Tag Archives: Kate Bush

The muses of La Musa: Caroline Rose

An obsession with money, an unfaithful lover, a friend’s accidental pregnancy, misogyny, loneliness, death… This is just some of the lighthearted subject matter that make up LONER––the darkly comedic second album from songwriter/producer Caroline Rose. Armed with an arsenal of new instruments and equipment, an ever-growing sense of “ahhh fuck it,” two years of exploration, and a wicked sense of humor, Rose delivers a set of serious songs wrapped in a sprightly, angsty pop burrito. Because, as Rose puts it, “Sometimes sad songs just need a cocktail”.

“I call it Schizodrift,” she says sipping on a martini with her pinky out. “I want to make music that sounds as manic as I feel.” Filled with catchy synth hooks, Ray Manzarek-esque Farfisa, surf guitar, depth of thought and a punk attitude, LONER captures the energy of bands like Le Tigre and The Cramps, and nods to the styles of Blondie and DEVO, the pop hooks of icons like Justin Timberlake, all the while being inspired by the artistry of Kate Bush.

Advertisements

The muses of La Musa: Jenny Hval

Our muse of the week comes from the cold Norway and she’s gonna be today at Primavera Sound. There are few biographies that are as curious as that of the Norwegian singer songwriter Jenny Hval: she started in a gothic metal band, got into ethereal pop and experimentation under the moniker Rockettothesky and now under her own name she has established herself as one of the most original and committed voices in contemporary pop. On “Innocence Is Kinky”, her fourth album, she uses songs that oscillate between the vapours of Kate Bush and the abstraction of FKA Twigs to explore themes of gender and sexuality and to tackle political questions, but it is on “Apolcalypse, Girl” that she has taken her condition of performer, intellectual critique and creator of provocative pieces of distorted pop even further and her name is now a synonym for commitment and creative freedom.

L’In-Edit del diumenge 26

Divus Julius Bonasera i DJ Bassas us recomanen els millors documentals de l’In-Edit Beefeater d’avui. O els dies secrets de Joe Strummer a Granada, quan va deixar The Clash a l’estacada per escapar de pressió i depressió. I Need a Dodge! Joe Strummer on the Run torna al lloc del crim i aprofundeix en allò que va apuntar primer Quiero tener una ferretería en Andalucía a l’In-Edit 2012. Aquesta vegada és un director anglès, Nick Hall, qui ens guia per aquell lost weekendstrummerià. “He vingut aquí per sentir el dolor de la ferida”, declarava un llatzerat Strummer post-Clash a la ràdio espanyola. El seu cotxe perdut (es va comprar un Dodge Barreiros i el va aparcar vés a saber on) és el rastre per seguir aquells espectrals passos andalusos. 091, Radio Futura i un fotimer d’amics locals –i també alguns ex-Clash- refan una història amb aires de llegenda: l’aparició d’un barbut Strummer a Granada (“aquí hi ha un guiri que pregunta per vosaltres”), els Clash preguntant-se on coi devia ser el seu líder, les conflictives gravacions de l’àlbum de 091; un home buscant-se a ell mateix. Un ésser frustrat i masegat que va fugir on el van guiar les Spanish Bombs i va deixar la seva petja indeleble a la ciutat meridional. I sabeu què? Que aquesta versió dramàtica de Colega, ¿Dónde está mi coche? fins i tot compleix les seves detectivesques expectatives i… Localitza el Dodge!
Avui 20h Aribau Club 1 i Dijous 30, 17h Aribau multisales 5

Era una original, una raresa al pop. Les seves cançons no sonaven com ningú, semblava no tenir antecedents. Com diu Elton John, “aquelles no eren cançons normals”. The Kate Bush Story desvela el “preciós misteri” de Kate Bush. Una impossible desfilada de fans cèlebres lloen l’artista. John Lydon (Sex Pistols, P.I.L.) parla de la seva veu “quasi histèrica. Absolutament fascinant”. L’autor de còmics Neil Gaiman exclama “‘Wuthering Heights’ era com música banshee. Una dona d’un altre món cantant sobre un llibre!”. Brett Anderson (Suede) sentencia que “la gent s’ha hagut d’inventar la seva versió de qui és ella”. N’hi ha més: Tricky, Bat For Lashes, Viv Albertine (The Slits), Peter Gabriel, Tori Amos, Annie Clark (St. Vincent)… Amb imatges d’arxiu i antigues entrevistes aclarim l’endevinalla: les seves influències, la seva precocitat (als 15 anys ja tenia 100 cançons; als 16 gravava “The Man with the Child in His Eyes”); l’origen de la seva “gimnàstica vocal” (Brett Anderson dixit); la seva negativa a actuar en directe (només va fer dues gires); el seu afany d’aventura i experimentació. I, finalment, la seva unió al club dels artistes desapareguts: a finals dels 80 s’esfumava de l’ull públic per dedicar-se a ser mare a temps complet. Quina dona.