Tag Archives: Rafael de Ribot

I love…Ville à Dômat #24: Rafael de Ribot (periodista)

El periodista català Rafael de Ribot. Rafael de Ribot va ésser editor i presentador del programa La nit a RAC1 del setembre del 2007 al juliol del 2009. Ha dirigit i presentat l’informatiu Catalunya nit de Catalunya Ràdio i va ésser cap de redacció d’informatius de TVC. Un dels periodistes més prestigiosos del país es rendeix també a la màgia de Ville à Dômat. La nostra legió de fans augmenta dia a dia. A què esperes? Villeadomatitza’t!

Advertisements

Les Entrevistes del Mariscal Mauro: Rafael de Ribot

La setmana passada al nostre espai d’entrevistes “Les Entrevistes del Mariscal Mauro” ens va visitar el periodista català Rafael de Ribot. Rafael de Ribot va ésser editor i presentador del programa La nit a RAC1 del setembre del 2007 al juliol del 2009. Ha dirigit i presentat l’informatiu Catalunya nit de Catalunya Ràdio i va ésser cap de redacció d’informatius de TVC. 

Ha estat responsable de continguts de La Xarxa i director general d’Octubre Produccions. També va ser el director d’El Singular Digital, en substitució de Toni Aira. Col·labora habitualment amb diferents diaris com a articulista. És professor de periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llul. Actualment presideix l’Agència de Comunicació Local.


Amb el Rafael de Ribot volem parlar de ràdio, de televisió i de mitjans de comunicació en general. Com diu en Divus, de periodisme, en definitiva. Amb el Rafael de Ribot m’agradaria parlar de periodisme, i m’agradaria fer-ho a partir d’unes frases fetes, que donin joc una mica per entrar en el tema. La primera és una clàssica, deia Marshall McLuhan que “el mitjà és el missatge”. Què en dius d’això?


Qui sóc jo per contradir McLuhan, un dels principals teòrics. Sens dubte, a l’època de la comunicació, el mitjà és gran part del missatge. De fet aquí estem en un mitjà, que en si mateix ja ens transporta a un codi com el que vosaltres recreeu aquí cada dilluns. No sé fins a quin punt això forma part d’aquest món universitari de periodistes. La notorietat dels mitjans precisament és el que ha fet que el periodisme com a recreació una mica èpica doncs hagi en aquests moments enlluernat a molta gent.


Creus que avui la premsa encara és el 4t poder?


Diria, per contrastar una mica provocativament… Tant de bo… Perquè els poders s’han quedat tan barrejats entre si que s’ha pervertit una mica.Si algú fa temps va enterrar Montesquieu en aquest país, la premsa també ha quedat subjugada en aquesta, en la qual la política, l’economia i la premsa queden sovint lligats amb interessos conjunts. Per tant, reivindicar que hi ha un control democràtic de l’exercici del poder, jo penso que forma part de la reivindicació del propi periodisme.


En aquest sentit, amb aquestes paraules que dius, lliguen una mica amb les preguntes que tenia per més endavant. I és el concepte de melting pot, que a més a més en aquestes setmanes hem tingut amb exemples bastant dramàtics. Aquesta mena de barreja que és entre el “poder dir” i el “dir, des del punt de vista de s’hi val tot en ares de la llibertat d’expressió”. Aquesta polèmica, aquesta base, els periodistes de veritat, jo m’hi excloc, com ho viviu?


La llibertat d’expressió és un valor extraordinàriament preuat per la nostra societat. Per tant jo crec que dins de la consciència, de que la premsa actual precisament, de control de la resta de poders, sense llibertat d’expressió no el podria exercir aquest paper. I per tant, l’hem de defensar. Creure, que això significa que no existeix cap límit de la llibertat d’expressió, no només és pueril o ingenu, sinó que crec que va en contra del seu exercici responsable que és el que el pot fer perdurar en el temps. De fet, i si ho situem una mica en els darrers esdeveniments, podríem dir: “Difam algú en algun escrit?” “No està subjecte ja aquí per llei, unes limitacions d’ordre penal o d’ordre administratiu?” És a dir, jo no puc escriure un text en el qual pots insultar a algú, sense que això tingui unes conseqüències. Hi ha una legislació que diu, vostè, té uns límits i no pot donar una sèrie d’informacions o valoracions absolutament lliures sobre qualsevol persona. De vegades això, com que ho emmascarem de creació artística, dons ens pensem que en determinats espais no existeix.


