Tag Archives: Jordi Llovet

I love…Ville à Dômat #22: Jordi Llovet (professor)

Jordi Llovet és un professor universitari jubilat, traductor i crític literari català. A mitjan la dècada dels seixanta va començar a estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, però va deixar aquests estudis per començar els de filosofia i lletres, els quals va acabar el 1971. El 1975 va obtenir el doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona  i va començar a exercir-hi de professor, primer d’estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres i més tard de crítica literària al departament de filologia catalana de la Facultat de Filologia de la mateixa universitat; després va ser-ne catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada.

El 2008 es va retirar de la docència universitària acollint-se a un pla de prejubilació, tal com explica ell mateix al llibre de caràcter autobiogràfic Adéu a la Universitat, publicat el 2011 per explicar la seva oposició al Pla Bolonya.i, segons diu, el declivi de l’educació generalista i humanista en l’ensenyament universitari i, per extensió, el conjunt de la societat. L’ínclit i rebel professor s’ha declarat fa poc fan de Ville à Dômat pel nostre caire “clandestí”. A què espereu? Villeadomatitzeu-vos!


Advertisements

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Jordi Llovet

El dilluns passat ens va visitar l’ínclit professor de l’UB, que fou Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, traductor i assagista. Jordi Llovet va respondre a les enverinades preguntes del superb Mariscal Mauro.


És conegut perquè ja fa un temps que es va editar, un llibre que es diu Adéu a la Universitat. Jo l’he agafat una mica per articular l’entrevista o aquesta xerrada, anant només al capitulat. Però n’hi ha una d’elles que m’ha interessat moltíssim, que sotscau del títol que es diu L’eclipsi de les humanitats. Perquè L’eclipsi de les humanitats? Tant malament estem?


Molt malament estem. Passa que la gent va tirant i qui dies passen s’empeny, A veure, què eren les humanitats? Les humanitats van ser una cosa en realitat d’uns quants “pijos” de Florència al segle XIV que es van inventar la restauració del llegat grec i romà. Per molt que fossin un grup selecte i que vivien molt bé i tenien diners, tot i que va ser això van posar a la taula una cosa que va anar molt bé a la història d’Europa, perquè l’Església estava esgotada després del Cisma d’Avinyó. 

Llavors tot això es va aprofitar fins al segle XVIII, fins a la Revolució Francesa, per dir-ho així. Llavors es va acabar això. Va durar una mica l’ensenyament de les coses clàssiques de grec i llatí, pensi que Rimbaud, pensi que és un poeta molt modern i molt homosexual. I ara en aquests moments vosté ja sabrà que la consellera d’educació ha eliminat el grec gairebé de tots els instituts, el llatí queda com una cosa residual i acabarà desapareixent. Per què? Perquè consideren que són coses mortes…


Se’ls hi diu que són llengües mortes i després resulta que … 

De mortes res, perquè tot el dret civil català i el dret civil canònic, ve de l’església però en llatí, i tot el dret que ara fem servir ve del dret romà i això de la democràcia ve d’un model que es va inventar a Atenes. És impossible que s’aguanti un sistema de transmissió d’opinions, que és tant globalitzat, i que tota la gent s’envia SMS i coses, i vota aquest, vota l’altre, i imatges, propaganda a la televisió.


Estàs preocupat per aquesta manca de democràcia? Què se’ns ve sobre? 

Molt. És el que més em preocupa sí.Si la gent no arriba a saber llatí, doncs no passa res, ara si es perden els valors que portaven en sí tot aquest literari i històric de Grècia i Roma, sí que estic molt preocupat llavors. Sobretot perquè ja no és viu el llegat de l’església. Si també fos viu el llegat de la Bíblia i el nou Testament, dius que hi han uns valors importants, i la gent va a missa, i això ordena una mica la vida. Ara, si això ja no ho ordena, i la gent ja no hi va, i resulta que les humanitats estan despreciades sí que em preocupa sí. D’on surten les guies per anar pel món, per aprendre a morir, els valors per tenir paciència per si estàs malalt i et vols curar o per ajudar a una velleta a creuar el carrer?


Per tenir una educació al final… 

Una educació… Urbanitat se’n deia d’això abans, que venia de ciutat, d’urbs. A les grans ciutats no n’hi ha.


Al teu llibre Adéu a la Universitat. justament dius això, un adéu a la universitat i alhora aprofites, el meu entendre, jo no he llegit el llibre sencer però sí que he llegit alguns paràgrafs, per arrabassar una mica amb el sistema universitari i en gran mesura una crítica ferotge a certes endogàmies i a certes maneres de fer de la Universitat. Perquè això és així?


