Tag Archives: Literatura

De Brises i Boires: “Pèl de Panotxa” Jules Renard

El darrer dilluns vàrem recomanar des del nostre espai de llibres De Brises i Boires la nova traducció del llibre Pèl de Panotxa, de l’escriptor Jules Renard.

00106522022331____1__1000x1000

Pierre-Jules Renard (Châlons-du-Maine, Mayenne , febrer 22 de 1864 – París, 22 maig de 1910) va ser un escriptor, poeta, dramaturg, crític literari i autor de teatre francès. Va ser membre de la Acadèmia Goncourt i un dels fundadors del Mercure de France.
Va néixer el 22 de febrer de 1864 , fill de François Renard i Anna-Rose Colin, en Châlons-du-Maine, Mayenne, França, lloc on treballava el seu pare en la construcció del ferrocarril. Renard va créixer en Chitry-les-Mines, Nièvre . Va tenir tres germans majors: Amélie, nascuda el 1858, hauria de morir a primerenca edat; una segona filla també anomenada Amélie, nascuda el 1859; i un tercer anomenat Maurice, qui havia precedit a Pierre-Jules a l’haver nascut en 1862. La infància de Renard es va caracteritzar per ser difícil i trista.

Malgrat haver decidit no assistir a la prestigiosa Escola Normal Superior (École Normale Supérieure), va desenvolupar un amor per la literatura, el qual eventualment dominaria la seva vida. Entre 1885 i 1886 va realitzar el servei militar a Bourges .

Algunes de les obres de Jules Renard s’inspiren al camp de la regió de la Nièvre. Els seus personatges són irònics i algunes vegades cruels, arribant inclusivament en les seves Històries naturals (Histoires naturelles) a humanitzar animals i embrutir als homes. Era partidari del pacifisme i de l’anticlericalisme. Ha deixat una obra apreciada per la seva senzillesa i per la seva sinceritat.

La trama de Pèl de panotxa s’estructura en 48 escenes independents més l’àlbum d’en Panotxa amb el que podria ser la descripció de 30 fotografies inexistents. Sembla que la família Lepic de la novel·la és el retrat de la família de l’autor, un cau de passions contingudes. Viuen en un entorn rural, amb un passament folgat, el pare, la mare, el fill gran, la filla i el  petit, Panotxa, un noiet sense nom. El noi petit dels Lepic —anomenat Panotxa, pel color del cabell— és un fill rebutjat. Pidola almoines d’afecte, necessita ser estimat.  El pare i la mare s’odien i Panotxa és l’intermediari que en rep els cops. En Panotxa és objecte d’humiliacions,  és qui remata amb les mans les peces caçades

pel pare, és qui per no fer-se veure a taula es queda amb gana, és qui carrega el sarró i l’escopeta en les sortides familiars. Panotxa no replica mai. Però el relat mostra la crueltat amagada del noiet, la impietat amb els animals, mentre espera secretament la mirada d’aprovació dels pares i dels germans, es va endurint, fins que inicia el camí sense retorn de la rebel·lió.

Les accions vexatòries cap al protagonista estan just esbossades a través del llenguatge col·loquial, amb constants el·lipis i sobreentesos. La indefensió i també la murrieria de qui ho explica són el producte de la venjança verbalitzada de l’autor cap a la seva família, cap a l’entorn hostil de la seva infantesa. Per tot plegat, encara que Panotxa és un infant, el fons de la història i la forma de presentar-la reclama lectors amb una certa maduresa.
La versió teatral que va fer el mateix autor és, després de cent vint anys, obra de repertori en teatres parisencs. Aquí, Adrià Gual en va fer una versió que va estrenar al Teatre Romea, el 1907, amb la seva companyia Teatre Íntim. ¿Quina companyia la muntarà de nou?
JULES-RENARD1
Advertisements

De Brises i Boires: “Submissió” de Michel Houellebecq

El darrer dilluns des del nostre espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar el darrer llibre de l’escriptor francès Michel Houllebecq: Submissió, en francés “Soumission”.

Michel Houllebecq  (nom real Michel Thomas) (Saint-Pierre, 26 de febrer de 1956) és un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema francès.
Autor provocador i controvertit, les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. Se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es poden considerar atípics. Ell, guia d’alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinàmica i de conviccions. Es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptarà el seu cognom com a pseudònim artístic. Primer va viure a Dicy dans l’Yonne, després a Crécy-la-Chapelle (en el departament de Sena et Marne). El van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
MICHEL-HOUELLEBEC
La novel·la, Les Particules élémentaires, publicada el 1998 a França i traduïda i publicada en català el 1999 per Anagrama/Empúries com Les partícules elementals, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. La traducció de Les Particules élémentaires a l’anglès Atomisedva merèixer el Premi IMPAC 2002, que van compartir Houellebecq i el traductor Frank Wynne.
La seva següent novel·la, Plateforme, de 2001, encara li va fer guanyar més reputació. La novel·la està escrita bàsicament en primera persona, per un oficinista mediocre i ja madur, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual. També conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana. Aquest fet, i una entrevista que l’autor va concedir a la revista Lire, va fer que diverses organitzacions l’acusessin de racisme.

Soumission, la darrera novel·la de Michel Houellebecq, anava camí de ser pedra d’escàndol a França. Houellebecq, amb el seu estil desmenjat i amb ganes de fer veure que està de tornada de tot, sempre ha buscat el soroll publicitari. La fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania, va ser interpretat per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta.
Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Soumission va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig. En tot cas, la sortida d’escena de Houellebecq i del seu llibre fa la lectura menys condicionada. Les tòpiques reaccions que va provocar inicialment Soumission desdibuixen les idees de fons del llibre.

LA12_G