Tag Archives: Llibres

De Brises i Boires: "Classe de ball per a majors" Bohumil Hrabal

Aquest dilluns recomanem al nostre espai De Brises i Boires el llibre Classe de Ball per a Majors, de l’escriptor txec Bohumil Hrabal.


Bohumil Hrabal va nèixer a Brno, l’imperi Austrohongarès el 1914 i va morir el  1997 a Praga.

El seu padrastre era el gerent d’una fàbrica cervesera. Estudià Dret a la Universitat Carolina de Praga, llicenciant-se’n tardanament el 1946. Tanmateix mai treballà en aquest camp sinó que abans de dedicar-se plenament a l’escriptura, exercí feines d’allò més diverses (sovint font d’inspiració per als seus relats): viatjant de comerç, ferroviari (durant la Segona Guerra Mundial, cosa que inspirà Trens rigorosament vigilats), trinxador de paper vell (Els sofriments del vell Werther) o oficinista.

Els seus llibres estan traduïts a 24 llengües.

Classe de Ball per a Majors és un monòleg incontenible d’un ancià  que  va desgranant els seus records davant una jove, com qui li  ofereix l’únic capital acumulat al llarg de la seva vida. Durant la seva,  Hrabal va tenir que acostumar-se a subsistir sota l’opressió nazi i el  govern estalinista, quedant en el seu caràcter un pòsit d’estoicisme  que es filtrarà en els seus texts suavitzat per l’humor més  escatològic.
Una vida que podria simbolitzar la de la seva pròpia pàtria, la  literatura de la qual encarna com pocs autors aconsegueixen fer amb  la cultura a la que pertanyen.

Al llibre hi podem trobar el discurs alucinat i envolvent de Kafka i la  sàtira antimilitarista de Hašek.
L’enyorança d’aquest temps, el de l’Imperi Austrohongarès es barreja  amb anècdotes de la seva vida militar, amb els relats de treballs com  sabater i cerveser.
El personatge de Hrabal, fa doncs, un balanç de la seva vida a  través d’un relat subjectiu que no troba el contrapès d’una mirada  exterior i clarificadora sinó fins les pàgines finals.
Advertisements

De Brises i Boires: "El claustro rojo" Juan Vico

El darrer dilluns vàrem recomanar el darrer llibre de l’escriptor castellà Juan Vico: El claustro rojo.


Juan Vico va nèixer a Badalona el 1975 i és escriptor, autor de novel·les, relats i llibres de poemes. És llicenciat en Comunicació Audiovisual i DEA en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha obtingut premis com l’Internacional de Poesia Arcipreste de Hita o el Fundació Monteleón de Novel·la Curta.


En aquest El claustro rojo l’autor ha assajat 11 relats i a cada un d’ells s’ha apropiat d’un timbre, d’un idioma i una veu propis. I encara que siguin històries diferents, hi ha un elements que els entreteixeix i les comunica. Aquest fil és l’art. A cada història es narra una peripècia diferent, ambientada en un país o un període històric diferent. Per exemple, en el relat que dona títol al llibre ens trobem davant una història confessional: un home a punt de morir li explica un terrible secret a un jove novici, en una ambientació medieval que ens recorda a les intrigues de El nom de la rosa, d’Umberto Eco.


En una altra història un grup de bohemis assisteixen a una sessió d’espiritisme, mentre el món sucumbeix per la Gran Guerra. S’aprecia una gran sensibilitat i erotisme a La espuma de los cangrejos, relat ambientat al Japó Feudal en el que l’art i els sentiments s’entrellacen formant un haikú de gran bellesa poètica. L’art i la mort i la vida també caben en la literatura. I d’això parla precisament aquest volum curt de contes: de la bellesa terrible, com aquell àngel de Rilke, que s’amaga darrere l’art.


El primer conte és titulat Agost, on es parla de l’escriptor jueu polac Bruno Schulz però en la seva vessant de dibuixant. Així, un relat que podria haver-se construït com metaliterari per la relació que Schulz va tenir amb Wittold Gombrowicz, es manté fidel a l’aposta de Vico. En aquest conte trobem ecos de Vértigo, de W. G. Sebald i d’aquesta visió decadentista de l’art i cultura europeus.


