De Brises i Boires: "Dublinesca" Enrique Vila-Matas

El darrer dilluns, el nostre lletraferit, en Matapardals, a la secció literària De Brises i Boires, amb la col·laboració de Divus Julius Bonasera, varen recomanar la novel·la Dublinesca, de l’escriptor en llengua castellana, Enrique Vila-Matas. Tal com va dir en Matapardals, Dublinesca és “Dublín fet literatura”.

Vila-Matas, nascut a Barcelona, estudià Dret i Periodisme, i mentre estudiava va decidir viure uns anys a París, llogant les golfes on vivia l’escriptora Marguerite Duras mentre escrivia la novel·la La Asesina Ilustrada, imitant la manera de viure de Hemingway al llibre París era una festa. D’aquests dos anys a París, en sortí un altre llibre, dels més venuts de tota la seva obra  i molt recomanable lectura, París no se acaba nunca.

Cal destacar també de la seva biografia, les amistats de l’Amèrica Llatina, amb escriptors i poetes com Roberto Bolaño, Sergio Pitol i Juan Villoro.

Pel que fa a la novel·la, Vila-Matas ens explica la història de Samuel Riba, considerat l’últim editor literari, que se sent enfonsat des del dia que es va retirar. Un dia, aquest editor, tindrà un somni premonitori, tot indicant-li clarament que el sentit de la seva vida passa per Dublín.  L’editor, viatjarà acompanyat per 3 amics al cor de l’Ulisses de James Joyce.

El sempre avantguardista Vila-Matas opta per escriure una novel·la plena de referències culturals. A desenes surten noms d’escriptors i cineastes, noms de poemaris, de novel·les i de films. Només començar el llibre ja es planteja una teoria literària. Resulta obligat subratllar la dispersa lliçó sobre l’Ulisses de Joyce i també la literatura de Beckett.

Dublinesca ofereix una celebració de l’art i les lletres, però també conté una elegia una mica esperançada per l’alta literatura. Samuel assumeix un paper representatiu, i reflexa el desconcert col·lectiu en una situació de crisi de valors. Només dir que l’autor ens proporciona un dels més rodons herois del modernisme narratiu que hagin donat les nostres lletres.

De Brises i Boires: "Doctor Pasavento", Enrique Vila-Matas

Enrique Vila-Matas és un escriptor en llengua castellana, autor de novel·les com “Fills sense fills“, “París mai s’acaba”  o “Dublinesca“. Va nèixer l’any 48 a Barcelona, estudià dues carreres: periodisme i dret i seguidament entrà a dues revistes importants: la revista cinematogràfica Fotogramas, com també a la revista Destino. No obstant això, al cap de tres anys, li tocà fer el servei militar obligatori a Melilla, i allà fou el lloc on escrigué el seu primer llibre “Mujer en el espejo contemplando el paisaje”, que després li canvià el títol per “En un lugar solitario”. Més tard viatjà a París, i allà va ésser el lloc on va escriure la seva segona novel·la “L’assesina il·lustrada”. També cal destacar la seva experiència a Amèrica Llatina, on va fer amistats sobretot amb el poeta xilè Roberto Bolaño i l’escriptor Sergio Pitol. Actualment està al diari El País escrivint articles a la secció de cultura.

Doctor Pasavento, Premi José Manuel Lara de Novel·la l’any 2006, és una novel·la que recull obsessions d’ell, molt conegudes per qui hagin llegit els seus llibres començant per Barteleby y Compañía. La trama comença quan un novel·lista decideix desaparèixer de la circulació durant un viatge a Sevilla, en el que després iniciarà un viatge que el portarà de Nàpols a París. A més a més, la novel·la comença a a la torre de Michel de Montaigne, l’inventor del gènere de l’assaig, al castell de Montanha, on es llegeix en una de les columnes una frase en llatí: “Fortis imaginatio generat casum” (Una forta imaginació generà l’esdeveniment). L’autor viatja al manicomi suís on Robert Walser va viure tants anys apartat del món, i s’apropa a l’exercici d’un art molt peculiar.

A part de l’ideal de la desaparició, cerca la vida de bella infelicitat que li va dur l’extrema repugnància que li produïen el poder i la bellesa literària. A més a més creu que investigaran sobre ell però ja no el busca ningú fins que al final ningú ja no pensa en ell. El veurem llavors que recorre a aquesta estratègia de la renúncia, que és l’acte extrem, molt utilitzada per autors excèntrics, que ens agraden tant aquí a Ville à Dômat. En definitiva, podríem dir que és un llibre dedicat a somniar pels racons, obert a la imaginació i per tant, fa que ens torni una mica més vius.