Tag Archives: Professor Kolja

Professor Kolja presenta: Una estació fantasma al cor de Rússia

El professor Kolja torna amb tots els viladomatians una altra setmana pe entregar-nos un nou misteri sobre el que debatre en aquestes primeres tardes de maig. Es tracta del sobrenatural cas de l’estació radiofònica fantasma UVB-76, una de les moltes estacions que van servir durant la Guerra Freda com a mitjans de transmissió a diferents destinataris aliats.

Els cas d’aquesta estació però, és se’ns dubte, més estrany que el de qualsevol altre edifici que l’antiga URSS pogués construir. L’estació UVB-76, situada a 40 km de Moscou, és una emissora que va començar a enviar emissions a finals dels setanta. La peculiaritat d’aquesta radica en que realment l’estació no semblava tenir cap funció específica, ja que l’únic que es podia rebre era un estrany brunzit, el que va fer que l’estació adoptés el sobrenom de “el brunzit“.


L’estació va seguir així durant uns 15 anys, fins que el 1997 es va portar a terme la primera transmissió per part d’una veu d’home d’origen desconegut, atès que l’emissora havia estat abandonada al final de la Guerra Freda. Des d’aquell moment, l’estació a realitzat quatre transmissions diferents, totes per un home desconegut. L’última es va portar a terme el 7 de setembre del 2010, on es podia sentir: -“L’emissora canvia de nom i passa a anomenar-se Mikhael Dimitri Zhenia Boris”. Acte seguit, es van començar a nombrar una sèrie de caràcters el propòsit dels quals és un misteri (0-4-9-7-9 D-R-E-D-O-U-T 19-76-28-09 TERENSKI).

El propòsit de l’estació segueix essent un misteri encara avui en dia, a l’igual que l’identitat de la veu transmissora. Una pàgina web senyala que el seu propòsit era “la transmissió d’ordres a unitats militars i centres de reclutament del districte militar de Moscou”. Tot i això, l’afirmació encara no ha estat confirmada. El fet d’estar 15 anys emetent tan sols un brunzit dóna a aquesta teoria poca credibilitat. Una altra teoria diu que l’estació serveix realment per transmetre missatges secrets a diversos agents o espies del continent, una tècnica una mica rudimentària, però encara molt efectiva. També sembla ser que podia formar part d’un sistema de defensa contra atacs nuclears, el que encaixaria amb l’inactivitat de la mateixa. Per acabar, degut a la gran potencia de l’estació, s’especula amb que l’estació podria estar enviant missatges a l’espai exterior.
Advertisements

Els enigmes del professor Kolja: El crani de Mitchell-Hedges

Tot i no ser un objecte comú, les calaveres o cranis de vidre no són desconegudes pels investigadors. Tot i això, n’hi ha una que, per les seves peculiars i extraordinàries característiques, té fascinat a tot aquell que li fic els ulls a sobre. Es tracta de la calavera de vidre de Mitchell-Hedges, descoberta el 1927 a les Hondures Britàniques per l’explorador F. Mitchell-Hedges mentre aquest buscava l’Atlàntida.

L’objecte és molt similar a un crani humà real, i té la mandíbula desmuntable, a més té la dentadura molt treballada, el que la fa força diferent de la resta de cranis de vidre, ja que normalment aquests tenen una estructura més estilitzada i irreal. Es pensa que tant el crani com la mandíbula provenen del mateix bloc de vidre de quars. Pesa al voltant de 5 kg i és una rèplica anatòmicament correcta d’un crani humà femení.


Tot i això, el que resulta més interessant de l’objecte i que el manté encara avui en dia com un dels objectes més interessants en la seva disciplina és que no se sap com es va poder construir. Els investigadors van observar que el vidre havia estat tallat contra el seu eix natural, el que fins i tot actualment i amb el làser com a tècnica pot comportar el trencament del bloc. A més, no s’han pogut trobar esgarrapades o senyals ni tan sols microscòpiques que haguessin pogut servir per a donar forma a la peça. La solució a aquest enigma es troba en l’utilització de solucions aquoses abrasives, però s’ha calculat que tant treball hauria costat fins a 300 anys de feina a un sol home.

És tal la incertesa que aquest objecte i la seva realització han despertat entre alguns experts, que un d’ells va arribar a exclamar literalment: “Aquesta maleïda cosa simplement no es pot fer”. Una sentencia que molts dels investigadors que han treballat amb aquest crani no posen en dubte.