Onze relats protagonitzats per creadors d’èpoques i geografies molt diferents sotmesos a un únic destí: el dictat pels seus mitjans i desitjos. Les fosques intrigues d’un monestir belga del segle XV. L’efervescència de la Viena d’entreguerres. El París dels impressionistes. El canviant Japó del període Edo. La Roma de principis del segle XIX. La Venècia del XVII. Una sessió espiritista en un poble de la Costa Brava durant els anys de la Gran Guerra. Els somnis inconfessables d’una pintora de bodegons. Un jueu polac perdut en un estiu etern. Un secret familiar codificat en un remot paisatge. El cos com a última frontera de l’experiència artística.


Si entre la nostra gent hi ha algú que no hagi llegit aquest llibre, que llegeixi aquest llibre i, un cop llegit, ple de coneixement, que el rellegeixi.

De Brises i Boires: "La llum de la nit" Pietro Citati

El darrer dilluns a la nostra secció literària De Brises i Boires vàrem recomanar el llibre La llum de la nit, del crític literari i escriptor Pietro Citati.


El florentí Pietro Citati estudia a Torí, a l’Institut Social i a continuació a l’institut Massimo d’Azeglio. L’any 1942, després del bombardeig de Torí, la família es trasllada a la Ligúria, d’on és part de la família (siciliana i piemontesa). Es llicencia en lletres modernes a l’Escola Normal Superior de Pisa en 1951. Fa estudis autodidactes de Plató, Homer, Alexandre Dumas, Shakespeare, Lord Byron, Poe o K. Mansfield. Coneix a Italo Calvino als 17 anys, i manté aquesta relació de per vida. A partir d’aquest moment comença la seva carrera de crític literari, i col·labora en revistes com Il Punt (al costat de Pier Paolo Pasolini), L ‘Approdo i Paragone. Viu a Roma des de 1954, després de passar tres anys a Munic i Zuric. Entre 1954 i 1959 ensenya italià a les escoles professionals de Frascati i també a la perifèria de Roma. 

A la dècada següent comença a escriure pel quotidià Il Giorno. I entre 1973 i 1988, escriu a les pàgines culturals del Corriere della Sera. Finalment, des de 1988 és el crític literari de La Repubblica.


A propòsit de Chuang-tzu, potser l’obra més suggestiva de la literatura taoista, escriu Pietro Citati: “Un llibre únic i meravellós; llibre per llegir i rellegir, fullejar i tornar a fullejar; llibre per tenir al costat del llit oa la taula de treball durant mesos sencers; ens bastarà una imatge per inventar mons, una sentència per reflexionar durant anys, una pàgina per canviar completament la nostra vida … ” No resultaria excessivament exagerat aplicar aquestes mateixes paraules a La llum de la nit, un fascinant compendi de mites, evocacions, reflexions, una lúcida passeig per la història del món vista amb una llum diferent.


Alguna cosa ens recorda Piedro Citati a Stefan Zweig. Com ell, és autor de grans biografies -Goethe, Leopardi, Tolstoi, Kafka-; com ell, escriu amb qualitat de pàgina, amb vocació d’estil: té cura, no fantasieja, no novelitza, però no s’oblida mai que està fent literatura. La llum de la nit vindria a ser així l’equivalent d’una de les obres més famoses de Zweig, els seus moments estel·lars en la història de la humanitat. Però Citati atén menys als fets històrics, que als mites que estan darrere d’ells.


Comença el llibre al·ludint als túmuls que els viatgers del segle XVIII es trobaven amb certa freqüència al costat del camí en l’estepa ucraïnesa: “Feien llavors un alt d’uns minuts o d’unes hores. Al voltant s’estenia una catifa de flors: tulipes silvestres, lliris grocs i violetes, roselles, ranuncles, jacints porpra, submergits en una herba blanca com de plomissol, un mar de plata; al fons, en l’aire transparent i blau, passaven, veloços, retallats contra el cel, els cérvols, els llops grisos i blaus, les àguiles i les avitardes. Els viatgers no sabien que en aquells túmuls jeien els cossos dels prínceps escites, les costums i empreses havien llegit apassionadament a Heròdot”.


