Tag Archives: Flowers

Ville à Dômat: Capítol 122

Darrer programa de l’any! Avui farem un repàs els millors discs, sèries, pel·lícules i llibres de l’any. Entrevistarem a la gent del Van Van Market La Musa ens parlarà de Stefan Zweig i de Versalles. Divus Julius Bonasera punxarà el més nou de Radiohead,Grimes Youth LagoonThe Jon Spencer Blues Explosion o Mando Diao ,Celebrarem que The Beatles ha arribat a les plataformes d’streaming. Us farem cinc cèntims del possible retorn de Guns N’ Roses i us descobrirem noves bandes com Persian Rugs ,Harrison Ford Fiesta, E S T R O N S, Jarbird o House of Wolves
Dilluns 18.45pm 100.5FM
Ville à Dômat: El 2016 també anirem per lliure.

Advertisements

Ville à Dômat: Capítol 119

Tot i ser pont demà a les 18.45pm Divus Julius Bonasera i els seus ens preparen un altre programa potent. Entrevistarem els responsables de la Mostra de Cinema Italià de Barcelona Punxarem el més nou de Animal Collective,Bloc Party ,Suede,Mystery Jets Official, o We Are Standard Us descobrirem el nou projecte d’ Anthony Hegarty anomenat Anohni.Us informarem dels concerts de Kings of Convenience- KOC, Little Boots, Jay-Jay Johanson i The Saurs a Barcelona. La Musa ens parlara de la Cripta Gaudí Colonia Güell A més tota la info sobre les noves confirmacions dels festivals musicals arreu del món.
Dilluns 18.45pm 100.5FM
Ville à Dômat: The Sounds of Beauty

I love…Ville à Dômat #20: Flowers (fotògraf)

L’últim personatge a “convertir-se” al villeadomatisme és un dels personatges bercelononis per antonomasia. Flowers, l’home del calendari, el fotògraf que retratà a grans músics dels 60s, 70s i 80s, mod declarat, icone de l’escena alternativa musical de fa tres dècades, protagonista de les anècdotes més canalles de Barcelona i del documental “Flowers Pop Art s’ha villeadomatitza’t. 
A què esperes? Villeadomatitza’t.

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Flowers

“El rock ha mort. Visca la pintura”, digué el nostre convidat al finalitzar l’entrevista. La setmana passada vàrem tenir de convidat a Les Entrevistes del Mariscal Mauro a una icona de la Barcelona dels anys 70-80. Fotògraf que fotografiava tots els rostres de tots els artistes, però era molt més que un fotògraf, era un artista pop, era l’home del calendari. 

Un home que havia deixat el seu rostre per sortir en un programa dels anys 80, Oh Bongònia! que va sortir quan va començar a arribar la música new-wave, que presentava un presentador que es deia Miki Moto, i un dels personatges que sortia era un que vàrem entrevistar. Un home del qual s’han fet còmics, un home del qual el Loquillo li ha dedicat una cançó amb el següent títol “Leyenda”. En Flowers.


Bona nit Flowers. Benvingut a la Nova Utopia.


Bona nit.


Com se sent un després de que un personatge com el Loquillo, que en aquella època era una icona de la cultura alternativa, et dediqués una cançó?


Bé, com que ja fa molts anys ja, ja el tinc molt assimilat. I està bé que faci una cançó, però ara ja ho tinc com una cosa assumida, ja no li dono importància, potser.


T’hagués agradat, que per exemple, els Who t’haguessin dedicat una cançó?


Home, no m’hagués agradat, a mi m’hagués agradat dedicar-li una cançó als Who, no ells a mi.


Molt interessant. Has fotografiat a mil i un artistes. Explica una mica als nostres oients a quines bandes has fotografiat. Artistes com qui?


Des de els Who, Bob Dylan, The Rolling Stones, els Oasis, molta gent, molta gent. Miles Davis, Muddy Waters, John Mayall, Steve Winwood, Chuck Berry, Wilson Pickett, Rufus Thomas, etc.


Si ens poguessis explicar alguna anècdota, que en tindràs milions d’anècdotes, però alguna que vulguis compartir amb tots nosaltres.


