‘Nightcrawler’ arriba amb un Jake Gyllenhaal immens

Per fi s’ha estrenat als nostres cinemes Nightcrawler, l’òpera prima de Dan Gilroy protagonitzada per Jake Gyllenhaal. Com ja us vam comentar fa mesos, quan va sortir a la llum el primer tràiler del film, Nightcrawler ens presenta al personatge de Lou Bloom, que després de ser testimoni d’un accident, descobreix el món del periodisme criminalista de la ciutat de L.A. A partir d’aquest moment, veurem a Bloom endinsar-se en un perillós i complex món que l’acabarà atrapant fins a extrem inimaginables.

Protagonitzada per Rene Russo (l’esposa del director), Riz Ahmed, Bill Paxton i sobretot, per un espectacular Jake Gyllenhaal, Nightcrawler és una de les millors òperes primes dels últims anys al cinema nord-americà, i és que estem parlant d’un dels millors films de l’any passat. Nominat a millor guió original, del propi Gilroy, el film s’ha quedat a les portes d’aconseguir la nominació a millor actor per Gyllenhaal, que sí que ha aconseguit aquest reconeixement per part del Globus d’Or, els Satellite, els Spirit i els BAFTA, entre d’altres.

Amb un aire als films més foscos i asfixiants de directors com David Lynch o David Fincher, Gilroy ha aconseguit fer-se un nom entre els més destacats del 2014, i és presenta com un director a seguir d’aprop. De moment podem delectar-nos amb Nightcrawler, però esperem sincerament que això només sigui l’inici d’una gran carrera.

Per fi arriba ‘Whiplash’

Ja vam parlar d’aquest film de Damien Chazelle, Whiplash, fa pràcticament un any, quan va sortir com a guanyador triomfal de la passada edició del festival de Sundance, amb el guardó de Millor film i el premi del Públic. Ara, tres mesos després de la seva estrena comercial als EUA, per fi ens arriba aquesta història sobre un ambiciós bateria de jazz que busca triomfar en un elitista conservatori de música.

Whiplash és la història d’Andrew Neiman, aquest noi interpretat per un fantàstic Miles Teller, però també és la història de Terence Fletcher, un professor conegut tant pel seu talent com pels seus rigorosos mètodes d’ensenyança. I és mèrit de l’actor JK Simmons que precisament el personatge de Terence Fletcher sigui un dels millors personatges de l’any. Simmons ja ha guanyat per la seva interpretació a Whiplash el Globus d’Or al millor actor de repartiment, el Critic’s Choice, i els premis dels cercles de crítics de les ciutats de Nova York, Los Ángeles i Chicago entre d’altres. És normal que sigui el màxim favorit a emportar-se l’Òscar en aquesta categoria.

Però Whiplash no només es recolza en la qualitat dels seus dos intèrprets principals, i així, aquesta cinta de Damien Chazelle s’ha convertit per mèrits propis en un dels millors films de l’any. Ho demostren les extraordinàries crítiques que ha rebut arreu del món, així com les cinc nominacions que l’acadèmia de Hollywood va anunciar el passat divendres (Pel·lícula, Actor Secundari, Guió Adaptat, Muntatge i So). Veurem si durant la propera 87a edició dels premis Òscars li somriu la sort. Independentment d’això, Whiplash és la millor estrena de la setmana i un film que val la pena veure.

‘Gone Girl’ ens retroba amb el millor Fincher

El passat divendres es va estrenar als nostres cinemes la darrera obra del director nord-americà David Fincher, ‘Gone Girl‘ (Perdida), l’adaptació a la gran pantalla del best-seller de Gillian Flynn. Flynn, que també escriu el guió del film, ens narra la història d’un feliç matrimoni que es veu commocionat quan el dia del seu cinquè aniversari de boda, la esposa desapareix. El marit informa a la policia i es comença a fer campanya per ajudar a buscar-la. Però aviat la pressió mediàtica i policial fan que el retrat de felicitat domestica del matrimoni explicada pel marit es comenci a no sustentar. La seva estranya conducta el converteix, a més, en sospitós, i tothom es comença a preguntar si va matar a la seva esposa.

Aquesta nova pel·lícula de Fincher ens torna a oferir al director de ‘Seven‘ i ‘Zodiac‘ en el seu habitual gran estat de forma, en un film que juga molt bé les seves cartes i que és un reflex molt fidedigne de la pressió que poden exercir els mitjans de comunicació en l’actualitat. Protagonitzada per Ben Affleck i Rosamund Pike, ‘Gone Girl’ és un dels millors films del director i una de les estrenes més sonades d’enguany. Un thriller perfectament calculat que t’atrapa amb la seva progressiva revelació del misteri i que demostra perquè quan pensem en qualsevol thriller fosc, amb segrests o desaparicions, immediatament pensem en David Fincher.