Amb l’enigmàtica història dels escites comença el viatge que aquest llibre proposa; al final, com no podia ser d’altra manera, ens trobem amb “La fi del món”, amb el mite de l’Apocalipsi vist des d’una ment esquizofrènica. Al mig hi ha lloc per a moltes estades lluminoses, les pàgines dedicades a Les mil i una nits, per exemple, o El conte dels contes, del napolità Giambattista Basile. Ple de tresors amagats està aquest llibre inesgotable, que en la seva primera part ens parla d’Apol·lo i d’Ulisses, de Sòcrates i Neró, de Plutarc i del Apuleu que en les seves Metamorfosis o en L’ase d’or ens va explicar com ningú la història d’Eros i Psique, una d’aquestes històries on millor resplendeix la “llum de la nit” que dóna títol al volum.


De Sant Pau a Dante ens porta la segona part, que s’ocupa dels ritus i els mites cristians. Al costat de les pàgines dedicades al Déu carnal de Sant Agustí, destaquen les que s’ocupen del cant de la perla, compost al segle I o al segle II després de Crist, d’autor desconegut, en el qual es troben paral·lelismes “amb els Apocalipsi jueus tardans, els Evangelis i les Epístoles de Sant Pau, amb la tradició judeocristiana i la de l’església de Síria, amb la gnosi pagana i cristiana, amb la cultura zoroàstrica, mandea i maniquea i fins i tot amb les antigues novel·les gregues, inspirades en el culte al sol “. Pietro Citati comença a parlar d’aquesta obra enigmàtica com qui ens explica un conte: “Un príncep molt jove vivia en un remot regne d’Orient”.


A la Xina es dedica la tercera part, al món islàmic la quarta. En aquesta última part –de les pàgines sobre Les mil i una nits, ja mencionades– destaquen les dedicades a literatura persa, més enllà de l’admirat i adulterat Omar Jayyam; com ell indica, una vegada conegudes “les albes i les nits” de Nezami o “el mirall dels colors i els perfums” de Rumi no deixaran ja d’acompanyar per sempre com les aigües clares de Petrarca, els albatros, fars i encensers de Baudelaire, la nau naufragada i els ocells de Hopkins”. La cinquena i última part, “La mort dels déus”, comença amb la trobada entre Moctezuma i Cortés i acaba amb Leopardi i el seu poema “L’infinit”. Unes històries són ben conegudes del lector espanyol -la conquesta de Mèxic, la destrucció de l’imperi incapaç, mentre que altres resultaran tan noves com la de Sabbatai Zevi, al qual els jueus del segle XVII van considerar el Messies i que va acabar convertit a l’Islam, però totes elles es llegeixen amb el mateix interès.


Pietro Citati sap comptar, seduir amb la música de les paraula, i per això ningú tan capaç com ell per a deixar constància de les aventures de la intel·ligència i per deixar-nos entreveure aquesta altra llum que està més enllà, i no més ençà, de la llum de la raó.

De Brises i Boires: "Deshielo y Ascensión" Álvaro Cortina

El darrer dilluns al nostre espai literari vàrem tractar la primera obra de l’escriptor bilbaí Álvaro Cortina: Deshielo y Ascensión.


Álvaro Cortina Urdampilleta (Bilbao, 1983), és llicenciat en Filosofia i en Comunicació Audiovisual a la Universitat de Navarra , i és doctorand de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid. Ha estudiat com alumne visitant a La Sapienza de Roma i a París II Panthéon – Assaz. Col·labora regularment des fa cinc anys a la secció de Cultura d’El Mundo, especialment en temes de literatura i teatre. 

També ha escrit a per a La Aventura de la Historia, Claus de la Raó Pràctica, El Cultural, Llegir o Anotar, entre d’altres. A més a més ha publicat nombrosos articles especialitzats a revistes acadèmiques de Filosofia. Aquesta és la primera obra.


Deshielo y Ascensión és una novel·la dividida en quatre que podria llegir-se amb independència, unides pel subtil nexe d’alguns personatges i escenaris comuns. L’acció transcorre en un lloc i època no determinats, molt al Nord, al bell mig del gel, on dos caçadors esperen per matar rens i acaben per donar caça a una estranya criatura. A la primera part, HOMMSTAD, acompanyem al caçador Isaak-Vargas i Lowsla, els caçadors, a una cacera. A la segona part, trobem un canvi de veu narratiu important a la base de FURTH/ISOKO LITHIUM-3000, comandada per un enginyer. A partir d’aquí, els destins dels protagonistes es creuaran i la història es desenvoluparà de forma imprevista.