L’endogàmia és general a totes les facultats, però a mi el que em preocupa més és que les facultats de lletres, les que podrien dirigir una mica la inserció de la intel·lectualitat en la vida social, de Barcelona i tot Catalunya, estan en una crisi, la més profunda. Vostè agafa les Facultats d’Història, que estan aquí mateix, i després la Facultat de Filologia que està a la Gran Via, i allà no s’està fent pràcticament res d’interessant, un dia li vaig dir al rector, si voleu que les humanitats sobrevisquin i no quedin com una resta arqueològica, és que les connecteu a la societat amb debats polítics, debats sobre literatura, fas venir escriptors, fas venir traductors, gent de lletres, fas un concurs de…el que sigui.


Moltes coses es podrien fer i no es fan. I em diuen: “És que no tenim pressupost”. Sí que en teniu, el doneu a cada Departament perquè faci tonteries. Per exemple, donen uns diners al departament d’anglès perquè faci venir a un senyor a que parli sobre la llengua dels aborígens d’Austràlia. A qui li interessa això? Per què? Perquè així després, quan aquest senyor marxa al seu país convida al que l’ha convidat aquí, i viatgen de franc.Doncs amb aquestes coses es podrien arreglar molt fàcilment i ara diré una cosa que m’és igual si el rector ho escolta, però: No mana! Abans els rectors manaven, un Josep Maria Brigall, un Flavià Estapé. Abans només hi havia rector i vicerectorat. El rector parlava amb el vicerectorat i li deia “fés això”. I l’altre ho feia. Ara no, ara el rector ha de parlar amb el vicerectorat, el vicerectorat amb els degans, els degans amb els caps de departament, els caps de departament amb el professor…


Total, no es fa absolutament res. L’únic que els preocupa és mirar d’estalviar diners i això que li diré ara és gravíssim: el 50% del professorat de la meva facultat estan cobrant una mitjana de 500 euros mensuals. Això, això no pot ser. La meva dona de fer feines no cobra tant, perquè un servidor tampoc és ric, però si en tingués dues, ja seria això. I això per fer 4 hores setmanals. Amb 8 hores setmanals una dona de fer feines cobra això. No pot ser de cap manera que un professor universitari estigui infravalorat d’aquesta manera.


A més és que tenim nivell, hi ha professors que són bons…


Hi ha molt nivell i ara estant sortint professors molt millors que els d’abans. L’altre dia un amic meu em deia que el que s’hauria de fer és enviar a casa tots els catedràtics i que pugessin els altres professors a la categoria de funcionari. Vaja, de professor ordinari. El catedràtic és el que passa sempre, un cop té la plaça doncs comença a marxar i li fa la classe un altre, i se’n va de viatge, i marxa, i diu que està malalt, etc. Aquí hi ha una qüestió que s’ha d’organitzar bé i la gent ha de tenir vocació i els qui en tenen més són els joves. Jo conec nois i noies de 30 i 35 anys que són excel·lents professors i ja fa 4 o 5 anys que estan així, i que estan decebuts.


Aquí al nostre programa no podem fer contingut polític. Però d’alguna manera, com que tot és política, quan hi han tants canvis de govern, i ara sembla que, no sé si n’hi hauran o no, però de moment venen moltes eleccions. Tots aquests canvis de govern, de lleis universitàries, d’ensenyament, no és un garbuix?


És un desgavell. Aquí el que va ser més culpable de tot va ser el senyor Felipe González, que li tenia molta simpatia però per moltes altres raons. I encara els hi tinc vaja. Però si tens 13 anys de govern, en l’època de la transició, aprofita per fer una reforma educativa sòlida i mira de pactar amb l’oposició perquè quedi bloquejada, i si has de posar religió n’hi poses. Per que aquí falta la història de les religions, perquè diuen “Oh, religió”. No, escolti, és molt important saber història de les religions. Perquè moltíssima gent d’aquí Catalunya tindrà un cert rebuig contra la religió. Perquè quan saps història de les religions, t’expliques fins i tot l’assassinat de Charlie Hebdo. Perquè es clar, viuen en aquesta democràcia recomfortable que és França, amb una llibertat d’expressió on non ha d’ofendre a ningú, i ofen a molta gent.


Per anar acabant, molta gent que ens escolta és gent jove i està preocupada per com abordar un futur millor, els estudis… Des de la teva experiència? Què els hi diries?