La Isla Mínima, nova joia del cinema espanyol

Aquesta ha sigut una bona setmana per als aficionats al cinema. No només hem pogut gaudir del final del Festival de San Sebastià, se’ns dubte el de més prestigi en territori espanyol, sinó que també hem pogut veure per primera vegada alguna cosa dels pròxims treballs de directors com Tim Burton o J.C. Chandlor i s’ha anunciat la llista dels films candidats a la nominació a l’Òscar a Millor Pel·lícula Estrangera, per aquells qui gaudeixin de buscar les millors obres de cinematografies estrangeres o no tan populars com les americanes i angleses. Per no parlar de les estrenes de films com Frank, amb Michael Fassbender, Baikonur i la nova obra d’un director tan elogiat com Alejandro Jodorowsky, La Danza de la Realidad. En aquest context, semblava difícil que l’atenció de la crítica tan nacional com internacional es fixés en un film espanyol, però així ha estat.

La Isla Mínima, la nova pel·lícula d’Alberto Rodríguez, director entre d’altres de 7 Vírgenes o Grupo 7, ha estat elogiada no tan sols per crítics espanyols, sinó que publicacions com The Hollywood Reporter o Screendaily també s’han rendit a les virtuts de la cinta. La pel·lícula de Rodríguez arriba després d’un altre thriller d’èxit com El Niño, però a diferencia de la cinta de Daniel Monzón, La Isla Mínima troba un millor equilibri entre la seva vesant comercial de thriller i cinta policíaca i la seva pròpia personalitat. De fet, a La Isla Mínima se la podria definir com un thriller d’autor, una cinta que a molts els hi ha recordat un dels esdeveniments televisius de l’any, la primera temporada de True Detective (tot i que el rodatge del film és anterior a la sèrie i el director ha declarat que encara no l’ha vist), mèrit en aquest cas de la fascinant i molt cuidada fotografia d’Alex Catalán, premi al Festival de San Sebastià precisament per aquest treball.

Així, la pel·lícula ens explica la història de dos policies que són enviats a un remot poble dels aiguamolls per investigar la desaparició de dos noies adolescents. En una comunitat gairebé varada en el passat, tindran que fer front a un ferotge assassí, alhora que les seves ideologies oposades van desgastant la seva relació. Amb un repartiment de primer nivell amb Raúl Arévalo, Javier Gutiérrez, Nerea Barros, Antonio de la Torre i Jesús Castro, destacant la feina de Gutiérrez, guanyador del premi a Millor Actor al mateix Festival de San Sebastià, La Isla Mínima és sense cap mena de dubte l’estrena de la setmana, i de moment el millor film espanyol que ha vist la llum a les nostres cartelleres.

Conviure a la Xina amb una mica de violència

Tot i que de moment aquest estiu estigui resultant ser una mica pobre respecte a les estrenes cinematogràfiques setmanals (deixant de banda els típics blockbusters), aquest passat divendres van coincidir fins a tres films que destaquen no tan sols respecte a les estrenes d’aquesta setmana, sinó que podrien perfectament ser considerades de les millors pel·lícules estrenades als nostres cinemes aquesta estació. A més, les obres són tan diferents entre elles que molt probablement gairebé tothom pugui trobar el que més s’adapti als seus gustos.

Així, per començar tenim una de les millors cintes independents nord-americanes de l’any passat, 12 Short Term (o Las Vidas de Grace), molt en la línia d’altres films d’estil similar com Frances Ha o les obres de Lena Dunham, i model perfecte d’aquest nou tipus de cinema tan de moda ara entre tots aquells fans del cinema americà però que prefereixen anar per camins menys transitats. L’altra pel·lícula a destacar és la cinta israeliana estrenada el 2012 al Festival de Venècia i guanyadora de dos premis del certamen (Millor Actriu (Yaron) i premi SIGNIS), Fill the Void (Llenar el Vacío). En la pel·lícula, la directora Rama Burshtein ens presenta, a través d’una mirada sincera i directa al judaisme ortodox, la vida d’una jove jueva que a causa d’un tràgic succés familiar ha de decidir si complir amb la seva obligació i deure (sempre a traves de la mirada ortodoxa), o bé seguir els desitjos del seu cor.

Tot i això, avui ens volem centrar en la tercera pel·lícula de les tres, precisament, que us recomanem des de Ville à Dômat per anar a veure al cinema, Un toque de violencia (A Touch of Sin), la nova pel·lícula d’un dels millors realitzadors xinesos actuals, Jia Zhang Ke, director entre d’altres de pel·lícules com 24 City, Still Life (Naturaleza muerta) i Placeres desconocidos.

