Tag Archives: Jules renard

De Brises i Boires: “Pèl de Panotxa” Jules Renard

El darrer dilluns vàrem recomanar des del nostre espai de llibres De Brises i Boires la nova traducció del llibre Pèl de Panotxa, de l’escriptor Jules Renard.

00106522022331____1__1000x1000

Pierre-Jules Renard (Châlons-du-Maine, Mayenne , febrer 22 de 1864 – París, 22 maig de 1910) va ser un escriptor, poeta, dramaturg, crític literari i autor de teatre francès. Va ser membre de la Acadèmia Goncourt i un dels fundadors del Mercure de France.
Va néixer el 22 de febrer de 1864 , fill de François Renard i Anna-Rose Colin, en Châlons-du-Maine, Mayenne, França, lloc on treballava el seu pare en la construcció del ferrocarril. Renard va créixer en Chitry-les-Mines, Nièvre . Va tenir tres germans majors: Amélie, nascuda el 1858, hauria de morir a primerenca edat; una segona filla també anomenada Amélie, nascuda el 1859; i un tercer anomenat Maurice, qui havia precedit a Pierre-Jules a l’haver nascut en 1862. La infància de Renard es va caracteritzar per ser difícil i trista.

Malgrat haver decidit no assistir a la prestigiosa Escola Normal Superior (École Normale Supérieure), va desenvolupar un amor per la literatura, el qual eventualment dominaria la seva vida. Entre 1885 i 1886 va realitzar el servei militar a Bourges .

Algunes de les obres de Jules Renard s’inspiren al camp de la regió de la Nièvre. Els seus personatges són irònics i algunes vegades cruels, arribant inclusivament en les seves Històries naturals (Histoires naturelles) a humanitzar animals i embrutir als homes. Era partidari del pacifisme i de l’anticlericalisme. Ha deixat una obra apreciada per la seva senzillesa i per la seva sinceritat.

La trama de Pèl de panotxa s’estructura en 48 escenes independents més l’àlbum d’en Panotxa amb el que podria ser la descripció de 30 fotografies inexistents. Sembla que la família Lepic de la novel·la és el retrat de la família de l’autor, un cau de passions contingudes. Viuen en un entorn rural, amb un passament folgat, el pare, la mare, el fill gran, la filla i el  petit, Panotxa, un noiet sense nom. El noi petit dels Lepic —anomenat Panotxa, pel color del cabell— és un fill rebutjat. Pidola almoines d’afecte, necessita ser estimat.  El pare i la mare s’odien i Panotxa és l’intermediari que en rep els cops. En Panotxa és objecte d’humiliacions,  és qui remata amb les mans les peces caçades

pel pare, és qui per no fer-se veure a taula es queda amb gana, és qui carrega el sarró i l’escopeta en les sortides familiars. Panotxa no replica mai. Però el relat mostra la crueltat amagada del noiet, la impietat amb els animals, mentre espera secretament la mirada d’aprovació dels pares i dels germans, es va endurint, fins que inicia el camí sense retorn de la rebel·lió.

Les accions vexatòries cap al protagonista estan just esbossades a través del llenguatge col·loquial, amb constants el·lipis i sobreentesos. La indefensió i també la murrieria de qui ho explica són el producte de la venjança verbalitzada de l’autor cap a la seva família, cap a l’entorn hostil de la seva infantesa. Per tot plegat, encara que Panotxa és un infant, el fons de la història i la forma de presentar-la reclama lectors amb una certa maduresa.
La versió teatral que va fer el mateix autor és, després de cent vint anys, obra de repertori en teatres parisencs. Aquí, Adrià Gual en va fer una versió que va estrenar al Teatre Romea, el 1907, amb la seva companyia Teatre Íntim. ¿Quina companyia la muntarà de nou?
JULES-RENARD1
Advertisements