La societat estudiantil està dividida en dos: els dropos, que no han fet mai ni brot, ni a la E.S.O ni al Batxillerat ni mai, ni a la carrera, perquè la carrera de lletres també la regalen. I ara aquests són uns quants. I després hi ha una sèrie de gent que ha fet un esforç, ha treballat, tant si ha estat com a la pública com a la privada, que s’han pres les coses seriosament, les noies sobretot. Això anirà baixant i els altres paisos ens superen: Alemanya no en parlem, Anglaterra també, França també… S’han plantejat l’educació amb cap i peus.


Moltes gràcies Jordi Llovet i fins ben aviat.

De Brises i Boires: "Adéu a la Universitat" Jordi Llovet

El passat dilluns vàrem passar una bona estona xerrant amb el convidat de Les Entrevistes del Mariscal Mauro, el professor Jordi Llovet, autor de diverses traduccions i assajos com El sentit i la forma. Assaigs d’estètica, Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Aprofitant aquest fet, el nostre lletraferit Matapardals a la seva secció De Brises i Boires us presenta el seu darrer assaig amb bastant èxit Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats, que va estar dos setmanes seguides en posició 4a, després de la seva publicació a la llista dels més venuts, del suplement cultural de La Vanguardia, si un servidor no recorda malament.


Jordi Llovet i Pomar va nèixer el 1947 i és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i després de llicenciar-se realitza cursos de doctorat a diverses ciutats europees com Berlín i Francfort. Posteriorment a la nostra ciutat barcelonesa es doctora i comença la seva activitat docent a la Universitat, on ha estat professor d’Estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres, professor de Crítica Literària al Departament de Filologia Catalana i finalment culmina la seva carrera sent Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Funda el Col·legi de Filosofia, que presideix el 1984 i 1989 i és director de l’Àrea de Literatura i de la Societat d’Estudis Literaris. Com un servidor ha esmentat abans, ha realitzat nombrosos assaigs com el seu primer Per una estètica egoista. Esquizosemia, un resum de la seva tesi doctoral, De l’amor, el desig i altres passions (1980) o Frontera i perill (1987). El professor Llovet també ha exercit de traductor, començant per La metamorfosi de Kafka (1912), que va titular La Transoformació (1978), i després autors com Rainer Maria Rilke, Thomas Mann, Friedrich Hölderlin, Gustave Flaubert, Voltaire, Friedrich von Schiller, Lord Byron, Charles Baudelaire amb la traducció de Les Flors del Mal (1857) del qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, entre d’altres. També ha estat vinculat al món editorial, sent el director de l’edició espanyola de les Obres Completes de Franz Kafka, a partir de l’edició crítica de Fischer Verlag



El seu darrer llibre “Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats” és dedicat als seus estudiants. Encara que veiem l’autor com a un humanista i molt clàssic, s’enroca en consideracions com el festival de música avançada Sónar “Hi vaig cada any i quedo esbalaït. Hi ha una pila de gent jove fent el mico amb uns moviments que són automàtics, cosa que no té res a veure amb altres balls com el minuet i el tango”. Adéu a la Universitat alterna seccions autobiogràfiques “distretes i amenes”, allunyades de les anècdotes que alimenten el discurs oral de Llovet, i capítols on el professor fa un repàs de la Universitat i desenvolupa idees que ha anat plantejant-se durant els 43 anys de carrera universitària. El seu estil és molt fi, però enverinat d’una forma sàvia.


El professor Llovet dedica un capítol sencer a parlar del mal que han fet l’entrada de les noves tecnologies als estudis d’humanitats. “No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor”, diu al seu llibre. “Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d’esforç com són els moments d’estudi”. En aquesta frase el professor Llovet fa una reivindicació de les virtuts de la conversa socràtica, a partir del dubte sistemàtic s’arriba a noves veritats, i segons ell, posa de manifest que Internet “dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada”. Construeix un discurs molt interessat sobre la importància de les humanitats i fa una crítica ferotge a el mode de plantejar-se l’ensenyament, tant primari, com secundari, fins universitari i una crítica molt punyent al Pla Bolonya.


Un llibre on a més, recorda anècdotes, tant com a professor, com a alumne. Un llibre per gaudir llegint, tornant-lo a llegir, subratllar-lo, citar-lo, tornar-lo a llegir. Un llibre que dóna reflexió i debat. L’obra d’un erudit de les humanitats, de les lletres i la literatura en general, un dels últims humanistes del nostre temps. De lectura recomanada per a algú amb sensibilitat per la cultura i obligatòria per a qualsevol estudiant abans d’entrar a la Universitat. Plus quam decem.