El professor Kolja presenta: 21 grams pesa l’ànima

Un dels temes més discutits sobre l’ésser humà és l’existència de l’ànima i totes les seves característiques. I una de les més interessants d’aquestes és la que fa referència al pes de l’ànima. La pregunta al voltant del seu pes és la que es devia fer el Dr. Douglas MacDougall quan al 1927 va iniciar un experiment amb 12 persones moribundes que consistia en pesar-les abans i després de la seva mort.


Els resultats van ser que totes les persones perdien 21 grams en morir. Segons la teoria de MacDougall de “el pes de l’ànima“, totes les persones perden 21 grams en el seu darrer minut, el que segon ell seria una conseqüència de la separació entre l’ànima o algun tipus d’esperit i el cos. Per a tal experiment el doctor va utilitzar un llit especial construït per ell mateix molt sensible a les variacions de pes.

L’experiment es va repetir posteriorment amb gossos, on els resultats van diferir dels 21 grams que havien sortit com a resultat dels experiments amb humans. La resposta a aquest fet era que els gossos no tenen ànima, amb el que MacDougall feia encaixar les seves investigacions amb diverses teories de filòsofs grecs segons els quals tan sols els humans disposem d’ànima, el que ens dona la capacitat de somiar.

Hi ha científics que atribueixen aquesta pèrdua de pes amb l’exhalació de tot l’aire comprés a l’interior del cos, o també amb la desaparició del camp elèctric producte de l’activitat neuronal del pacient viu. Tot i això, encara que se sumessin tots dos casos, el pes total encara estaria lluny d’aquests 21 grams. D’altra banda però, alguns físics afirmen que en un procés en que una massa de 21 grams que es transformi en energia i surti del cos, com el que podria patir l’ànima humana, s’hauria d’observar un feix de llum. Tanmateix, el que és curiós és que MacDougall afirmés, abans de presentar-se aquesta idea, haver observat aquest tipus de succés en diverses persones moribundes. Sigui com sigui, el que està clar és que aquests 21 grams que perd el cos no són producte de la ficció o l’imaginació. Que aquests corresponguin a l’ànima humana o no és una cosa que potser ni tan sols el professor Kolja arribi a saber.

Els enigmes del professor Kolja: Expedició britànica a l’Everest del 1924

Altra setmana tornem amb els misteris del professor Kolja, en aquest cas per parlar sobre els possibles primers escaladors en aconseguir arribar al cim del mont Everest. Es tracta dels britànics George Mallory i Andrew Irvine, els quals van participar en l’expedició britànica al mont Everest de 1924. Aquesta va ser la segona expedició organitzada amb l’objectiu d’escalar el cim, després d’una altra expedició també britànica el 1922, i després d’una anterior, el 1921 que tenia com a objectiu el reconeixement de les vies d’escalada.

L’expedició del 1924 va iniciar-se a finals de març, quan tots els membres es van reunir a Darjeeling. Van seguir la mateixa ruta que ja havien practicat les dues expedicions anteriors, però després de negociar amb les autoritats tibetanes l’entrada al territori, Charles Bruce, el líder de l’expedició va contraure malària i va haver de renunciar en favor de Edward Felix Norton. El 28 d’abril van arribar al monestir de Rongbuk, molt a prop del campament base. El lama del monestir però, es trobava malalt i no va poder realitzar la cerimònia budista de la puya. Al dia següent van arribar a l’ubicació del campament base.

Així, seguint la ruta que el propi Mallory havia senyalat el 1921, l’equip es va preparar per desplegar els campaments avançats per la cara est de la muntanya. El dia 15 de maig finalment van rebre la benedicció del lama de Rongbuk. Quan es preparaven per desplegar el campament V, una tempesta va atrapar a John de Vere Hazard i a 12 homes més al campament IV sense aliments. Hazard i vuit homes més van aconseguir tornar al campament anterior, però els altres quatre van haver de ser rescatats per Mallory, Norton i Somervell. Això va deixar als escaladors esgotats i va retardar els intents d’escalada de la muntanya.


Es va decidir realitzar dos intents d’escalada al mont, un primer format per Mallory i Geoffrey Bruce i un segon per Norton i Somervell. El primer intent es va portar a terme el 1 de juny, però Mallory i Bruce van haver de renunciar l’endemà abans d’instal·lar el campament VI a 8200 metres d’altura. El segon intent també va fracassar, però Norton va establir un nou record d’altura al arribar als 8573 metres, marca que va durar durant 8 anys fins l’expedició de 1952 que va ser la primera en arribar al cim de l’Everest.