És una història futurista i interestel·lar que està aconseguida amb una mescla d’imaginació i reflexió. És un home d’imaginació i que sap escriure, que cultiva la humilitat literàriament, entesa com una tendència clara a no jutjar a ningú en els seus texts. Aquestes tres coses, imaginació, talent i ànim de no jutjar, són les que conformen l’estructura íntima de l’escriptor. Té ritme, tremolor i originalitat.


El lector d’aquest llibre té la sort de poder gaudir de dues novel·les juntes: una espècie de relat de Flaubert incrustat entre dues llesques que són més bé de Ray Bradbury o Isaac Asimov, amb un to estilístic unitari a tot el llibre. Amb un llenguatge multiforme, ple de referències i al·lusions jeroglífiques no sempre discernibles i escrita amb un estil dens, la veu de l’autor demanda un lector còmplice que comprengui el joc i el segueixi.

De Brises i Boires: "Les incerteses. Sobre la creació del món" Jaume Cabré

El darrer dilluns al nostre espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar el darrer llibre -assaig- de l’escriptor català Jaume Cabré: Les incerteses. Sobre la creació del món.


Jaume Cabré és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència i professor a la Universitat de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Durant molts anys ha compaginat l’escriptura literària amb l’ensenyament. També ha treballat en el guionatge televisiu i cinematogràfic. Amb Joaquim Maria Puyalva va ser el creador i guionista de la primera sèrie televisiva: La granja (1989-1992), a la qual van seguir altres títols com Estació d’enllaç (1994-1998), Cims (2000) i les tvmovies La dama blanca (1987). Ha tocat la narrativa curta com Baix Continu i novel·les com Senyoria (1991), i els seus èxits més grans com Les veus del Pamano (2004) i el darrer llibre de narrativa que ha fet, Jo Confesso. També ha tocat el gènere assagístic, amb llibres com El sentit de la ficció (1999), La Matèria de l’esperit (2005) i el llibre d’avui: Les incerteses, Sobre la creació del món, publicat per Editorial Proa aquest mateix any 2015.


Les incerteses.Sobre la creació del món aplega deu assajos breus sobre creativitat. S’ocupa, d’altres temes com la impossibilitat d’acabar un text i del fet de convertir cada novel·la en una extensió de la pròpia vida de l’autor, com també de la “intimitat i profunditat” de “crear un nou món i inventar-ne les lleis de funcionament” i de la reescriptura. Cabré explica com concep la novel·la, gènere en qual ha tingut molta repercussió i en el qual ja he desenvolupat més amunt. També l’autor s’endinsa en el seu mode de treballar, que en el cas de la seva darrera novel·la Jo Confesso, ‘ha obligat a conviure vuit anys de la seva vida amb un text que acabaria tenint unes 1.000 pàgines aproximadament.


Cabré ha admès també que cada vegada li costa més escriure, a la roda de premsa ja ho anuncià, com també anuncià que actualment està treballant en una altra novel·la. Ens equivocaríem molt si consideràvem que Les incerteses com a llibre de compromís per anar mantenint entretinguda la parròquia mentre no arriba cap novel·la nova. No. En les aproximadament 200 pàgines no hi ha res de frivolitat.Tot al contrari, un pòsit de vivències i de lectures molt ben païdes. Cabré ens parla també de vivències i lectures molt ben païdes. La reflexió li ha servit per obrir la porta a les qüestions. També ens adverteix que cal desconfiar dels novel·listes que no llegeixen poesia. Escriu perquè sinó es trobaria malament, escriu perquè no pot no fer-ho. “Tenim literatura per segles, per crear realitats noves que provoquin un trasbals en el lector.


Un altre concepte que apareix allà és el valor de la relectura, que per ell és el moment dels grans descobriments. Creu que hem de degustar tots els detalls un cop ens hem desprès de les incògnites i neguits que ofereix la primera lectura. Després de fer novel·les i novel·les durant anys i anys, arriba a la conclusió que no pot escriure impunement, puix que tot allò que es fa a consciència marca l’ésser.


