Tag Archives: The Chameleons

Le Classique: The Chameleons

The Chameleons, who started out in 1981, are living legends of post punk whose atmospheric pop could be considered the opposite of that of The Cure. Originally from Middleton in England, the band is led by singer Mark Burgess and drummer John Lever, who have been part of the line-up since the start. Opening for them are Sixth June from Berline, making their concert debut in Barcelona. Tonight at sala Bikini.

El mimetisme de The Chameleons

Chameleons Vox, nova denominació dels The Chameleons, els de tota la vida, des que van reaparèixer a la segona meitat de la passada dècada, ens visiten avui a la 2 d’Apol·lo. Ho fan amb un regal molt especial per als seus fans: la interpretació completa del seu primer disc, “Script Of The Bridge“, publicat al 1983. Un clàssic d’aquella dècada i del post-punk, que conté himnes atemporals de la seva carrera com  “As High As You Can Go”, “A Person Isn’t Safe Anywhere These Days”, “Don’t Fall”, “Up The Down Escalator”… Gairebé sembla un grans èxits de la banda, o vist d’una altra manera, un motlle del post-punk, que després desenes de formacions han anat emplenant a la seva manera. Paper de calcar que molts han fet servir per dibuixar la seva música.

Nascuts al 1981, el seu pop atmosfèric pot considerar-se el revers fosc del de The Cure. Encara que no cal oblidar que comparar-los amb els U2 previs a “The Joshua Tree” també va ser moneda habitual a la primera meitat dels 80, l’època de “Script Of The Bridge”. Originaris de Middleton (prop de Manchester), amb el cantant Mark Burgess i el bateria John Lever com a supervivents -la seva formació actual, un sextet, es completa amb tres guitarristes i un baixista, alliberat Burgess ja d’aquest rol instrumental-, es manegen amb l’ofici i soltesa del guerrer veterà encara en forma, entre el melodrama i el romanticisme, repartint ansietat i èpica amb la convicció del que se sap bastant pare d’Interpol i Editors. I encara que al publicar el seu últim àlbum d’estudi, “This Never Ending Now” (2003), van mostrar que el nivell compositiu no ho havien rebaixat -també va quedar clar a “Why Call It Anything?” (2001)-, prefereixen centrar-se en el directe i repassar la seva discografia sense les urgències de l’actualitat. Vindran a escriure un altre capítol d’aquest llibre, en el seu particular retorn al futur (o tal com érem, som).