Divus Julius presents: bdrmm

bdrmm are a four-piece band based in Hull and Leeds. Musically, there are nods to The Cure, Deerhunter and DIIV, while the band references RIDE and Radiohead. There are also echoes of krautrock and post-punk, from The Chameleons to Protomartyr, plus the proto-shoegaze of the Pale Saints.

Three years on since their 2020 debut LP ‘Bedroom’, Hull shoegazers bdrmm have announced that their new album ‘I Don’t Know’ will be out on 30th June from their new label home of Mogwai’s Rock Action.

Le Classique: The Chameleons

The Chameleons, who started out in 1981, are living legends of post punk whose atmospheric pop could be considered the opposite of that of The Cure. Originally from Middleton in England, the band is led by singer Mark Burgess and drummer John Lever, who have been part of the line-up since the start. Opening for them are Sixth June from Berline, making their concert debut in Barcelona. Tonight at sala Bikini.

L’hora de Girls Names

Heliogàbal hostatja el quartet de Belfast, Girls Names en la que previsiblement serà la seva última gira de concerts en sales de petit aforament. Estan en procés de creixement després de llançar recentment al mercat el seu nou Arms Arround a Vision.  Un tercer gran disc on recullen influències del so de Manchester dels 80.

El mimetisme de The Chameleons

Chameleons Vox, nova denominació dels The Chameleons, els de tota la vida, des que van reaparèixer a la segona meitat de la passada dècada, ens visiten avui a la 2 d’Apol·lo. Ho fan amb un regal molt especial per als seus fans: la interpretació completa del seu primer disc, “Script Of The Bridge“, publicat al 1983. Un clàssic d’aquella dècada i del post-punk, que conté himnes atemporals de la seva carrera com  “As High As You Can Go”, “A Person Isn’t Safe Anywhere These Days”, “Don’t Fall”, “Up The Down Escalator”… Gairebé sembla un grans èxits de la banda, o vist d’una altra manera, un motlle del post-punk, que després desenes de formacions han anat emplenant a la seva manera. Paper de calcar que molts han fet servir per dibuixar la seva música.

Nascuts al 1981, el seu pop atmosfèric pot considerar-se el revers fosc del de The Cure. Encara que no cal oblidar que comparar-los amb els U2 previs a “The Joshua Tree” també va ser moneda habitual a la primera meitat dels 80, l’època de “Script Of The Bridge”. Originaris de Middleton (prop de Manchester), amb el cantant Mark Burgess i el bateria John Lever com a supervivents -la seva formació actual, un sextet, es completa amb tres guitarristes i un baixista, alliberat Burgess ja d’aquest rol instrumental-, es manegen amb l’ofici i soltesa del guerrer veterà encara en forma, entre el melodrama i el romanticisme, repartint ansietat i èpica amb la convicció del que se sap bastant pare d’Interpol i Editors. I encara que al publicar el seu últim àlbum d’estudi, “This Never Ending Now” (2003), van mostrar que el nivell compositiu no ho havien rebaixat -també va quedar clar a “Why Call It Anything?” (2001)-, prefereixen centrar-se en el directe i repassar la seva discografia sense les urgències de l’actualitat. Vindran a escriure un altre capítol d’aquest llibre, en el seu particular retorn al futur (o tal com érem, som).