Assistim, doncs, als entrebancs, vacil·lacions i marrades que implica la cuina de ,l’escriptura. Un plat, doncs, d’exquisida cuina, aquest catàleg d’incerteses pera tots i totes. Sempre la claveu, mestre.

De Brises i Boires: "Cómo se hace una novela" Miguel de Unamuno

El darrer dilluns a l’espai literari De Brises i Boires vàrem recomanar l’autòpsia de la novel·la unamuniana: Cómo se hace una novela: Miguel de Unamuno.


Miguel de Unamuno y Jugo va nàixer el 1864 i va morir el 1936. Fou un escriptor i filòsof de la coneguda Generació del 98. A la seva obra hi trobem tots els gèneres: novel·la, poesia, teatre, i assaig, com també els contes. Tot i la seva devoció per les lletres, també es dedicà a la vida acadèmica: fou rector de la Universitat de Salamanca fins a 3 cops, fins que fou destituït l’octubre del 36 pel general franquista. El 1883 acaba la carrera de Filosofia i Lletres i a l’any següent es doctora amb una tesi sobre la llengua basca. Anys més tard, el 1889 prepara altres oposicions i el 1891 accedeix a la càtedra de grec de la Universitat de Salamanca, una càtedra que li costà uns mesos hivernals tot preparant-se per ella. 

De la obra narrativa unamuniana cal destacar Paz en la guerra (1895), que en la qual utilitza el context de la tercera guerra carlista per plantejar la relació del jo amb el món, Amor y Pedagogía (1902), en la qual mescla allò còmic amb allò absurd, Niebla (1914), que la caracteritzà com a “nívola” per no obtenir cap crítica referent a les regles estètiques o compositives que havien imposat els crítics de l’època. Finalment, Abel Sánchez (1917), on introdueix temes bíblics per presentar l’enveja i Cómo se hace una novela (1927), el llibre que avui recomanem. Val a dir també que té llibres d’assaig i filosofia, amb influències del racionalisme i positivisme que després va tenir un cert rebuig per aquestes escoles per la influència de filòsofs com Adolf von Harnack, com Del sentimiento trágico de la vida (1913) i La agonía del cristianismo (1925).


“Una ficción de mecanismo, mecánica, no es ni puede ser novela. Una novela, para ser viva, para ser vida, tiene que ser, como la vida misma, organismo y no mecanismo.”


Cómo se hace una novela” pretén explicar la relació entre els personatges i els autors, la relació entre els ens narratius i allò narrat, i els fets que ho duen a terme. També com la possibilitat de la vida sense narracions, sens novel·les. A l’obra hi trobem zones d’introspecció narrativa, on Unamuno reflexiona sobre la novel·la i l’escriptura. Tot i així, hi trobem un cert contingut polític, a la queixa per haver estat expulsat del país pel règim riverià, insultant-lo de tots els modes possibles. Definint-la en dos paraules: és una obra egocèntrica i narcisista. A part de tot això, parla de les seves pròpies capacitats, de la seva vida i èxits, i també com ha dit abans un servidor diverses fiblades polítiques al general riverià i al rei Alfons XII El que pretén crear l’escriptor és diguem-ne un manual d’ús, una sort de diari autobiogràfic que s’escapi a les limitacions estètic-temporals del gènere del dietari i obri noves portes als camins literaris de la prosa.


Unamuno pensa que l’element més important és que hi hagi lectors actius, un lector que no esperi històries tradicionals amb clares idees, exactes finals, sinó que faci de la novel·la un assumpte propi. No obstant això, també seus preferits com la obsessió per la mort amb frases com El vicio de la lectura lleva al castigo de muerte continua i confrontació entre la veritat i l’art, i la relació entre l’autor i el personatge. Anar fent una novel·la sense pla ni concert previ, “a el que surti”, fent ús de les seva expressió, que funcioni com a metàfora d’anar construint-se una vida. Aquesta és la idea principal que tanquen les pàgines de Cómo se hace una novela, d’Unamuno.

