. Per exemple, ja vam estar naixent amb In-Edit Tv, la nostra pròpia web de televisió a la carta.

I en aquesta edició el que plantegem és, ara que costa tant treure la gent de casa, anem a convertir l’In-Edit en una experiència. A portar artistes, directors… De fer que passin coses al cinema…

La programació del Festival. Els caps de cartell són Pulp, Tubullar Bells, Divine, Alice Cooper i després tenim homenatge a Spandau Ballet! Molt alternatiu tot això?

El que més m’agrada de la programació d’un festival és que tot pot passar. Pots tenir el més alternatiu, el més indie, el més petit. 

Què han de fer els nostres oients per venir a l’In-Edit?

Doncs bé, han d’anar a https://www.in-edit.org/webapp/ i allà serà l’únic punt de venda. També una cosa que us volia comentar, ens ha caigut la Fiesta del Cine a les dates que estem. És un enemic o t’hi sumes? Ens hi hem sumat.

Entrades a 3’50 a l’In-Edit dilluns, dimarts i dimecres.

També m’ha sorprès agradablement que ja sou una mena de franquícia, i ja teniu alguna cosa a Colòmbia, Mèxic, Berlín…

La segona edició va venir una noia xilena, la Javiera i va dir que li agradava molt el projecte. i fins ara estem també a Mèxic, Berlín, i Colòmbia.

He llegit al Dossier de Premsa que hi haurà alguna cosa a prop de Barcelona. Properament…

Aquesta any els 4 últims dies del Festival estarem en simultani amb 9 pel·lícules a Madrid, Bilbao i Pamplona. Aquest any ens hem dedicat a obrir el festival i donar-nos a conèixer més.

Com a qualsevol festival, hi ha homenatge. I aquest any és Frank Scheffer…

Quan estàs en una energia positiva, fas que les coses surtin. Tenim una energia molt bona i per això tenim tantes activitats… El Frank es va mostrar molt feliç quan va saber que volíem rendir-li un homenatge. Vol col·laborar en aquest projecte. El Frank té una cosa molt bona que intenta reflectir en aquella obra allò que esta explicant.

Moltes gràcies Cristian per haver estat amb nosaltres. I recordeu del 23 d’Octubre al 2 de Novembre: In-Edit Beefeater Festival.  

Nick Cave i Pulp protagonistes de l’In-Edit 2014

El festival de cine musical Beefeater In-Edit ha anunciat la seva dotzena edició, que tindrà lloc a Barcelona del 23 d’octubre al 2 de novembre. Alguns dels documentals confirmats són ‘20,000 Days on Earth’, sobre Nick Cave; ‘Pulp: A Film About Life, Death & Supermarkets’, ‘Time is Illmatic’, sobre Nas; ‘I Am Divine’, ‘Tubullar Bells: The Mike Oldfield Story’, ‘Soul Boys of The Western World’, sobre Spandau Ballet; o ‘Super Duper Alice Cooper’.

El director homenatjat enguany serà Frank Scheffer, autor de films com ‘Frank Zappa – Phase Two – The Big Note’, ‘How to get out of the Cage’ o ‘Conducting Mahler’. El festival comptarà un altre vegada amb la plataforma online, In-edit.tv, i projectarà algunes de les seves pel·lícules en sales de Madrid, Bilbao (en col·laboració amb BIME) i Pamplona. També tornerà l’In-Edit Fast Forward, el punt de trobada entre la tecnologia, la música i el cine ideat pel festival  que se celebrarà en el Mobile World Centre de Barcelona.

Last Days in Vietnam o els americans que es van quedar a ajudar

Last Days in Vietnam és el nou documental de Rory Kennedy, el quart per ser més exactes (només a realitzat documentals), i a l’igual que la resta dels seus projectes, aquest nou film no sembla destinat a acaparar portades ni omplir rodes de premsa (de fet, el film no té tràiler en els principals portals cinematogràfics), però tot i així, i a l’igual que el seu darrer treball, Ethel, per a l’HBO, aquest nou projecte a aconseguit captar l’atenció de la crítica, i d’una forma molt positiva, arribant (pel que sembla de moment) a revalidar tota la seva producció anterior.

Last Days in Vietnam tracta precisament d’això, dels últims dies a la Guerra del Vietnam, aquella en la que els americans van haver de retirar-se. La sinopsis oficial ens explica que durant els caòtics darrers dies de la guerra, mentre les tropes nord-americanes eren retirades, la petició i el projecte per evacuar els seus aliats sud-vietnamites que podien ser empresonats i executats per les tropes comunistes del nord va ser denegada. Aleshores, amb el rellotge comptant i la ciutat de Saigon sota el foc enemic, un petit número d’heroics americans es van organitzar per, sota la seva responsabilitat, organitzar i oferir diverses operacions per tal de, en un esforç desesperat, salvar tantes vides sud-vietnamites com fos possibles.

Contra el que pugui semblar a primera vista, una de les millors característiques del film és que no cau mai en l’exaltació d’aquells “herois” nord-americans, sinó que el que trobem al visualitzar el film és ni més ni menys que un retrat d’un moment històric en que uns homes van decidir intentar fer el que ells consideraven oportú per a altres homes que els havien ajudat i que en molts casos aquella relació havia esdevingut amistat. És més un documental sobre la cooperació entre dos pobles que sobre el final d’una guerra, i possiblement per això el film a captivat a la premsa. Last Days in Vietnam s’ha estrenat aquesta setmana passada als EUA, i per la seva estrena mundial encara que molt de temps (si és que s’arriba a produir en algun moment), però no està de més apuntar-se aquesta obra per a una possible futura visualització, segur que valdrà la pena.