Durant la següent nit, Mallory, que amb 38 anys sabia que aquesta era la seva última expedició, va exposar a Norton els seus plans de marxar a l’endemà amb Irvine, el més jove de tots els membre, per intentar una última vegada realitzar el cim. Finalment la parella de britànics va sortir del campament VI en solitari el dia 8 de juny. Un dels membres de l’expedició, Odell, que en aquells moments es trobava al campament V com a membre de l’equip de suport va sortir a les 12h a intentar veure els seus companys, cosa que va aconseguir cap a les 12:50, quan es trobava sobre un grup de roques a 7900m d’altura. Va ser l’última vegada que es va veure a George Mallory i a Andrew Irvine en vida. Segons declaracions d’Odell, els escalador es trobaven en una posició que indicaria que portaven cinc hores de retràs. A les 14h va començar una forta tempesta i Odell va sortir a l’encontre dels seus companys, però al no veure cap rastre d’ells va tornar fins al campament VI. L’endemà tampoc en va trobar rastre. Finalment, l’expedició es va acomiadar del lama del monestir el dia 11 de juny. Degut a les dues notòries pèrdues, el Dalai Lama no va tornar a deixar escala el cim fins el 1933.

A partir d’aquell moment es van començar a expandir una sèrie de rumors que deien que Mallory i Irvine podrien haver arribat al cim de l’Everest en aquell tercer intent, tot i que totes les investigacions posteriors no han pogut demostrar que fos cert. El 1999 el cos de Mallory va ser trobat a una altitud de 8159m. L’examen del cos indicava que havia patit una llarga caiguda. Era evident per les senyals de la seva cintura que encara estava lligat a Irvine quan va caure. Els rumors sobre el possible triomf de la parella però, es van veure reanimats al no trobar-se la fotografia de la dona de Mallory que ell havia promès deixar al cim, i el fet de tenir guardades les ulleres de sol sembla indicar que estava tornant de nit. La prova definitiva dels fets però, està dins la càmera de fotos que transportava Irvine, i que encara no s’ha trobat, a l’igual que el cos del jove Andrew Irvine.

Els enigmes del professor Kolja: Mary Celeste

Tornem altre cop amb les històries del professor Kolja, després d’haver passat per les perilloses costes de la costa de Gal·les i la frondosa selva de Mato Grosso. En aquest cas, la figura intel·lectual més important d’Astanà, Kazakhstan, ens presenta la història d’una de les travessies marítimes més misterioses de la història, ens presenta la història del Mary Celeste.

El Mary Celeste va ser un vaixell construït el 1861 amb el nom de Amazon, a Nova Escòcia, al Canadà. Ja des de un bon inici el vaixell va estar rodejat de diverses fatalitats. El seu primer capità no va arribar mai a comandar-lo perquè va morir ofegat, destí que va sofrir també el seu segon capità, en aquest cas durant el viatge inaugural. Després de patir una forta tempestat, va ser venut a un nord-americà el 1869, i aquest va rebatejar la nau amb el nom de Mary Celeste.

Així, el vaixell va seguir en actiu de forma normal fins el dia 5 de novembre de l’any 1872, quan va salpar del port de Nova York sota el comandament del capità Benjamin Briggs. Completaven la tripulació la seva esposa, la seva filla de dos anys i set mariners més. Transportaven 1.701 bidons d’alcohol industrial fins a Gènova, Itàlia. Un mes despres, el 5 de desembre cap  les tres de la tarda la tripulació d’un altre vaixell, el Dei Gratia, va observar un vaixell que navegava sense rumb prop de les Açores. El capità del vaixell coneixia a Briggs, així que al llegir el nom del vaixell va penar que havien sigut abordats per pirates, doncs no van trobar ningú en el seu interior.

La roba dels tripulants estava ordenada, i no van trobar ni el bot salvavides, ni el sextant, ni el cronòmetre ni la bitàcola. El diari de navegació trobat a la cambra del capità tenia anotacions fins al 24 de novembre, però no senyalava cap fet remarcable. Els tripulants del Dei Gratia van decidir porta la nau fins a Gibraltar, el seu destí, i després d’interrogar al seu capità, les asseguradores van pagar 8.000 lliures a aquest pel rescat del vaixell.

El vaixell es va seguir utilitzant durant dotze anys per diferents propietaris, fins que el 1885 va ser enfonsat a propòsit pel seu propietari per cobrar el seu cost per l’asseguradora (cosa que no va succeir). El 2001 es van trobar les restes del vaixell a l’illa de la Gonâve.