De Brises i Boires: "Adéu a la Universitat" Jordi Llovet

El passat dilluns vàrem passar una bona estona xerrant amb el convidat de Les Entrevistes del Mariscal Mauro, el professor Jordi Llovet, autor de diverses traduccions i assajos com El sentit i la forma. Assaigs d’estètica, Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Aprofitant aquest fet, el nostre lletraferit Matapardals a la seva secció De Brises i Boires us presenta el seu darrer assaig amb bastant èxit Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats, que va estar dos setmanes seguides en posició 4a, després de la seva publicació a la llista dels més venuts, del suplement cultural de La Vanguardia, si un servidor no recorda malament.


Jordi Llovet i Pomar va nèixer el 1947 i és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i després de llicenciar-se realitza cursos de doctorat a diverses ciutats europees com Berlín i Francfort. Posteriorment a la nostra ciutat barcelonesa es doctora i comença la seva activitat docent a la Universitat, on ha estat professor d’Estètica a la Facultat de Filosofia i Lletres, professor de Crítica Literària al Departament de Filologia Catalana i finalment culmina la seva carrera sent Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Funda el Col·legi de Filosofia, que presideix el 1984 i 1989 i és director de l’Àrea de Literatura i de la Societat d’Estudis Literaris. Com un servidor ha esmentat abans, ha realitzat nombrosos assaigs com el seu primer Per una estètica egoista. Esquizosemia, un resum de la seva tesi doctoral, De l’amor, el desig i altres passions (1980) o Frontera i perill (1987). El professor Llovet també ha exercit de traductor, començant per La metamorfosi de Kafka (1912), que va titular La Transoformació (1978), i després autors com Rainer Maria Rilke, Thomas Mann, Friedrich Hölderlin, Gustave Flaubert, Voltaire, Friedrich von Schiller, Lord Byron, Charles Baudelaire amb la traducció de Les Flors del Mal (1857) del qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona, entre d’altres. També ha estat vinculat al món editorial, sent el director de l’edició espanyola de les Obres Completes de Franz Kafka, a partir de l’edició crítica de Fischer Verlag



El seu darrer llibre “Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats” és dedicat als seus estudiants. Encara que veiem l’autor com a un humanista i molt clàssic, s’enroca en consideracions com el festival de música avançada Sónar “Hi vaig cada any i quedo esbalaït. Hi ha una pila de gent jove fent el mico amb uns moviments que són automàtics, cosa que no té res a veure amb altres balls com el minuet i el tango”. Adéu a la Universitat alterna seccions autobiogràfiques “distretes i amenes”, allunyades de les anècdotes que alimenten el discurs oral de Llovet, i capítols on el professor fa un repàs de la Universitat i desenvolupa idees que ha anat plantejant-se durant els 43 anys de carrera universitària. El seu estil és molt fi, però enverinat d’una forma sàvia.


El professor Llovet dedica un capítol sencer a parlar del mal que han fet l’entrada de les noves tecnologies als estudis d’humanitats. “No hi ha cap màquina que pugui substituir el bé que fa la paraula del professor”, diu al seu llibre. “Unes eines que normalment es fan servir per divertir-se no és lògic que es vulguin implantar en moments d’esforç com són els moments d’estudi”. En aquesta frase el professor Llovet fa una reivindicació de les virtuts de la conversa socràtica, a partir del dubte sistemàtic s’arriba a noves veritats, i segons ell, posa de manifest que Internet “dóna una informació indiscriminada, massa immediata, sovint equivocada”. Construeix un discurs molt interessat sobre la importància de les humanitats i fa una crítica ferotge a el mode de plantejar-se l’ensenyament, tant primari, com secundari, fins universitari i una crítica molt punyent al Pla Bolonya.


Un llibre on a més, recorda anècdotes, tant com a professor, com a alumne. Un llibre per gaudir llegint, tornant-lo a llegir, subratllar-lo, citar-lo, tornar-lo a llegir. Un llibre que dóna reflexió i debat. L’obra d’un erudit de les humanitats, de les lletres i la literatura en general, un dels últims humanistes del nostre temps. De lectura recomanada per a algú amb sensibilitat per la cultura i obligatòria per a qualsevol estudiant abans d’entrar a la Universitat. Plus quam decem.