Jia Zhang Ke és un director que sempre s’ha caracteritzat per abordar de forma directa i crua la realitat social més amagada de la Xina, fins al punt que les seves pel·lícules puguin arribar a ser molt i molt dures. Ara, amb Un toques de violencia, podem tornar a veure de forma clara la peculiar marca del director, en un film en el que s’entrellacen les històries de quatre protagonistes, tots ells enfrontats a la realitat del seu entorn, fins a un punt que decideixen recórrer a les armes i la violència com a vehicles de sortida d’una situació que molts cops es torna insuportable. La resolució pot no agradar a tots, però el director juga molt bé les seves cartes fins al punt que el temps que dura la cinta estarem més expectants al futur dels personatges que no pas preocupats per la forma en la que intenten sortir endavant. Tot un triomf per un director que veu com poc a poc es va fent amb una filmografia envejable i d’una qualitat equiparable a molt pocs altres directors asiàtics.

The Kings of Summer, la nova joia de Sundance

Una de les millors pel·lícules de fa dos edicions del festival de Sundance (sí, del 2013), The Kings of Summer, s’ha estrenat aquest divendres dia 4 a les nostres cartelleres, després de trobar-se en els llimbs durant gairebé dos anys sencers (la pel·lícula guanyadora d’aquella edició, Fruitvale Station, de fet encara no s’ha estrenat a les nostres terres). Dirigida per Jordan Vogt-Roberts, un dels directors de la sèrie Death Valley, el film ens explica la història de tres joves adolescents que, farts de la sobreprotecció dels seus pares i les restriccions de la societat, decideixen independitzar-se marxant en secret al bosc i construint-se una petita cabanya. A partir d’aquell moment, iniciaran una vida salvatge, segons les seves normes i els seus principis, tot mentre els seus pares els busquen desesperadament amb l’ajuda de la policia.

Amb els actors Nick Robinson, Gabriel Basso i Moises Arias, tots tres molt joves però amb experiència en el món de l’interpretació, el director, juntament amb el guionista Chris Galleta, construeix una història fantasiosa, gairebé un conte de fades amb un gran to melancòlic per a aquells anys d’adolescència, alhora que ho salpica tot amb una vessant còmica reforçada per l’excentricitat dels protagonistes, en una barreja que ha aconseguit molt bones crítiques als EUA. Així, el film arriba ara a la majoria dels països europeus, en el que serà una bona oportunitat per veure com es desenvolupa una de les millors obres d’una de les edicions més brillants del festival de Sundance.

Jarmusch torna, amb un nou disbarat?

La vam poder veure al Festival de Sitges del passat 2013 (on va guanyar el Premi Especial del Jurat), i també figurava entre el cartell del Festival de Canes d’aquell any, però no ha sigut fins a aquest dijous dia 12 que la darrera pel·lícula del director de Down by Law i Night on Earth, Jim Jarmusch, s’ha estrenat a la nostra cartellera. Only Lovers Left Alive (“Només els amants sobreviuen“), el títol d’aquesta nova producció de l’estrambòtic director d’Ohio, molt vilipendiat per la crítica especialitzada en els seus últims treballs, ens transporta altre cop al fascinant (i sembla que mai pesat) món del vampirisme i els vampirs, en un drama romàntic on les eternes criatures de la nit són molt més fràgils i complexes del que podrien semblar a primera vista.

El film ens explica la història d’amor de dos vampirs, l’Adam i l’Eve, els quals veuen com aquesta relació de diversos segles es veu trastocada quan apareix la germana d’ella, l’Ava, una noia salvatge i incontrolable. Aquesta nova figura farà canviar tot el món al seu voltant, i arribarà a posar en perill la seva pròpia existència. Amb un repartiment de luxe, entre el que destaquen noms tan reconeguts com Tilda Swinton, Tom Hiddleston, Mia Wasikowska i John Hurt, la pel·lícula s’ha caracteritzat des del principi per dividir enormement a la crítica (una qualitat característica del Jarmusch del segle XXI). De fet, les crítiques espanyoles són encara més negatives i tot que les dels EUA, però entre tantes opinions que veuen el film com una broma, un exercici de pedanteria i nostàlgia o un mal acudit, destaquen altres punts de vista que la defineixen com una de les històries d’amor més captivadores dels cinemes actuals, com una obra increïblement persuasiva i intel·ligent, i com el millor film que els somnàmbuls, insomnes i les criatures de la nit puguin esperar. I la protagonitza Tilda Swinton, sí.