En l’actualitat encara es busca una resposta per la desaparició de la tripulació del Mary Celeste, i tot i que en el moment una de les teories amb més seguidors va ser la de l’abordament pirata (podeu llegir l’article publicat al New York Times en una de les imatges), actualment es pensa que el capità va ordenar l’abandonament de la nau pel temor a una fuga del material que transportaven. Hi han altres teories, es clar, com la que diu que els homes es van emborratxar amb l’alcohol que transportaven (que és letal) i que van matar al capità i la seva família i van fugir amb el bot, i també trobem aquells que pensen que van ser víctimes d’un monstre marí, tot i això, el més probable, com sol ocorre amb la majoria d’històries del professor Kolja, és que mai sapiguem realment el que va succeir entre el 24 de novembre i aquell dia 5 de desembre en el que el vaixell va ser trobat. 

Els enigmes del professor Kolja: Percy Fawcett, el darrer gran explorador

El Professor Kolja torna a contactar amb nosaltres des de terres indòmites per tal de portar-nos un altre d’aquells misteris que tant l’entusiasmen i tant ens agraden. En aquest cas, el protagonista no és altre que Percy Fawcett, el darrer gran explorador britànic, que va desaparèixer en estranyes circumstàncies al Brasil, convertint-se en un màrtir de la seva professió.

Fawcett, nascut com Percival Harrison Fawcett el 1867 a Torquay, Anglaterra, era fill d’un membre de la Royal Geographical Society, i des de ben petit va heretar el gust per l’aventura i les exploracions. Després de treballar una temporada amb l’exercit britànic i de fer d’agent secret a l’Àfrica del Nord (on va aprendre l’ofici de la topografia), va emprendre la seva primera expedició a l’Amèrica del Sud el 1906.

En aquesta primera expedició es va dedicar a cartografiar l’àrea de selva de la frontera entre Brasil i Bolívia, i l’any següent, el 1907 va afirmar haver disparat a una anaconda gegant de 62 peus de llarg, pel que va ser ridiculitzat per la comunitat científica. Va realitzar un total de set expedicions entre 1906 i 1924. Gràcies a aquest bagatge va aconseguir desenvolupar una bona relació amb els natius de la zona, tot i que les seves expedicions es van veure interrompudes per la Primera guerra Mundial i el servei militar actiu.

Després de tornar de la guerra, Fawcett es va començar a obsessionar amb una llegendària ciutat perduda en alguna zona de la selva del Mato Grosso, a la que va anomenar “Z“. L’explorador es basava en un antic manuscrit portuguès, conegut com el el Manuscrit 512, on es detallava l’existència d’una suposada ciutat perduda, similar a les ciutats gregues i llatines (Fawcett va suposar que eren vestigis de la civilització de l’Atlàntida), entre les selves de Brasil, on una civilització d’homes blancs hauria governat la zona en èpoques ancestrals.
Així, el 1925, i després d’una expedició anterior del 1921 per la zona de Bahia, Fawcett va iniciar la que seria la seva darrera expedició, acompanyat del seu fill gran Jack Fawcett i un gran amic d’aquest, Raleigh Rimell. Va elegir tan sols dos acompanyants per poder viatjar més ràpidament i per passar desapercebut entre algunes de les tribus locals, que en aquella època encara no havien entrat en contacte amb els homes blancs.

Després d’arribar a la zona de Mato Grosso, Fawcett va arribar a l’Alt Xingú, un afluent del riu Amazones. Era el 29 de maig del 1925 quan va telegrafiar a la seva esposa informant-li que estava preparat per penetrar en territori inexplorat. Va ser l’últim contacte que es va tenir amb Fawcett i els seus dos acompanyants.

La majoria de suposicions sobre la seva fi versaven sobre els indis locals, com la tribu dels Kalapalos, els últims que els van veure endinsar-se en la selva, o els Xavantes, el territori del qual estaven penetrant. Tot i això, segons alguns testimonis, els dos acompanyants de Fawcett ja estaven coixos i malats quan van ser vistos per últim cop, i podrien haver mort per causes naturals a la selva, i no assassinats per les tribus de la zona.

Durant les dècades següents les diverses expedicions que van buscar algun rastre dels exploradors no van aconseguir sinó rumors . impossibles de verificar. Així es va extendre la llegenda entre els indis natiu que Fawcett havia perdut la memòria i havia passat la resta de la seva vida com a líder d’una tribu de caníbals. Fins a cent exploradors que havien anat a l’encontre de Fawcett van morir a les selves brasileres de Mato Grosso. Una de les teories més conegudes és la que va declarar Villas Boas a un explorador danès. Segons aquest, Fawcett i els seus acompanyants haurien perdut els regals per a les tribus locals en un accident al riu, i els Kalapalo, veient-los malalts i dèbils van decidir matar-los. L’explorador danès va visitar la tribu i suposadament li van confirmar la història de Villas Boas.