Aquesta línia groga o vermella, de vegades la travessem? 

Les línies han d’existir però jo crec que d’altra banda la valentia d’aquells que estan a la primera línia de la trinxera de l’exercici de la professió periodística, et fa que a vegades et posis un peu al costat en un altre. El que no es pot permetre és que hi posis els dos peus de cop i saltis d’un determinat bassal, però evidentment, com que estem o hauríem d’estar en una línia de denúncia, de recerca de la veritat, de memòria, doncs tot això, de vegades genera el conflicte.


Sentim parlar de xoc de civilitzacions, de xoc de trens, sembla que hàgim d’estar tota l’estona xocant i que en definitiva hi hagin com pols oposats en aquest societat, que des del punt de vista periodístic, hi ha com un. D’aquí 4 dies estarem votant i hi haurà un xoc ideològic de persones. Però a nivell mundial, la civilització i la cultura sembla que estigui cada cop més separada i més propera a aquest xoc.


Sí, insisteixo que segurament avançant en diversos camins ens acosta a un final en el qual hi trobem una paret, uns que avancen en direccions contràries i que per tant hi ha comissions. Jo crec que la civilització al que ha d’aspirar és a gestionar bé aquest conflicte, en tot cas això no acabi amb la eliminació d’aquells elements que han de permetre el progrés i la civilització.


Tornem a parlar de mitjans de comunicació, tornem a parlar de periodisme. Hi ha estudis que ens donen dades constants de que passem més de 4 hores veient la televisió. I creixent.


Això és una cosa que els teòrics de la comunicació, com de tot, haurien d’aturar-se i dir: escolti, fa cinc anys van dir no se què. sap què, “no només doncs no només no és veritat sinó que fa tot el contrari”. A veure, els teòrics de la comunicació s’alertaven que el consum dels mitjans de comunicació aniria en detriment dels que hi ha existien Això, en clau digital era evident, escolti, miri l’aparició d’Internet i els nous mitjans significarà un procés de substitució i no és veritat. A dia d’avui, encara les estadístiques, ens marquen que l’increment del consum i estem parlant del nostre entorn més immediat, el de ràdio. Fa més de 100 anys que tenim ràdio i fa 4 dies la UNESCO va declarar el dia mundial de la ràdio el 13 de Febrer perquè s’han adonat avui que el mitjà que arriba a les masses és la ràdio. La televisió convencional i els altres tipus de consum de televisió continua creixent. Cada dia hi ha més gent i que consumeix més estona i evidentment, els nous tipus o els nous mitjans que es consumeixen d’una altra manera. Dir també que l’únic mitjà de comunicació que s’ha mort és el telex.


Som un programa jove i la majoria de gent que ens escolta és gent jove i han sentit al nostre convidat i han dit “jo vull ser periodista”. Digues quatre consells bàsics o tres per aquestes persones.


Que s’ho pensin dues vegades. Per començar, que busquin altres referents. No fugiré d’estudi. Jo recordo, que quan estudiava, va venir un professor a fer una conferència i quan es va acabar vam anar un parell o tres de persones i li vam preguntar “Què hem de fer per ser uns bons periodistes?” I jo sempre explico el que em va dir en el mateix moment: Primer, estudia Història. És una cosa molt avorrida. Però s’ha de saber d’on ve el món. Punt numero 1. Punt número 2, sigues curiós. Punt número 3. Sigues rigorós, jo crec que si tens capacitat per contextualitzar les històries i a partir d’aquí, llegeix molt, escriu molt, agafa les eines, doncs realment tens els estris per fer la professió. Però hi han algunes vocacions que han de ser vocacionals i si vols ser periodista, replanteja-t’ho tres vegades, si podries viure sense aquesta professió. Mira-t’ho abans, perquè realment, jo crec que és una professió extraordinària per disfrutar-.ho, però si ho fas per la notorietat, perquè un dia vas pensar que era molt “xulo” sortir a presentar un telenotícies, pensa que hi ha una altra cara, molt dura, molt difícil. Insisteixo, ni més ni menys que altres professions.


Història, curiositat, rigor, coneixement. Aquesta és la professió que ens ha ensenyat el nostre convidat d’avui. Moltíssimes gràcies Rafael de Ribot, nou cap d’Antena i Programació de Barcelona FM.