Jo ara m’adono que estic molt orgullós d’haver fet el que vaig fer i que això queda com un testimoni i ara això és una cosa que molts diuen: “Això ho has fet tu?” Dic sí. Però quan tenia vint-i-un o vint-i-dos anys. Irrepetible i i irrepetible. Si estic molt orgullós del que he fet, i queda com un testimoni i això és una cosa que molts pocs poden dir-ho.


Molta gent, quan parla de Flowers, parla de l’home-calendari. A què es deu això?


Fa aproximadament 30 anys que faig el calendari, i el venc cada any a concerts i allà on vaig.


Suposo que molts de vosaltres, quan us dic que us heu trobat algun personatge, perquè és un personatge que duu una caçadora rocker amb xapes de les seves bandes favorites, una boina i un calendari és en Flowers. Sempre amb una bossa amb discs…


Amb discs i amb altres coses que no són discs. Són fotos, calendaris, i coses que vaig comprant.


Ara et farem una pregunta. Qui és Flowers? Com va començar la teva història?


Va començar d’una forma molt senzilla. Que aquí, a Espanya, per exemple hi havia un buit a les coses. No es feien concerts, jo havia d’anar a fora, tornava i feia fotografies per altra gent.I d’allò vaig començar a fer-les per mi mateix. O sigui no treballar per un altre, sinó per mi mateix. I d’allò vaig començar a fer una gran muntanya, i aquesta muntanya ja no té destrucció. S’ha acabat de fer i ja no hi ha res més.


Actualment dius?


Home jo crec que fa molts anys que el rock s’ha acabat, fa molts anys que s’ha acabat.


Quan creus que el rock va morir ?


Jo crec que el rock va començar en decadència als 80, als 80 la decadència total. No tot, però molta majoria sí.


Però pel que tu dius ara ja sabem quins són els teus pensaments Per exemple jo et podria recitar unes bandes d’ara que són l’essència del rock actual. Per dir-ne una, Muse.


Vaig a dir una cosa i no us ofengueu. Jo ho dic clarament i sencer. A mi em diuen l’altre dia que hi havia una banda anglesa que es diuen Temples, i jo em pensava que era una banda dels 60. No he escoltat tot el disc. Hi han bandes que ara tu compres l’LP i et diuen “Què gran que és!” I no, és que només tenen una cançó bona i la resta és “refrito de refrito”. Desenganyem-nos que fa molts anys que el rock ha mort. Us diré una cosa: la gent té un complex i no té vergonya de dir les coses. Tu ara llegeixes un llibre i dius “ara qui està de moda?” “Hem de fabricar aquell, aquell, l’altre”. Ara un detall curiós: totes les bandes del 60 fan 50 anys: encara segueixen tenint la mateixa força d’abans.


Tu tens una relació d’amor amb Anglaterra de tota la vida. És veritat?


Sí. Jo vaig dir una frase que em va quedar gravada a la història. Una frase de Churchill: No todo el que es inglés ama Inglaterra” A mi m’han donat la vida. El que he estat jo és gràcies a ells i d’alló he anat desenvolupant detalls i detalls i detalls Per exemple, ve una banda de moda, com els Coldplay, omplen estadis, però la vergonya que molts no sabeu us la diré: van tocar a l’estadi olímpic, jo estava traient fotos per la promotora allà i havíem de fer un videoclip d’una cançó: va ser un fracàs que no es va poder fer. I tots havien d’ensenyar el telèfon. Jo li vaig dir al promotor quan es va fer: “Prou. S’ha acabat. Això és la mentida més gran que hi ha.” Ara tot és negoci, abans hi havia una relació públic-músic.


T’hagués agradat en comptes d’artista estar a l’escenari tocant?


Saps què m’agradaria ara? El que no està de moda. Investigar sobre Picasso, Francis Bacon, tots els pintors del 60 i de principi de segle i escriptors i assagistes. Ara la música ja no m’interessa, ja no trobo res bo. Amb el rock s’han fet una gran injustícia les coses: la vergonya més gran de Barcelona i ho torno a repetir és Joaquín Sabina, sold out ticket, tot ple, a 90 i 80 l’entrada. Quan van venir els Who, que som la vergonya i la indecència, no van omplir, es va haver de suspendre i l’any passat els vaig veure a França i l’entrada més cara valia 270 euros: tot ple. No tinc res més a dir. El rock va morir fa anys. Sóc molt real amb les coses, no hi veig futur.