El 2005, un reporter de Nova York va visitar la mateixa tribu, els Kalapalo, i va descobrir que aquesta havia estat transmetent una història oral sobre Fawcett, un dels primers blancs que havien vist mai. Així, la història deia que Fawcett i el seu equip s’havien quedat al poble i després se n’havien anat en direcció est. Els Kalapalo van advertir als exploradors de no seguir, doncs serien morts pels “indis ferotges” que ocupaven aquell territori. Tot i això, Fawcett va insistir en avançar. Després d’observar el fum de les fogueres dels exploradors durant cinc dies, els Kalapalo no en van tenir cap més noticia.

Sigui quin sigui el resultat final de totes les investigacions sobre el tema, el destí de Fawcett i els seus dos acompanyants ja s’ha instal·lat en l’imaginari cultural del Regne Unit i Europa, com ho demostra que Arthur Conan Doyle, l’escriptor de la saga de novel·les sobre Sherlock Holmes i gran amic d’aquest s’inspirés en els seus relats per escriure la seva obra El Món Perdut. A més, la figura de Fawcett va servir per a la creació d’Indiana Jones, i ara mateix s’està començant a treballar en un film, titulat The Lost City of Z, que es basarà en aquesta última expedició de l’explorador, i de moment compta entre el seu repartiment amb els actors Benedict Cumberbatch i Robert Pattinson. Veurem si esdevé un futur gran èxit, però de moment, una gran història ja la tenen.

Professor Kolja presenta: Hugh Williams el primer viatger del temps?

El professor Kolja, des d’Astanà, Kazakhstan, s’ha posat en contacte amb nosaltres com cada setmana des de fa gairebé un any per tal de portar-nos una nova història plena de tensió, misteri i emocions amb un aire de vinyeta pulp dels anys 20. En aquest cas, el torn és el de Hugh Williams, un dels possibles primers viatgers en el temps, o bé el nom més desafortunat de la història de la navegació.
Tot comença el 5 de desembre de l’any 1665, quan un vaixell que feia pocs dies que es trobava a alta mar, naufraga davant les costes de Gal·les a l’estret de Menai. L’embarcació transportava a 82 passatgers, però després de les operacions de rescat i salvament tan sols un d’ells va sobreviure per explicar el succeït, el seu nom era Hugh Williams. Un fet extraordinari que tot i això no passaria d’allò més que anecdòtic si no fos pel que el lector podrà descobrir en les properes línies…

121 anys més tard, el 1786, el mateix dia, del mateix mes, el 5 de desembre, el destí va voler que un altre vaixell amb 70 animes bord naufragues exactament en el mateix lloc que l’anterior embarcació, davant la costa de Gal·les, a l’estret de Menai. Dos naufragis en 121 anys pot semblar un esdeveniment normal en una zona on el mar es pot tornar impetuós, però el més curiós i extraordinari de tot va ser que tan sols un dels passatgers de l’embarcació va sobreviure, el seu nom… Hugh Williams.


Altre cop el 5 de desembre, però en aquest cas de l’any 1860, un nou vaixell pateix la mateixa sort que els dos anteriors, naufragant a l’estret, aquest cop amb 25 passatgers a bord. Tan sols hi ha un únic supervivent, i el seu nom… Hugh Williams. Davant la sobrenaturalitat dels fets, els naufragis passen a un segon pla. Tres supervivents els tres cops, tan sols un nom Hugh Williams. Era aquest personatge el mateix que havia sobreviscut als dos accidents anteriors? Hauria d’haver tingut més de 200 anys, una cosa impensable, tot i que Matusalem va arribar a viure 969 anys… Podria haver estat Hugh Williams el primer viatger en el temps o, realment són possibles els viatges en el temps? O estava atrapat en una especia de bucle temporal?

Com sempre, les històries del professor Kolja ens deixen amb ganes de més, i possiblement aquesta sigui la seva característica més atractiva. El que fou de Hugh Williams possiblement mai ho sabrem, però no és atrevit esperar que, d’aquí a uns quants anys, asseguts davant la televisió, siguem testimonis d’un naufragi similar, on altre cop hi hagi tan sols un únic supervivent. En aquest cas, el seu nom, ja el sabrem.